PASQUA DEL MALALT

Cada diumenge VI de Pasqua

Aquest diumenge 6è de Pasqua es celebra, com cada any, la Pasqua del malalt i la CEE la celebra unida a la Jornada Mundial del malalt, celebrada cada 11-F, dia de la memòria litúrgica de la Verge de Lourdes, Patrona dels malalts, que fou instituïda per Joan Pau II el 13 de maig de 1992 perquè coincideix amb la data de la Carta Salvifici doloris del 11-F-1984. 

Joan Pau II diu en aquesta Carta que “la revelació per part de Crist del sentit salvífic del sofriment no s’identifica de cap manera amb una actitud de passivitat. És tot al contrari. L’Evangeli és la negació de la passivitat davant el sofriment”. Per aixó segueix dient que Crist “ha ensenyat a l’home a fer el bé amb el sofriment i a fer el bé a qui sofreix”, per aixó afageix que en aquesta Jornada i sempre “demanem a tots els que patiu, que ens ajudeu. Precisament a vosaltres, que sou febles, demanem que sigueu una font de força per l’Església i per la humanitat. A la terrible batalla entre les forces del bé i del mal, que ens presenta el món contemporani, venci el vostre sofriment en unió amb la creu de Crist”. 

Al programa mesiànic de Crist, que és alhora el programa del regne de Déu, el sofriment és present al món per provocar amor, per fer nèixer obres d’amor al proïsme, per transformar tota la civilització humana en la «civilització de l‘amor». 

La infermetat i la resta de mals que sofreix l’home en aquesta vida terrenal és un tema plantejat contínuament al llarg dels segles perquè xoca saber que Déu és bó i totpoderós peró permet que hi hagi el mal, tant físic com psíquic, també els desastres naturals com els terratrèmols, sunamis, riuades, etc. Déu fet home, Jesucrist, mentre va viure a la Terra, durant els dos anys i mig de la seva anomenada vida pública, en contrast amb l’anomenada vida oculta a Natzaret que va ser fins tenir complerts els trenta, sense tenir encara els cinquanta, va estar contínuament guarint malalts. 

Mateu escriu que “recorria Jesús tota la Galilea ensenyant a les sinagogues, predicant l’Evangeli del Regne i guarint tota mena d’infermetats i malalties del poble” (Mt 4, 23). “La seva fama es va estendre per tota Síria; i li portaven a tots els qui se sentien malament, afligits de diverses infermetats (…) i els curava” (Mt 4, 24). Estant a Cafarnaüm, a casa de Pere, “va veure a la sogra d’aquest al llit amb febre. La va agafar de la mà i li va desaparèixer la febre” (Mt 8, 14-15). “Al capvespre (…) va guarir a tots els malalts” (Mt 8, 16) “perquè se cumplís el que es diu per mitjà del profeta Isaïes: «Ell va prendre les nostres malalties i va carregar amb les nostres infermetats»” (Mt 8, 17). I així segueix relatant pàgina rere pàgina del seu evangeli. 

Els malalts que curava Jesús no eren terminals, no era administrar-los l’Extremaunció”, com erròneament s’havia vingut anomenant fins el Concili Vaticà II (1963-65), promogut per l’Esperit Sant per reformar la seva pràctica i acabar amb el corresponent reduccionisme de demanar aquest sagrament només al final de la vida terrenal. Avui encara es demana l’“extremaunció” fins i tot quan el malalt ja és sedat i inconscient; diuen els familiars que “perquè no s’espanti”. 

L’“Unció dels malalts” és el sagrament impartit a qui té afectada la salut però també als que han complert els 65 anys, sense necesitat de patir cap infermetat, ni estar hospitalitzats. Els fidels poden rebre aquest sagrament moltes vegades a la seva vida, encara que  en general s’acostuma celebrar-ho cada any per la festa de la Verge de Lourdes (11-F), Patrona dels malalts i «Jornada mundial dels malalts», i pel 6è diumenge de Pasqua que es celebra com la «Pasqua dels malalts». Benet XVI a Lourdes, 15 set 2008, va dir que “la Pasqua (…) és el misteri que dona sentit al sofriment humà, partint de la sobreabundància de la com-passió de Déu, realitzada en Jesucrist (…) l’evangeli del sofriment, que és l’altra cara de l’evangeli de l’amor. Déu no pot patir, però pot i vol com-patir”. 

La carta de l’any 416 del papa Inocenci I a Gubbio, bisbe de l’Umbria, és el primer text que a l’Occident es coneix i va ser acceptat com a normatiu en aquest aspecte de l’administració del sagrament de l’Unció dels malalts, no l"extrema-unció". Va ser reproduit textualment pel Concili de Worms del any 868 i els teòlegs no van qüestionar aquesta pràctica i es van centrar en justificar teològicament aquesta praxi eclesial. 

A la Carta sobre el valor salvífic del dolor acaba dient Joan Pau II que “Crist moribund va conferir a la sempre Verge Maria una nova maternitat —espiritual i universal— cap a tots els homes, a fi que cadascú, en el pelegrinatge de la fe quedés, junt amb Maria (...) unit estretament a Ell fins a la creu, i cada sofriment, regenerat amb la força d’aquesta creu, esdevinguè, des de la feblesa de l’home, en força de Déu”. 

Francesc, al Missatge de l’actual XXX Jornada Mundial del malalt, recorda “que la proximitat als malalts i la seva cura pastoral no només es treball d’alguns ministres específicament dedicats a aixó; visitar els malalts és una invitació que Crist fa a tots els seus deixebles. ¡Quants malalts i quantes persones ancianes viuen en les seves cases i esperen una visita! El ministeri de la consolació és responsabilitat de tot batejat, conscient de la paraula de Jesús: «vaig estar malalt i em vau visitar» (Mt 25, 36)”.