COM PEDRES VIVES

¿Tant de temps i no m’has conegut?

“També vosaltres -com pedres vives- sou edificats com edifici espiritual en ordre a un sacerdoci sant” se sent en la 2ª Lectura de la Litùrgia de la Paraula d’aquest diumenge 5è (cicle A) del Temps pasqual. És la veu de Pere dirigida als primers cristians, o sigui a laics o seglars i segueix dien-los que “vosaltres sou linatge escollit, sacerdoci reial, nació santa, poble adquirit en propietat, perquè pregoneu les meravelles d’Aquell que us va cridar de les tenebres a la seva llum admirable (1Pt 2, 4-9). A la comunitat dels deixebles de Jesús, tots són iguals, “com un sol home”. Ja des d’el principi Pere, el primer Papa, recorda que l’Església és tasca de tots y no de uns cuants només, ni tan sols clérgues.

“Escoged, hermanos, de entre vosotros a siete hombres de buena fama, llenos de Espíritu y de sabiduría” (Act 6, 8). De aquel escoger se pasa con el tiempo a ni siquiera dejar opinar a l@s laic@s y “la propuesta agradó a toda la asamblea” (Act 6, 5). Lo democrático, la participación real, habitual y efectiva de tod@s ya existía en el principio y no es un invento actual de los revolucionarios que no lo hacen porque quieren cargarse la Iglesia sino para recuperar lo que “por h o por b” se eliminó y devolverla a su realidad real según el querer de su Fundador.

Del passatge de l’Evangeli se sent la veu del mateix Jesús que diu a Felip, ¿tant de temps com porto amb vosaltres i no m’has conegut? (Jn 14, 9) però ni és l’únic lament amb els seus ni va dirigit només a aquells del seu voltant ja que tot l’Evangeli se aplica a tots, sempre i en totes les circumstàncies de la vida.

Se segueix sentint a Jesús que demana que al menys creiem en ell per les obres mateixes (Jn 14, 11). I per tant els pagans també creuràn per les seves obres als cristians que són altres Crist pel bautisme. En altre ocasió ja havia dit Jesús “que veient les vostres bones obres, glorifiquin el vostre Pare que està en el cel” (Mt 5, 16). I al Cenacle pregava per l’unitat dels seus deixebles perquè el món cregui, si no, “nanay”, res de res. Jesús no pierde la esperanza y por eso explica que “el que cree en mí, también él hará las obras que yo hago, y las hará mayores” (Jn 14, 12). No hay excusa.

Maig és el mes de Maria i amb la mirada posada en Ella actualitzem el reconèixer que la Mare de Déu participa al màxim en la Redempció feta pel seu fill Jesucrist. El Papa argentí confesa que “sempre crida l’atenció la força del “sí” de Maria jove. La força d’aquest “que es faci” que li digué a l’àngel. Va ser una cosa diferent a una aceptació passiva o resignada” (Crist viu, 44).

Juan Pablo II, en la Enc mariana Redemptoris Mater de 1987 manifiesta su especial interés por las peregrinaciones a los santuarios marianos que él visitaba en cada viaje pastoral que hizo por el mundo entero o que recorría mentalmente cuando no salía de Roma, cosa al alcance de cualquiera. Siempre han sido esas peregrinaciones un detalle de amor filial, de los muchos con que el amor necesita manifestarse.

A Argel hi ha el santuari de “Ntra Sra de lÁfrica” a on també arriben musulmans per rezar davant de la Verge Maria, anomenada en àrab "Lalla Mariam". A l’oest d’Irlanda hi ha el santuari de “Ntra Sra de Knock”, al que acudeix un milió i mig cada any. A Austria el santuari de “Ntra Sra de Mariazell” que rep al any un milió de pelegrins.

A la basílica de “Ntra Sra de Aglona” en Letonia peregrinan cientos de miles. La “Fátima de Oriente” es como se llama a la Virgen de Akita, en la isla japonesa de Honshu a donde acuden peregrinos de 50 países de la zona. “Ntra. Sra. de la Salud” en Vailankanni, en la bahía de Bengala, se la llama "el Lourdes de la India" donde más de un millón de personas suelen acudir en el día de su fiesta, cada 8 de septiembre. “Ntra Sra de Sheshan”·en el santuario chino en una población con ese nombre, lleva el título de "Auxilio de los cristianos".

No sempre es pot anar de peregrinació però es pot resar a casa, al carrer, en el treball o en el descans. En Amoris laetitia Francesc explica que “la familia és el santuari de la vida” (AL, 83) i en Evangelii gaudium diu que “la parròquia és com un santuari on els assedegats apaguen la set (cf EG, 28). Des de qualsevol lloc se li pot dir a Maria, resant amb el Papa actual: “Mare de la vida, en el teu si matern es va anar formant Jesús, que és el Senyor de tot el que existeix (…) Mostra’t com mare de totes les criatures (…) Cuida amb el teu afecte aquesta explosió de bellesa (…) Demana a Jesús que vessi tot el seu amor en els homes i en les dones (…) Toca la sensibilidad dels poderosos perquè encara que sentim que ja és tard, ens cridas a salvar el que encara viu (…) Ara aixequem la mirada a Maria, la Mare que Crist ens va deixar, tot i que és l’única Mare de tots, es manifesta a l’Amazònia de diferents maneres” (Estimada Amazònia, 111). Cada advocació mariana no és el nom d’una Verge diferent.

Totes les criatures canten la seva bellesa (…) podem demanar-li que ens ajudi a mirar aquest món amb ulls més savis” (Laudato si, 241).

Ante el reproche cariñoso de Jesús a Felipe: “¿tanto tiempo y no me has conocido?” (Jn 14, 9), ponemos la mirada en María pues “hay un estilo mariano en la actividad evangelizadora de la Iglesia. Porque cada vez que miramos a María volvemos a creer en lo revolucionario de la ternura y del cariño (…) María sabe reconocer las huellas del Espíritu de Dios en los grandes acontecimientos y también en aquellos que parecen imperceptibles” (EG, 288).

Maria és contemplativa del misteri de Déu en el món, en la història i en la vida quotidiana de cadascú i de tots. Amb María avancem confiats i li diem: Verge i Mare Maria (…) demana ara per nosaltres un nou ardor de ressuscitats per portar a tots l’Evangeli de la vida (…) Dona’ns la santa audacia de buscar nous camins perquè arribi a tots el do de la bellesa que no s’apaga.

Sota el teu empar ens acollim… és una senzilla pregària mariana, la més antiga coneguda, potser de l’any 250 i que apareix en versions copta, siríaca, llatina, armènia, i que avui dia resan els ortodoxos i els catòlics orientals de ritu bizantí.

“¡Mare, ajuda la nostra fe! Obre el nostre sentit de la Paraula, perquè reconeguem la veu de Déu i la seva crida (…) Ajuda’ns a deixar-nos tocar per el seu amor (…) Ensénya’ns a mirar amb els ulls de Jesús, perquè Ell sigui llum en el nostre camí” (Lumen fidei, 60).

Yo soy el camino (…) nadie va al Padre sino por mí (Jn 14, 6) por eso recuerda el Papa Bergoglio que el camino es andariego y “a imitació de Maria, estem cridats a convertir-nos en portadors de Crist i testimonis del seu amor, mirant en primer lloc als que són privilegiats als ulls de Jesús. Són els que Ell mateix ens va indicar: «Vaig tenir fam i me donàreu menjar (…) malalt i em vau visitar, a la presó i vingèreu a veure»” (Francesco, gener 2015).