LA CATOLICITAT ÉS COMUNIÓ A LA LLIBERTAD

Pregaré al Pare que us doni l’Esperit de la veritat

A l’Evangeli d’aquest 6è diumenge de Pasqua, cicle A, se sent Jesús dir que “jo li pregaré al Pare que us doni (…) l’Esperit de la veritat” (Jn 14, 15-21). Des del mateix principi de l’home sobre la Terra, es troba enfrontat amb la mentida i amb dificultat per a ser congruent amb l’afirmació de Jesús de que “la veritat us fará lliures”.

Déu al crear a l’home no li deixa tirat a la seva sort i l’ajuda con exquisitísima delicadesa, sin empènyer, sense abusar de la seva omnipotencia ni deixar-li sense responsabilitat. Aquesa acció divina se li sol assignar a l’Esperit Sant com es recorda a la 1a Lectura de la Litúrgia de la Paraula de avui doncs Lluc explica que “des de Jerusalem van anar a Samaria on hi ha molts fruits amb Felip. Pere i Joan… van arribar allà i els imposaren les mans i van rebre a l’Esperit Sant” (Act 8, 5-17). No hi ha cap moment històric en que explícita o implícitament surti la referència deguda a l’Esperit Sant, Senyor i Dador de vida.

Joan Pau II recordava que “des de Lleó XIII (…) fins al Concilio Vaticano II que ha fet sentir la necessitat d’una nova aprofundiment de la doctrina sobre l’Esperit Sant com subratllava Pau VI: «A la Cristologia i a l’Eclesiologia ha de succeir un estudi nou i un culte nou a l’Esperit Sant justament com necessari complement de la doctrina conciliar»” (Dominum et Vivificantem, 1).

L’Esperit no solament actúa dins de l’Església, sinó en tota l’humanitat com va haver de recordar per escrit el Concili Vaticá II: “L’Esperit Sant obrava ja sens dubta en el món abans que Crist fou glorificat.

No més cap un cop d’ull a la Història i recordar per exemple que “va semblar bé el discurs (de Josep) al Faraó i a tots els seus servidors, i va dir el Faraó als servidors: «¿Per ventura es trobarà un altre com aquest que tingui l’Esperit de Déu?»” (Gn 41, 37-39).

Segles després, durant el cautiveri del poble jueu a Babilònia i rodalies perses, va dir Nabucodonosor, per sobrenom Beltsassar, a Daniel: «ja sé que tú posseeixes l’Esperit dels déus sants» (Dan 4, 5).

Por desgràcia –va escriure Joan Pau II a la Enc Dominum et vivificantem de 1986-, la resistència a l’Esperit Sant en l’època moderna es concentra com contingut de la cultura i de la civilització, com a Filosofia, com a ideologia, com a programa d’acció i troba la seva màxima expresió en el materialisme. Per principi i de fet, el materialisme exclou radicalment la presència i l’acció de Déu que és Esperit (…) Els cristians (…) per la seva obediència  a l’Esperit Sant, contribueixen a la múltiple “renovació de la faç de la terra” colaborant amb els seus germans.

En la 2ª Lectura de la Paraula de Déu d’aquest diumenge 6è de Pasqua, cicle A, Pere demana a tots i a cadascú estar “disposats a donar raons de la vostra esperança a tot el que us la demani” (1Pt 3, 15). I evidentment cal fer-ho amb el quid del cristianisme que és la llibertat, la pròpia i la dels altres. Pau va deixar escrit: “¿Què diu l’Escriptura? (…) germans, no som fills de l’esclava, sinó de la lliure. Per aquesta llibertat, Crist ens ha alliberat” (Gal 4, 30-5, 1) i en una altra carta recordava que “on està l’Esperit del Senyor, està la llibertat” (2Cor 3, 17).

El Papa emèrit Benet XVI, a la seva 3ª Enc “Caritas in veritate” (CV, 29-VI-2009), sobre el desenvolupament humà integral, va escriure sobre un moment puntual de la vida de cadascú en què debe s’ha de viure en o amb llibertat, fruit d’estar en la veritat, i no tonar a descuidar-ho com abans ja que “davant l’actual necesitat d’unir no sols la caritat amb la veritadt, en el sentit assenyalat per sant Pau de la «veritas in caritate» (Ef 4,15), sinó també en el sentit invers i complementari de «caritas in veritate»” (CV, 2).

