JESUCRIST REI DE L’UNIVERS

La dimensió social de l’evangelització

A la 2ª lectura d’avui, diumenge XXXIV del TO, cicle C, últim del any litúrgic doncs el proper és el primer d’Advent, i primer del nou any litútgic que será cicle A, Pau diu que Jesucrist és rei perquè “per mitjà d’Ell van ser creades totes les coses: celestials i terrenals, visibles i invisibles (…) tot es manté en Ell (…) en Ell va voler Déu que residís tota la plenitud” (Col, 1, 12-20). Joan Pau II a Redemptoris missio (RM) recordava que “és un Regne destinat a tots els homes, tractant-los com a iguals i amics (cfr Lc 7, 34), fent-los sentir-se estimats per Déu” (RM, 14). El regne és la humanitat sensera que Crist ha redimit i no només la comunitat eclesial. El Regne no és l’Església com tenien confós alguns als segles passats. A més, parlar del Regne de Déu és expresió que no pot ofendre als republicans ja que l’Església, poble profètic, sacerdotal i reial, té la missió de portar a tots els homes el nou manament de l’amor i no tan sols a uns quants. 

L’Església té com a fi suprem sembrar el Regne de Déu, el germen i l’inici per aixó Francesc diu que “cal aclarir allò que pugui ser un fruit del Regne i també allò que atempta contra el projecte de Déu” (EvG, 51). Explica Joan Pau II que “la missió de Crist Redemptor confiada a l’Església està encara lluny de cumplir-se (…) una mirada global a la humanitat demostra que aquesta missió es troba encara als començaments” (RMi, 1). 

La vida cristiana no és un codi escrit, sinó, com diu Pau als critians, és «l’amor de Déu (…) vessat als nostres cors per virtut de l’Esperit Sant, que s’ens ha estat donat» (Rom 5, 5.). A l’instaurar el Regne de l’Església amb Carlemany i el Sacre Imperi amb els germànics, adéu-siau Carta a Diognet ja que l’Església deixa de ser l’ànima del món, que no es veu, i passa a ser el cós, que es veu i es toca. “Ja ha passat (…) la situació d’una «societat cristiana»”, afirma Joan Pau II (Nou mil.lenni ineunte, 40). Cal plantejar-se per qué el seu Regne “no és d’aquest món” (Jn 18, 36), encara que és al món i pel món. Els que esperaven llavors i esperen ara del Messies un poder temporal visible, com la Cristiandat medieval, s’equivoquen. Crist no ofereix un programa polític, sinó que diu: “feu penitència, perquè és a prop el Regne del cel” (Mt 4, 17). La comesa dels cristians a la Terra no és crear una opció polític-religiosa la qual cosa és donar antitestimoni escandalós de l’Evangeli. 

El món i tot el que hi ha -menys el pecat- és bo, perquè és obra de Déu i per aixó el cristià es dedica a allò terrenal, actuant amb els altres humans, siguin o no cristians. El Regne ha de anar transformant les relacions humanes, progressivament a mesura que els homes aprenen a estimar-se, a perdonar-se i a servir-se. Així recorda el Papa Wojtyla que el Regne interessa a tots: a les persones, a la societat, a tot el món. 

Construir el Regne significa treballar per l’alliberament del mal en totes les seves formes (cf Redemptoris missio, 15). Afegeix el Papa polonés que “potser com mai en la seva Història, la humanitat és quotidiana i profundament atacada i trasbalsada per la conflictivitat, fenomen pluriforme, que es distingeix del legítim pluralisme (…) asumeix formes de violència, de terrorisme, de guerra” (Christifidelis laici, 6). Ell feia una pregunta dient que “a partir de la conclusió del Concili Vaticà II, ¿potser s’ha fet menys inquietant aquell quadre de tensions i d’amenàces pròpies de la nostra època?” (Dives in Misericordia, 10). També deia que “davant la perspectiva d’un cataclisme mundial en l’eventualitat d’una guerra nuclear amb possibilitats destructores gairebé inimaginables, cal recordar la prioritat del treball sobre el capital” (Laborens excercens, 12), cosa que no parla ningú.

Per anar sembrant el Regne de Déu a la Terra com Déu volt, l’Església amb el Concili Vaticà II ha recuperat la veritat evangèlica per la qual “els fidels laics ocupen un lloc concret, a causa del seu «índole secular» que els compromet, amb maneres pròpies i insustituibles, en l’animació cristiana de l’ordre temporal” (Christefidelis laici, 36). Segueix afirmant el Papa polonès que “diverses situacions eclesials han de lamentar l’absència o escassísima presència dels homes, dels quals una part abdica de les pròpies responsabilitats eclesials” (ChL, 52). 

En altre lloc diu Joan Pau II que “tots els membres de l’Església (…) junts, podem oferir a aquest món nous signes d’esperança, treballant perquè augmentin la justícia i la solidaritat i s’afermi una nova cultura per l’edificació d’una autèntica civilització de la veritat i de l’amor” (Evangelium vitae, 6) que és la manera correcta d’implantar el Regne de Déu, Regne de justicia, d’amor i de pau. 

L’animació dels fidels a cada generació no és per impulsar-los a donar la volta al món com a un mitjó ja que en aquesta vida terrenal no arribarà el dia que ja estigui implantat «definitivament» el Regne. Entre altres raons, perquè en aquest cas els que vinguin darrere ja no ho hauran de fer-ho i ja no podrien resar el Pare nostre i dir “vingui a nosaltres el teu Regne”. 

Segueix recordant Wojtyla que “és veritat que la realitat incipient del Regne pot trovar-se també fora dels confins de l’Església, a la humanitat sensera, sempre que aquesta visqui els valors «evangèlics» i estigui oberta a l’acció de l’Esperit que bufa on i com vol (cfr Jn 3, 8)” (Redemptoris missio, 20). 

“L’Església demana que els fidels laics estiguin presents, amb l’insígnia de la valentia i de la creativitat intel.lectual, als llocs privilegiats de la Cultura, com són el món de l’escola i de l’universitat, els ambients d’investigació científica i técnica, els llocs de la creació artística i de la reflexió humanista. «És necessari evangelitzar no decorativament, a manera d’un vernís superficial, sino a manera vital, en profunditat i fins les arrels» (Pau VI. Evangelii nuntiandi, 20) (Christefidelis laici, 44). 

“L’alliberament i la salvació que el Regne de Déu porta amb si mateix aconsegueixen la persona humana en la seva dimensió tant física com espiritual. Les guaricions són també signe de salvació espiritual, d’alliberació del pecat. Mentre guareix, Jesús invita a la fe, a la conversió, al desig de perdó (cfr Lc 5, 24)” (Redemptoris missio, 14). 

“Amb el missatge evangèlic l’Església disposa a la solidaritat, al compromis, al servei dels germans; insereix a l’home al projecte de Déu, que és la construcció del Regne de pau i de justícia, a partir ja d’aquesta vida” (Idem, 59). 

En Evangelii gaudium (EvG, 2013) Francesc escriu que “evangelitzar és fer present al món el Regne de Déu (…) voldria compartir les meves inquietuts sobre la dimensió social de l’evangelizació precisament perquè (…) es corre el risc de desfigurar el sentit autèntic i integral que té la missió evangelitzadora” (EvG, 176). 

I més endevant diu que “llegint les Escriptures queda clar que la proposta de l’Evangeli no és només la d’una relació personal amb Déu. La proposta és el Regne de Déu (cf. Lc 4, 43); es tracta d’estimar Déu que regna al món (…) àmbit de fraternitat, de justícia, de pau, de dignitat per a tothom” (EvG, 180).