QUÈ FEU MIRANT AL CEL?

L’inmovilisme no s’acomoda amb el testimoni cristià

Diu l’Evangeli de Lluc, avui solemnitat de l’Ascensió de Jesús al cel, que se’ls dugué prop de Bet-Hània i mentre els beneïa, s’allunyà d’ells cap al cel (cf Lc 24, 46-53). Prou gent creu que Jesús va viure a la Terra exactament 33 anys però no se sap l’edat exacta que tenia i es pot dir que podrien ser prop dels 40, més de 30 i sense arribar als 50, com li van dir una vegada els jueus (Jn 8, 57). 

El Ressuscitat va ascendir al cel, tornant d’on havia vingut però ell va dir que hi seria amb nosaltres cada dia fins a la fi del món (Mt 28, 20), així que ensopeguem amb les paradoxes de la fe i cal fer l’esforç d’intentar entendre el que Jesucrist està dient-nos. En el llibre “Jesús de Natzaret” de Ratzinger -que va escriure no com a Benet XVI-, comenta que “el Jesús que es despedeix no va a cap part a un astre llunyà. Ell entra en la comunió de vida i poder amb el Déu vivent (…) «no s’ha marxat», sinó que, en virtud del mateix poder de Déu, ara està sempre present prop de nosaltres i per nosaltres” (tom II, pp 102-113). 

Això de que està i alhora no hi és fa pensar, entre altres coses, en algunes “realitats” terrenals que desgraciadament acostumen a viure els humans com “estar en els núvols”; no “tocar de peus a terra”, etc. “Estar en els núvols” és estar distret o pensant en altre cosa sense fer ni cas, estar a la inòpia o a Babia, lloc de la província de Lleó a on anaven els reis medievals d’aquell regne a relaxar-se, a perdre’s, per estar un temps fora de la realitat, per evadir-se. No “tocar de peus a terra” té un significat paregut d’estar fora de la realitat, evadit. 

Diu Lluc que els deixebles es van quedar mirant al cel i se’ls van aparèixer dos àngels (diu el text dos homes vestits de blanc) per cridar-los l’atenció dient ¿què feu mirant al cel? (Act 1, 11). La vida cristiana no és doncs estar mirant al cel, posar els ulls en blanc, o deixar d’estar pendents de les coses de la Terra. La vida cristiana no s’exercita només al resar. Hi ha una anècdota d’una dona sin estudis teològics però amb seny i fe vertadera, que, un dia no va poder aguantar més ja que el seu marit, cada vegada que dinava o sopava, en veu alta deia “què bó està el dinar. Gràcies a Déu”. Ella li va comentar: “he cuinat jo”, como dient-li que ho té d’agrair a ella. 

Tot èsser humà té capacitat per meravellar-se amb les coses que l’envolten i de manera particular els cristians, ampliada la seva capacitat, si és possible, pel baptisme. Als que no volen meravellar-se, Francesc els ve denunciant perquè solen ser dels que no volen ni sentir parlar de canviar res, per arreglar, millorar, anar avançant cap a la perfecció tant personal com col.lectiva. “L’immovilisme, va dir el Papa en una festa de la Candelaria (2-F-2020), no s’acomoda amb el testimoni cristià i la missió de l’Església”. 

En una altre ocasió, en un video-missatge per ser llegit el diumenge de Rams de 2017 a la XXXII «Jornada mundial de la Juventut», els va instar a deixar l’immovilisme per crear un món millor i més just. No es pot deixar de valorar, que a dia d’avui, a part de evadir-se de la realitat real –com s’ha fet sempre- amb la solitut, l’alcohol o les droges, ara espanta el % de nois i noies que van pel carré, al bus o al metro, embadalits amb el mòbil i els video-jocs. Lo mateix fan les seves mares; les avies no tant. 

Jesús que se’n va recordant una vegada més el seu manament d’anar a tot el món a portar l’Evangeli, compta amb el seu “petit ramat” (cf Lc 12, 32) i no amb multituts, milers de milers, miríades de miríades. Un petit ramat és el que ha de ser l’Església de Crist i no cal més per ser l’instrument diví perquè la redempció sigui universal. Ell entén de tot aixó una mica. Els que “estàn pels núvols”, en el sentit de estar per damunt dels altres, també els hi costa reconèixer vertadera l’idea del petit remat i la Història ensenya que ha sigut així durant segles ja que s’actuava amb criteris humans i no pensant com Déu, ja que som fets a imatge i semblança seva. 

Del petit ramat hi ha una lliçó clara amb el jueu del AT Gedeó, que va alliberar al poble seu amb pocs militars; amb Yahvé van ser suficients 300 dels 32.000 inicials i per aixó és figura de Crist que també té suficient amb uns pocs deixebles. 

A Laudato si (LSi, 2015) diu Francesc que Jesús “No apareixia com un asceta separat del món o enemic de les coses agradables de la vida (…) Estava lluny de les filosofies que menyspreaven el cos, la matèria i les coses d’aquest món. Tanmateix aquests dualismes malsans van arribar a tenir una important influència en alguns pensadors cristians al llarg de la Història i van desfigurar l’Evangeli” (LSi, 98). 

Benet XVI a Spe salvi (SS, 2007) explica que “Henri de Lubac ha pogut demostrar, basant-se en la Teologia dels Pares en tota la seva amplitud, que (...) en un moment de la Edat Mitja els monestirs apareixien com llocs per fugir del mòn, el «contemptus mundi», buscant la salvació privada” (SS, 13). El «contemptus mundi» és el títol del llibre que en 1144 va escriure un monjo de Cluny i que significa «el menyspreu del món», cosa difícil de compaginar amb el mandat diví de treure endavant aquest món, que és l’encàrrec de Déu Creador al home i fent-ho bé, és com es guanya el cel. 

Al segle XI es veu la ruptura amb l’anterior proposta doctrinal teocràtica que no accepta l’autonomia de la raó davant la fe, de la naturalesa davant la gràcia, de la Filosofia davant la Teologia. Es trenca l’armonia divina d’allò natural i sobrenatural, d’allò diví i humà, d’allò material i espiritual. Va ser quan va haver una decisiva mutació teórica doncs, en lloc de l’anterior ideal de fugida del món, Gregori VII va imposar la novetat del domini del món i en nom de Déu, cosa que tampoc lliga amb l’Evangeli. 

Jesús parla del petit ramat però segueix de moda l’assaig del saxó G. Friedrich von Hardenberg (Novalis), La Cristiandat o Europa, de 1799, que promou l’unitat europea basada en la Cristiandat medieval i en una Església visible, no en un petit ramat. L’obra de Novalis es va convertir en un document de la Restauració.

Pau VI, al capítol dedicat al diàleg a la Enc. Ecclesiam suam (ES, 1964) explica que “com el Verb de Déu que s’ha fet home, cal fins a cert punt fer-se una mateixa cosa amb les formes de vida d’aquells als qui es vol portar el missatge de Crist; cal compartir —sense que hi hagi distància de privilegis o diafragma de llenguatge incomprensible— les costums comuns, per tal que siguin humanes i honestes” (ES, 39). 

A Evangelii gaudium (EvG, 2013) Francesc recorda que “estimem aquest magnífic planeta on Déu ens ha posat, i estimem la humanitat que l’habita” (EG, 183). Per treure aquest món endavant cal estar amb els peus ben ferms a terra, i molt bé sap Déu que ni ha prou amb un petit ramat que de veritat sigui llum del món, sal de la terra, llevat que fa fermentar tota la massa.