VÍCTIMES D’ACTES DE VIOLÈNCIA

 Prou d'instrumentalitzar les religions

La Carta de Jaume que avui proclama la Paraula de Déu en aquest diumenge XXVI, cicle B, del TO, recorda que “heu condemnat i heu donat mort al just, sense que ell us oferis resistència” (St 5, 6). Francesc té escrit a Twitter en 2020 que “demano a tots que cessin d’instrumentalitzar les religions per incitar a l‘odi, a la violència, a l’extremisme i al fanatisme cec (…) Déu no necessita ser defensat per ningú i no vol que el seu nom sigui utilitzat per terroritzar la gent". 

Al setembre el santoral o martirologi romà porta -com es veu en cada mes- un llarg llistat de màrtirs cristians al llarg dels segles, entre ells: Genaro, bisbe de Benevento, màrtir amb Festo, prevere, Sosio i Prócul, diàques; Desideri, Eutiques i Acuci laics. Andreu Kim Tae-gon, Pau Chong i altres 101, màrtirs a Corea (s XIX), clérgues i laics, homes i dones, solters i casats, joves i ancians. Eustaqui de Roma (militar convers), Teopista (la seva esposa), Agapi i Teopista (els seus fills), màrtirs en el 120 amb l’Emperador Adrià (117-137).

Maurici, cap de la Legió tebana potser composta per uns 6.600 homes, i altres companys de la Legió destinada al que avui és Saint-Maurice, no lluny de Ginebra, van ser executats al negar-se a sacrificar als déus pagans. Agamoro, Teodor, Elfget, Egelredo, Asier i altres, monjos a l’abadia de Croyland, al comtat de Lincoln, van ser martiritzats a Anglaterra en el 870 pels danesos invasors amb el ferotge Osketulo. Agamoro tenia més de cent anys. Llorens Ruiz (laic), Diumenge Ibáñez de Erquicia (dominic espanyol), Jacob Kyushei Tomonaga (dominic japonés) i altres 13 companys filipins, van ser màrtirs a Nagasaki. Cinquanta anys després de morir Francesc Xavier, els cristians japonesos eren uns quants milers i van patir persecucions en 1597,1617, 1622, 1624, 1626, 1629 i la d’aquests setze, canonitzats per Joan Pau II en 1987. 

Genocidi a Ruanda

Al febrer de 2019, Francesc i el gran Imàn d’Al Azhar, Al Tayeb, líder del Islam sunnita, van firmar a Abu Dabhi el «Document de fraternitat humana» al terme de la visita del Papa als Emirats Àrabs Units, la primera d’un cap de l’Església catòlica a la península aràbiga. Els dos líders religiosos manifesten per escrit que rotundament rebutgen la violència "en nom de Déu". 

Cada 22 d’agost es celebra el Dia Internacional de la Commemoració de les Víctimes d’Actes de Violència per la Religió i les Creences, decretat per l’ONU en 2019. Va ser iniciativa de Ewelina Ochab, adbogada anglesa, a la Conferencia internacional organitzada per ACN a Roma en 2017 sobre el projecte de reconstrucció de les aldees cristianes de Nínive, al Iraq. 

De Francesc de Sales, bisbe de Ginebra, cofundador de les saleses (†1622 amb 56 anys), s’explica que al fer-li l’autòpsia, li van trovar el fetge endurit com una pedra. Aixó s’explica per l’enorme violència que va haver de fer-se per ser amable, delicat i bondadós en el tracte. Va escriure: "caminem amb els nostres germans i companys amb dolçor, pau i amor; i t’ho dic amb tota claredat i sense cap excepció". Compte l’evangelista que Jesús diu que “Des dels dies de Joan "el baptista" fins ara, el Regne del Cel pateix violència, i els esforçats ho conquisten” (Mt 11, 12). 

Els “Fets dels apòstols” narren l’actitud del poble jueu a Jerusalem quan Pau era predicant al Temple i esvalotats per uns jueus arribats d’Àsia, el van arrossegar fora del Temple per matar-lo. Fou salvat pel tribú de la cohort encara que la gentada seguia gritant “¡ mata’l !” (Act 21, 27-36). Pau “el simple” (s IV) va ser un agricultor honest que un dia va veure a la seva dona amb una companyia comprometedora i, en comptes de actuar amb violència, va decidir ser monjo eremita a la Tebaida i allá va ser deixeble de sant Antoni abat.

