JESÚS NO ES FIAVA D’ELLS

 Veritables formes d’antitestimoni

En l’Evangeli d’avui, diumenge 3r de Quaresma (cicle B), ens conta Joan que “mentre era a Jerusalem durant la festa de la Pasqua, molts van creure en el seu nom al veure els miracles que feia. Però Jesús no es fiava d’ells, perquè els coneixia a tots (…) sabia el que hi ha dins de cada home” (Jn 2, 23-25).

Jesús no es fiava d’ells i potser hi hagi motius perquè li passi el mateix amb nosaltres, i tot degut a que alguna cosa no es fa bé. Alguna cosa se haurá de convertir, de canviar, de ser reformarda per millorar. El llistat de pecats que recorda la 1ª lectura de la Litúrgia de la Paraula d’avui (Ex 20, 1-17) és l’elenc dels “10 manaments” que abarquen a tots els possibles però pot ser fácil reduir el contingut a una interpretació literal del text i en no poques ocasions a no voler ficar-se a fons en cada un d’ells o també caure en el freqüent reduccionisme de limitar-los al sexe i no voler saber res de robatoris, injusticies, falsos testimonis, drets humans, etc. 

Joan Pau II, mirant a l’est asiàtic, observava en la Exh postsinodal Ecclesia in Asia de 1999 que l’Església ha recollit modestíssims fruits (…) l’imatge de la vida dels occidentals (identificats amb la civilització cristiana) “és més aviat un antitestimoni” que bloqueja l’aceptació de l’Evangeli. “Mahatma Gandhi més d’una vegada es va referir a aixó, sent indi i hindú, a la seva manera profundament evangèlica però desil.lusionat per com el cristianisme es manifestava en la vida política i social d’aquelles nacions. 

En 1998 va tenir lloc el Sínode sobre el continent asiàtic i el membre asistent del Pontifici Consell pel Diàleg Inter-religiós va recordar que “la 2ª evangelització, duta a terme al segle XVI, els missioners no van comprendre bé l’identitat religiosa d’Àsia, al considerar que tantes i tan diverses religions eren un obstacle que havia que combatre. D’aquesta actitud es van derivar no poques conseqüències negatives i a l’Església catòlica no li hauria de costar tant adaptar-se a la cultura asiàtica que és tan profundament religiosa.

Un altre seriós obstacle per la difusió del cristianisme va ser la colonització que va còrrer parell a l’evangelització i encara avui cada gest de l’Esglèsia s’interpreta per molts no cristians a la llum d’experiencies passades”. 

El Concili Vaticà II recorda que “l’Esglèsia catòlica no rebutja res del que hi ha de veritable i sant en aquestes religions perquè no poques vegades reflecteixen una espurna d’aquella Veritat que il.lumina a tots els homes” (…) es troba en els diversos pobles una certa percepció d’aquella força misteriosa present (…) en els esdeveniments de la vida humana, i a vegades també el coneixement de la suma Divinitat fins i tot del Pare (…) Així en l’hinduisme (...) en el budisme (...) així també les altres religions que es troben por tot el món” (NAe, 2). 

Sobre l'antitestimoni, el Papa Wojtyla també va fer observacions a Tertio millennio adveniente (TMA, 1994), la Carta preparatòria del Gran Jubileu, on es llegeix que “és just que (…) l’Església assumeixi amb una conciència més viva el pecat dels seus fills (…) veritables formes d’antitestimoni i d’escàndol (…) No pot travessar el llindar del nou mil.lenni sense animar als seus fills a purificar-se en el penediment d’errors, infidelitats, incoherències i lentituts. Reconèixer els fracassos d’ahir és un acte de lleialtat i de valentia que ens ajuda a reforzçar la nostra fe, fent-nos capaços i disposats per afrontar les tentacions i les dificultats d’avui” (TMA, 33).

 

“Un altre capítol dolorós sobre el qual els fills de l’Església han de tornar amb ánim obert al penediment està constituït per l’aquiescència manifestada, especialment en alguns segles, amb métodes d’intolerància i fins i tot de violència en el servei a la veritat (…) alimentant una atmòsfera passional a la qual només els grans esperits veritablement lliures i plens de Déu aconseguien d’alguna manera sostreure” (TMA, 35).

 

“Com no sentir dolor per la manca de discerniment, que de vegades arriba a ser aprovació, de no pocs cristians enfront la violació de funamentals drets humans per part de regíms totalitaris? I (…) la corresponsabilitat de tants cristians en greus formes d’injustícia i de marginació social? (TMA, 36). 

A l’Encíclica Redemptoris missio (RM, 1990) va escriure que “No falten tampoc dificultats internes, certament les més doloroses” (RM, 36). 

“La missió és de tot el poble de Déu, és tasca de tots els fidels. La participació dels laics en l’expansió de la fe apareix clarament, des dels primers temps del cristianisme, per obra dels fidels i familíes (…) tenen la vocació específica de «buscar el Regne de Déu tractant els assumptes temporals (...) el món vast i complex de la política, del social, de l’Economía.(...) a nivell local, nacional i internacional. En virtut del baptisme, tots els cristians són corresponsables de l’activitat missionera, mitjançant l’unió personal amb Crist” (RM, 71-72). 

Jesús sap el que hi ha dintre de cada home perquè coneix a cadascuna de les seves criatures creades i per aixó també la Creació és un testimoni silenciós de la mala conducta humana pel refredament de la caritat: la Terra està enverinada a causa de les desailles llançats per negligència i interès; els mars, també contaminats, tenen que recobrir por desgràcia les restes de tants nàufrags de les migracions forçades; els cels —que en el designi de Déu canten la seva glòria— es veuen solcats per màquines que fan ploure instruments de mort. 

En aquest 6é diumenge de sant Josep cal considerar el passatge evangèlic de la fugida a Egipte de Josep amb Maria i Jesús, on sembla que, pels estudis arqueològics, van viure en diverses poblacions del país faraònic. L’Església ha de tindre una vida en aquest món semblant a la d’ell, amb una analogia innegable, així que, “fidel al model del Mestre, és vital que avui l’Església surti a anunciar l’Evangeli a tots, en tots llocs, en totes les ocasions, sense demores, sense fàstic i sense por” (EvG, 23). 

Un dels evangelis apòcrifs diu que al arribar Jesús a Egipte, anava destrossant els temples i les imatges paganes la qual cosa és evidentement increïble, absurd, irracional, blasfem però desgraciadament ha sigut una realitat al llarg dels segles per part de mals cristians. Francesc explica que “L’Església en sartida és la comunitat de deixebles missioners que s’involucren, que acompanyen, que fructifiquen i festejen” (EvG, 24). 

“És competència de tots com tasca quotidiana (…) portar l’Evangeli a les persones que cada un tracta, tant als més propers com als desconeguts (…) al carrer, a la plaça, al treball, en un camí” (EvG, 127). 

A la Carta Patris corde, la 6ª consideració de Francesc respect a sant Josep es vuere-li com a pare treballador: Sant Josep era un fuster que treballava honestament per assegurar el manteniment de la seva família (…) La pèrdua de treball que afecta a tants germans i germanes, i que ha aumentat en els últims temps degut a la pandemia de Covid-19, ha de ser una crida a revisar les nostres prioritats.