ANY DE LA FAMÍLIA

Del 19 de març de 2021 al 26 de juny de 2022

En la festa de sant Josep, aniversari de la inauguració del ministeri petrí de Francesc en aquell 2013, ell ha convocat «l’any de la familia» en el 5é aniv de la Exhortació postsinodal «Amoris laetitia» (AL, 2016) per aprofundir en el document i proclamar el preciós valor del sagrament del matrimoni que «té en sí mateix una força transformadora de l’amor humà». També es pretén «fer a les famílies protagonistes de la pastoral familiar». Es conclourà el 26 de juny de 2022 en el X Encontre Mundial de les Families a Roma. El Dicasteri per els Laics, la Família i la Vida proposa iniciatives per donar suport a les parròquies, diòcesi, universitats i asociacions.

 

A l’Exhortació té escrit Francesc que “Crist ha introduït com emblema dels seus deixebles sobre tot la llei de l’amor i del do de si als altres (cf. Mt 22, 39; Jn 13, 34) (…) A l’horitzon de l’amor, central en l’experiencia cristiana del matrimoni i de la família, destaca també una altra virtut, cosa ignorada en aquets temps de relacions frenètiques i superficials: la tendresa” (AL, 27-28).

 

Segueix dient que “hem de ser humils i realistes, per reconèixer que a vegades la nostra manera de presentar les conviccions cristianes, i la forma de tractar a les persones, han ajudat a provocar el que avui lamentem, per la qual cosa ens correspont una saludable reacció d’autocrítica. Per altra part, sovint presentem el matrimoni de tal manera que el seu fi unitiu, l’anomenat a créixer en l’amor i l’ideal de ajuda mútua, va quedar opacat per un accent gairabè excloent en el deure de la procreació” (AL, 36). Conta la historia que el Papa Sotero (†175) va haver de enfrontar-se al fals profeta Montano qui prohibia el matrimoni, predicava l’immediat fi del món i exigia un rigorisme malaltís, negant que l’Església pogués perdonar els pecats greus.

 

“Tenim dificultat per presentar el matrimoni més com un camí dinàmic de desenvolupament i realització que com un pes a soportar tota la vida. També ens costa deixar espai a la conciència dels fidels, que moltes vegades responen el millor possible a l’Evangeli enmig dels seus límits i poden desenvolupar el seu pròpi discerniment davant de situacions on es trenquen tots els esquemes. Estem cridats a formar les conciències, però no a pretendre substituir-les” (AL, 37). 

“Cap família és una realitat celestial i confeccionada d’una vegada per sempre, sinó que requereix una progressiva maduració de la seva capacitat d’estimar (…) contemplar la plenitut que encara no arribem, ens permet relativitzar el recorregut històric que estem fent (…) També ens impedeix jutjar amb duresa als qui viuen en condicions de molta fragilitat” (AL, 325). 

“Les famílies arriben poc a poc, «amb la gràcia de l’Esperit Sant, a la seva santedat a través de la vida matrimonial, participant també en el misteri de la creu de Crist, que transforma les dificultats i sufriments en una ofrena d’amor». D’altra banda, els moments de goig, el descans o la festa, i tot i la sexualitat, s’experimenten com una participació en la vida plena de la seva Resurrecció” (AL, 317). 

Joan Pau II a la Carta Tertio millenio adveniente (TMA, 1994) recordava que una tasca de la Seu Apostòlica amb vistes a l’any 2000 era “actualitzar els martirologis de l’Església universal, prestant gran atenció (…) pel reconeixement de la heroicitat de les virtuts dels homes i les dones que han realitzat la seva vocació cristiana en el matrimoni: convençuts com estem de que no falten fruits de santedat en tal estat” (TMA, 37). 

Benet XVI va escriure en la seva primera Encíclica Déu és amor (Deus caritas est, 2005) que “La relació de Déu amb Israel és il.lustrada amb la metàfora del festeig i del matrimoni” (DCE, 9). “La narració bíblica de la Creació parla de la solitud del primer home, Adam, a qui Déu vol donar-li una ajuda (…) l’eros està com arrelat en la naturalesa mateixa de l’home (…) l’eros orienta a l’home cap al matrimoni” (DCE, 11). 

Joan Pau II va escriure la Exhortació postsinodal Familiaris consortio (FC, 1981) on es llegeix que “L’Església, conscient de que el matrimoni i la família constitueixen un dels béns més preciosos de la humanitat, vol fer sentir la seva veu i oferir la seva ajuda a tot aquell que busca la veritat i a tot aquell que es veu injustament impedit per viure amb llibertat el pròpi projecte familiar” (FC, 1). 

“La comunió d’amor entre Déu i els homes –segueix dient Wojtyla- troba una significativa expresió en l’aliança esponsal que s’estableix entre l’home i la dona. El seu vincle d’amor es converteix en imatge i símbol de l’Aliança que uneix a Déu amb el seu poble” (FC, 12).

 

“El discerniment fet per l’Església es converteix en l’oferiment d’una orientació, per tal que se salvi i realitzi la veritat i la dignitat plena del matrimoni i de la família. Tal discerniment es porta a terme amb el sentit de la fe que és un do participat per l’Esperit Sant a tots els fidels. És per tant obra de tota l’Església, segons la diversitat dels diferents dons i carismes que junt i segons la responsabilitat pròpia de cada un, cooperen per un més profund coneixement i actuació de la Paraula de Déu” (FC, 5). Ja es veu que el magisteri de Francesc es lògicament el mateix dels seus antecessors.

 

“Tots amb una conversió de la ment i del cor, seguint Crist crucificat (…) es desenvolupa així un procés dinàmic, que avança gradualment amb la progressiva integració dels dons de Déu i de les exigències del seu amor definitiu i absolut en tota la vida personal i social de l’home. Per aixó és necessari un camí pedagògic de creixement per tal de que els fidels, les famílies i els pobles, és més, la mateixa civilització, partint del que han rebut ja del misteri de Crist, siguin conduïts pacientment mes enllà fins arribar a un coneixement més ric i a una integració més plena d’aquest misteri en la seva vida” (FC, 9). 

El Concili Vaticà II va ser l’instrument de l’Esperit Sant per proposar propòsits d‘ensmena en actituts i maneras del viure cristià per poder començar amb bon peu el tercer mil.lenni. I un punt concret de reforma evident i totalment necessari per recuperar la fidelitat a Crist fou recordar l’evangèlica crida universal a la santedat i per tant reconèixer que el matrimoni és un camí diví de santedat que anava a deixar de ser monopoli d’uns pocs i d’unes poques. Així la Constitució pastoral sobre els goigs i les esperances de la humanitat Gaudium et spes (GS, 1965) afirma que “els esposos cristians, per cumplir dignament els seus deures d’estat, estàn fortificats i (…) arriben cada vegada més a la seva perfecció i a la seva mùtua santificació i, per tant, conjuntament a la glorificació” (GS, 48).

La bona evangelització no és imposar i per aixó deia el Papa polac que “convé procurar que les famílies cristianes ofereixin un exemple convincent de la possibilitat d’un matrimoni vivit de manera plenament conforme al projecte de Déu i a les veritables exigències de la persona humana” (Novo mil.lennio ineunte, 47).