La sort dels armenis

Dionisi (†361) va ser un bisbe de Milán que fou desterrat per l’Emperador Constanci i amb violència li van impedir confirmés l’Acta de fe del Concili de Nicea. Ludgero (†809 con 68 años) va ser el primer bisbe de Münster i apòstol dels saxons que, nascut a l’antiga Holanda, va començar l’evangelització de Frisia, la seva patria pagana. L’Emperador Carlemagne li va encarregar la missió de convertir els saxons que acabava de sotmetre. Els seus mètodes van triunfar allà on els procediments de coerció o violència havien fracasat. Gontran (†592 amb 67 anys) fou un rei de Borgonya, nét de Clodoveu i sta Clotilde, que va fer penitència per la seva anterior vida escandalosa: va matar al seu metge i va fer altres violèncias. Liduvina (†1433 amb 53 anys), de Brussel.les, és patrona dels qui tenen malalties cròniques ja que va estar malalta i prostrada en un llit 40 anys, des dels 15. Eren temps de Pere “el cruel”, de Carlos IV i Enric de Lancaster amb pantans de sang i temps de guerra de butlles entre els anti Papes, de violència dels magnats i ambicions dels clérgues.

Pere Chanel (†1841 amb 38 anys) era un francès, marista i apòstol a l’illa de Futuna (una de les illes Fiji), habitades per dos tribus en continues guerres. La seva activitat missionera va aconseguir que fins el fill del rei Meitall demanés el baptisme, encara que el seu pare Minliki i el primer ministre Musumusu van reaccionar amb violència. Va morir per cops de destral al cap.  Diumenge de Guzmàn (†1221 amb 51 anys) era un burgalés, sacerdot i fundador dominics que va acompanyar al seu bisbe Martí Bazán a Dinamarca per gestions diplomàtiques pel casament del fill de Alfons VIII. Prop de Toulouse va nèixer la primera comunitat de aquests frares per enfrontar-se als heretges del moment, els càtars, valdesos, albigesos i altres grups agitadors de la fe i les costums. Al tornar del viatge, horroritzat per lo vist al Languedoc, li va contar al bisbe els seus plans i li va comentar que “a aquests, o per les bones o per les males”. Llavors els dominics eren coneguts com els gossos del Senyor, Domini canes, i el seu emblema és un estel i un gos amb una torxa a la boca. També més endavant va reconèixer que “la violència és inútil per convèncer”. 

En aquests últims temps es segueixen veient esdeveniments que són qualificats com “genocidis”, com és el cas de l’atac sistemàtic dels terroristes de l’Estat Islàmic a Siria i a l’Iraq contra les minories religioses, sobretot els cristians i els yazidíes, així com la minoria musulmana rohingya a Myanmar i la violència organitzada contra la comunitat cristiana al nord de Nigèria, República Centreafricana i altres zones d’Àfrica. És esgarrifós el llistat de genocidis citats per la Història de la humanitat també després de Crist, des de la rebel.lió dels jueus liderats per Bar Kojba en el 132 amb unes 600.000 víctimes, pasant pel genocidi hindú iniciat en el any 711 amb uns 400 milions de víctimes, el de l’Imperi espanyol a Haití i a la República Dominicana amb el 95% de la població. 

Joan Pau II escrivia a l’Exhortació Christifideles laici (ChL, 1988) que “potser com mai en la seva Història, la humanitat és quotidiana i profundament atacada i desquiciada per la conflictivitat (…) que assumeix formes de violència, de terrorisme, de guerra” (ChL, 6). A la Carta preparatòria del Gran Jubileu del 2000, Tertio mil.lennio adveniente (TMA, 1994), havia dit per escrit que “un altre capítol dolorós sobre el qual els fills de l’Església han de tornar amb ànim obert al penediment està constituït per l’aquiescència manifestada, especialment en alguns segles, amb mètodes d’intolerància i fins i tot de violència en el servei a la veritat” (TMA, 35). 

Francesc a Evangeli gaudium (EvG, 2013) deixa escrit que “la pau social no es pot entendre com un irenisme o com una mera absència de violència aconseguida per l’imposició d’un sector sobre els altres (…) La dignitat de la persona humana i el bé comú estàn per damunt de la tranquil.litat d’alguns que no volen renunciar als seus privilegis” (EvG, 218). I a l’última Encíclica Fratelli tutti (FT, 2020) recorda que “el cult a Déu sincer i humil no porta a la discriminació, a l’odi i a la violència, sinó al respecte de la sacralitat de la vida, al respecte de la dignitat i la llibertat dels altres, i al compromis amorós per tots” (FT, 283).