VOLEM VEURE JESÚS

Aixó també succeeix avui

L‘Evangeli d’avui, 5é diumenge de Quaresma (cicle B), ens conta que “entre els que van pujar a adorar a Déu en la festa hi havia alguns grecs (…) es van acostar a Felip, el de Betsaida de Galilea, i li van dir: «volem veure Jesús»” (Jn 12, 21) i comentant aquest passatge Joan Pau II va escriure que “com aquells pelegrins de fa dos mil anys, els homes del nostre temps, potser no sempre conscientment, demanen als creients d’avui no només sentir “parlar” de Crist sinó en certa manera fer-se’l «veure»” (NMI, 16). 

Quanta feina de conversió quaresmal suposa aquesta afirmació doncs lo habitual dels cristians és parlar del cristianisme però dònar mal exemple per no viure com a cristians autèntics. Ja Jesús es va trobar amb aquestes “creients” i “practicants” d’Israel i avisava al poble de que fesin el que diuen però no el que fan. Els va anomenar, ni més ni menys, que sepulcres blanquejats (cf Mt 23, 3.27). Diu el refrany popular, saviesa infalible, que "fra exemple es el millor predicador".

La caritat ben entesa comença per un mateix per aixó Francesc diu que “convido a cada cristià, en qualsevol lloc i situació en que es trobi, a renovar ara mateix el seu encontre personal amb Jesucrist” (EvG, 3). Primer a renovar-se cada deixeble de Crist i després ja ho faran els altres. 

Benet XVI va dir en una ocassió (AudGral 8-XI-2006) que “Pau en les seves cartes, després del nom de Déu, que apareix més de 500 vegades, el nome mencionat amb més freqüencia és el de Crist (380 vegades). Per tant, és important que ens adonem de com Jesucrist pot influir en la vida d’una persona i, per tant, també en la nostra pròpia vida”. 

Repeteix l’idea Francesc encara que d’una altra manera: “No és lo mateix haver conegut Jesús que no conèixer-lo, no és el mateix caminar amb Ell que caminar a les palpentes, no és el mateix poder escultar-lo que ignorar la seva Paraula, no és el mateix poder contemplar-lo, adorar-lo, descansar en Ell, que no poder fer-lo” (EvG, 266). 

Veure Jesús no és un problema òptic ocular sinó miopia o ceguera espiritual i Quaresma es bona ocasió per arreclar-la amb optimisme i confiança en Déu ja que, com recorda la 2ª lectura d’avui, “en els dies de la seva vida a la Terra (…) va arribar a ser causa de salvació eterna per a tots” (Heb 5, 7.9). 

L’optimisme, fruit de la fe i no de la fantasia o de l’il.lusió sentimentalista, fa al cristià identificar-se amb el que deia Joan Pau II de que “cal, doncs, que l’Església del tercer mil.lenni impulsi a tots a prendre consciència de la pròpia responsabilitat (…) S’ha de fer un generós esforç (…) descubrir cada vegada millor la vocació pròpia dels laics. Té gran importància el deure de promoure les diverses realitats d’associació, els nous moviments eclesials, autèntica primavera de l’Esperit” (NMI, 46). 

L’autèntica primavera avui i ara és una mica de la redempció obrada per Crist que és universal, per a tots, sempre i en tot lloc i per aixó Francesc recorda que “confessar que el Fill de Déu va assumir la nostra carn humana significa que cada persona humana ha estat elevada al cor mateix de Déu (…) La seva redempció té un sentit social (…) l’Esperit Sant (…) procura penetrar tota situació humana i tots els vincles socials” (EvG, 178). 

També a l'Encíclica “Lumen Fidei” (LF, 2013) diu que “Al centre de la fe bíblica està l’amor de Déu, la seva sol.licitud concreta per cada persona, el seu designi de salvació que abraça a la humanitat sensera i a tota la Creació” (LF, 51). Per aixó escriu el Papa Bergoglio que “tots els cristians, també els pastors, estan cridats a preocupar-se per la construcció d’un món millor” (EvG, 183) peró sense perdre de vista que “ni el Papa ni l’Església tenen el monopoli en la interpretació de la realitat social o en la proposta de solucions per als problemes contemporánis” (EvG, 184). 