“L’amor en la veritat —caritas in veritate— és un gran desafiament per a l’Església en un món en progressiva i expansiva globalizació” (CV, 9). “«La globalizació no és, a priori, ni bona ni dolenta. Serà el que la gent en faci». Hem de ser els protagonistes, no les víctimes, procedint raonablement, guiats per la caritat i la veritat. Oposar-se cegament a la globalizació seria una actitud errònia, preconcebuda (…) El procès de globalizació, adequadament entès i gestionat, ofereix la possibilitat d’una gran redistribució de la riquesa a escala planetària com mai s’ha vist abans; peòo, si es gestiona malament, pot incrementar la pobresa i la desigualtat, contagiant a mès amb una crisi a tothom” (CV, 42).

L’actual Papa Francesc segueix repetin el mateix i, entre altres moltes ocasions, ha escrit la Const ap L’alegria de la veritat (Veritatis gaudium, VG, 2017) en la qual recorda que “la catolicitat (…) [eés] ferment d’unitat en la diversitat i de comunió en la llibertat” (VG, 4). En una homilía matutina de fa uns dies (15 maig), comentava que “on hi ha rigidesa no està l’Esperit de Déu, perquè l’Esperit de Déu és llibertat”. La llibertat no es monopoli del maligne, dels incrèduls, dels ateus i dels agnòstics.

A la parisenca plaça de la Bastilla, en record a la Revolució francesa (RF), el 1830, es va col.locar l’estàtua del Geni de la llibertat sobre la columna de Juli. Aquesta estàtua francesa està inspirada a la del aragonés Ponciano Ponzano (+1877 amb 64 anys), la primera que es va fer en el món i que es trova en el pati interior del Panteó dels homes il.lustres a Madrid, damunt del sarcòfag de Mendizàbal, Argüelles i Calatrava. El crit “llibertat, igualtat i fraternitat” de la RF no era per implantar una nova Cristiandat. L’estàtua de la llibertad, a les portes de New York, va ser regal del francesos als USA per la seva independència dels anglos, els eterns “estimats veïns” europeus del francesos.

En 2018 una Germanor cordovesa va escriure un cant a la Verge de la llibertat, himne que van redactar interns de l’argentina Presó de Còrdova arran d’un episodi de Simó Bolivar.

Francesc va beatificar a set bisbes de l’Església Greco Catòlica de Romanía, amb una ceremònia a l’aire lliure en el Camp de la Llibertat de Blaj, el mateix lloc on en 1948 va començar la fustigació contra els catòlics. En moltes ocasions Francesc s’ha referit a la llibertat que té cada ésser humà i que ningú pot treure-li. Es viu amb ella encara que un esté empresonat; privat de llibertat es diu erròniament.

En el funeral (22-II-2005) de Mons. Luigi Giussani, fundador de «Comunió i Alliberament», l’homilia va anar a càrreg del Card Ratzinger que va recordar que «Comunió i Alliberament» ens fa pensar inmediatament en aquest descobriment propi de l’època moderna, la llibertat, i ens fa pensar també en la fòrmula de sant Ambròs «Ubi fides est libertas». La llibertat és do propi de la fe i per a ser veritable llibertat humana, una llibertat en la veritat, té necessitat de la comunió. Una llibertat aïllada, una llibertat que sigui només per al jo, seria una mentida i acabaria destruint la comunió humana.

Vicente (†445) va ser un monjo del monestir de l’illa francesa de Lérins, vehement polemista que s’oposava a sant Agustí sobre el delicat e irresoluble problema de saber harmonitzar la gràcia divina i la llibertat humana. A aixó que alguns denominan llibertat, altres diuen llicència (Quintilià). Al voler la llibertat descobrim que depen enterament de la llibertat dels altres (J.P Sartre). Beneït sigui el caos, perquè és simptoma de llibertat (E. Tierno Galván). L’home és lliure (…) el seu gran amor és la llibertat (Joan Ramón Jiménez).