PERQUE EL MÓN SE SALVI

 Pel gran amor amb què ens va estimar

En la 2ª lectura de la Litúrgia de la Paraula d’avui, 4º diumenge de Quaresma, cicle B, ressona la veu de Pau que diu als primers cristians d’Éfes i als d’avui de qualsevol part del món que “Déu, que és ric en misericòrdia, pel gran amor amb que ens va estimar, encara que estàvem morts pels nostres pecats, ens va donar vida en Crist” (Eph 2, 4-10). Per aixó diu Joan en el seu evangeli que “Déu no va enviar al seu Fill al món per jutjar-lo, sinó perquè el món se salvi per ell” (Jn 3, 17). 

I a la proclamació de l’Evangeli s’escolta que “va venir la llum al món i els homes van estimar més les tenebres que la llum, ja que les seves obres eren dolentes” (Jn 3, 4-21). Aquesta mala conducta no és exclusiva dels efesis ni dels jueus anteriors, en temps de Jeremies i dels perses. 

La 1ª lectura recorda que “tots els caps dels sacerdots i el poble van multiplicar les seves infidelitats, segons tots els costums abominables de les gents, i van tacar el temple del Senyor (…) Yahveh, el Déu dels seus pares, els va enviar des del principi avisos per mitjà dels seus missatgers (…) Però ells es burlaven dels missatgers de Déu, van meynsprear les seves paraules i es van mofar dels seus profetes (…) els va portar captius a Babilònia, on van ser esclaus (…) fins l’adveniment del regne dels perses” (2 Cròniques 36, 14-23). 

Joan Pau II a la Exh Christifideles laici (ChL, 1988) recull les indicacions sinodals i afirma que “no es tracta només de saber el que Déu vol de nosaltres, cal fer el que Déu vol. I per actuar amb fidelitat a la voluntat de Déu cal fer-se cada vegada més capaç” (ChL, 58) Cap preguntar-se: aixó com se fa? 

En el Missatge de la Quaresma d’aquest 2021, Francesc diu que “recorrent el camí quaresmal, que ens conduira a les celebracions pasquals (…) renovem la nostra fe, saciem la nostra set amb l’«aigua viva» de l’esperança i rebem amb el cor obert l’amor de Déu que ens converteix en germans i germanes en Crist”. 

Francesc diu també que ”convido a tots a ser audaços i creatius en aquesta tasca de repensar els objectius, les estructures, l’estil i els mètodes evangelitzadors” (EvG, 33). Conta Joan que Jesús li va dir a Natanael: “veuràs cosas més grans” (Jn 1, 50). Benet XVI, parlant d’ell, consideraba que “Natanael participarà en la grandiosa odisea de la Redenció de la Humanitat. Tota vocació té la promesa de veure coses grans (…) testimonis privilegiats (…) del triunf de l’amor diví sobre el mal del món”. 

Francesc ha assenyalat que la vocació cristiana, la de tot batejat, suposa entusiasme, alegria, conciència de la missió; res de enclaustrar-se, res d’estar a la defensiva. A la Carta apostòlica recent acabat el Gran Jubileu del 2000, Novo millennio ineunte (NMI, 2001), Joan Pau II afirmava que “milers de veus demanen que el cristianisme s’actualitzi i, conservant la seva pròpia identitat, tingui l’impacte que va tenir al principi”. 

Els efectes positius de la vida no solen ser d’interés pels humans però els negatius han de ser portada de la premsa i de les televisions encara que el cristià no actua per ser lloat dels homes sinó que, encara que ningú ho vegi, té cura dels detalls positius per amor al proïsme. Així demana Francesc a l’Encíclica última sobre la fraternitat i l’amistat social: “De vegades, per donar esperança, n’hi ha prou amb ser «una persona amable, que deixa de banda les seves ansietats i urgències per prestar atenció, per regalar un somriure, per dir una paraula que estimuli, per possibilitar un espai d’escolta enmig de tanta indiferència» (Enc. Fratelli tutti, 224).

El poble de Déu de l’Antic Testament va estar desterrat en cautiveri a Babilònia fins l’arribada del regne dels perses perquè “Yahveh va moure l’esperit de Cir, rei de Pèrsia” (2 Cròniques 36, 23). L’esperança es l’últim que es perd y la fe és eficaç vacuna per a la depre. 

Joan Pau II a l’Encíclica sobre la misericòrdia (Dives in misericordia, DM, 1980), dedicada a Dèu Pare, deixava escrit que “A l’igual que els profetes, recorrem a l’amor que té característiques maternes i que, a semblança d’una mare, segueix a cadascun dels seus fills, a tota ovella esgarriada, encara que hagués milions d’extraviats, encara que en el món la iniquitat prevalgués sobre l’honestedat, encara que la humanitat contemporànea mereixés pels seus pecats un nou «diluvi», com va mereixer en el seu temps la generació de Noé” (DinM, 15). Francesc ha repetit l’idea aquest recient 2 de març advertint d’un possible segon diluvi si els líders mundials no intensifiquen la lluita contra la corrupció. El primer diluvi en temps de Noè, va dir el Papa, fou enviat per Déu per a netejar. 

En la seva primera Encíclica programàtica Redemptor hominis (RH, 1979)el Papa Wojtyla ja considerava que “l’immens progrés mai conegut que s’ha verificat en aquest segle” també “revela potser ell mateix, i en un grau mai abans assolit, aquesta multiforme submissió a la vanitat. Només cal recordar l’amenaça de contaminació de l’ambient natural, els conflictes armats, la manca de respecte a la vida dels no nascuts (...) El món de les conquistes científiques i técniques mai assolides anteriorment, «gemega i sufreig» i «està esperant la manifestació dels fills de Déu»” (RH, 8). 

Deixa escrit Joan Pau II que “era voluntat del Creador que l’home es posés en contacte amb la natura com a «amo» i «custodi» inteligent i noble, i no com «explotador» i «destructor» sense cap objecció” (RH, 15). Diu el refrany que Déu perdona sempre; l’home algunes vegades peró la natura mai. L’espiritualitat ecològica és la cristiana i no pas un tic de l’actual Papa argentí. 

També afirmava el Papa polac que “el compromis de l’evangelització és indudablement una prioritat (…) Ha passat ja (…) la situació d’una «societat cristiana» (…) Avui s’ha d’afrontar (…) la nova evangelització (…) Cal revifar en nosaltres l’impuls dels orígens (…) l’ardor de (…) després de Pentecosta (…) respectant degudament (…) cada persona i atenent a les diverses cultures” (NMI, 40). 

En aquest 7é i últim diumenge dedicat a sant Josep abans de la seva festa, cal recordar el que deia el Papa Wojtyla, que “sant Josep és la prova de que per ser bons i autèntics seguidors de Crist no cal fer ‘grans coses’, sinó que es requereixen només les virtuts comuns, humanes, sencilles, però veritables i autèntiques” (Redemptoris custos, 24). 

Josep va actuar sempre igual que la seva esposa Maria que, no només una vegada de paraula a Natzaret, a Gabriel quan l’anunciación, sinó durant tota la seva vida anava dient amb els fets de la vida quotidiana: “que es compleixin en mi les teves paraules”.