Ja que la fe i la raó es complementen i no s’enfronten entre sí, “l’Església (…) s’alegra i fins i tot gaudeix reconeixent l’enorme potencial que Déu ha donat a la ment humana (…) Els creients tampoc poden pretendre que una opinió científica que els agrada, i que ni tan sols ha sigut prou comprovada, adquireixi el pes d’un dogma de fe (…) En aquest cas, no és la raó el que es proposa, sinó una determinada ideologia que tanca el camí a un diàleg autèntic, pacífic i fructífer” (EvG, 243). 

Caure en una ideologia és cosa possible tant per els creients desleals i farisaics, com per increients, ateus o agnòstics i és un entossudiment cerril de ment i de cor. “Si pensem que les coses no van a canviar, recordem –diu el Papa Bergoglio- que Jesucrist ha triunfat sobre el pecat i la mort i està ple de poder. Jesucrist veritablement viu (…) «el Senyor col.laborava amb ells i confirmava la Paraula» (Mc 16,20). Aixó també succeeix avui” (EvG, 275). 

A la 1ª lectura s’escolta el somni de Déu envers la humanitat ja que diu en veu alta “dies vénen (…) en què jo pactaré amb la casa d’Israel (…) una nova aliança; no com l'aliança que vaig pactar amb els vostres pares, quan els vaig agafar de la mà per treure’ls d’Egipte; que ells van trencar el meu pacte” (Jer 31, 31-34). Però el mal ùs de la llibertat fa a tot èsser humà capaç de trencar l’aliança amb Déu i amb els seus germans els homes, fent-ho amb una soltesa que sembla ser lo més normal del món. 

“El Crist contemplat i estimat -deia el Papa Wojtyla- ens convida un cop més a posar-nos en camí. La nostra andadura deu fer-se més ràpida; no tornem a un anodí dia a dia. A canvi, desentumir les nostres cames; tenim que imitar l’intrepidesa de l’apòstol Pau” (NMI, 59). 

“El gran risc del món actual, amb la seva múltiple i aclaparadora oferta de consum -diu el Papa argentí-, és una tristesa individualista que brolla del cor còmode i avar, de la recerca malaltissa de plaers superficials, de la conciència aïllada (…) ja no batega l’entusiasme per fer el bé. Els creients també corren aquest risc, cert i permanent. Molts cauen en ell i es converteixen en èssers ressentits, queixosos, sense vida” (EvG, 2). 

A l’Exhortació Christus vivit (ChV, 2019) dedicada als joves i a tot el poble de Déu, Francesc recorda que “Jesús ha ressuscitat i (…) és la veritable juventut d’un món envellit, i també és la juventut d’un univers que espera amb «dolors de part» (Rom 8, 22) ser revestit amb la seva llum i amb la seva vida” (ChV, 32). “Ser jove, més que una edat és un estat del cor. D’aquí que una institució tan antiga com l’Església pugui renovar-se i tornar a ser jove en diverses etapes de la seva llarguísima història (…) Recordant aquesta veritat, el Concili Vaticà II expressava que «és la veritable juventut del món»” (ChV, 34). 

“Maria, la Mare de Déu, sap reconèixer les petjades de l’Esperit de Déu en els grans esdeveniments i també en aquells que semblen imperceptibles. És contemplativa del misteri de Déu en el món, en la història i en la vida quotidiana de cada un i de tots” (EvG, 288). Maria va ser perfecta mestra pel seu espos Josep i el seu fill Jesús que eran com una esponja i no es perdien ni tan sols una gota; aprenent només amb la mirada encara que no van faltar moltes hores de diáleg matrimonial i maternal.