L’EGLÈSIA SEMPRE REFORMANT-SE

Sortir de la mediocritat tranquil.la i anestesiant

En la Carta als hebreus d’avui, diumenge XXVIII (cicle B) del TO, s’escolta que “certament, la Paraula de Déu és viva i eficaç (…) penetra fins a la divisió de l’ànima i de l’esperit” (Hb 4, 12-13). Es així certament en aquells que es deixen penetrar per ella. Una cosa és sentir i una altre escoltar que suposa posar els cinc sentits, voler entendre el que se sent, treure conseqüencies a la vida diària. O sigui que exigeix conversió, renovació o trencar rutines. Deia Francesc de Sales (†1622 amb 56 anys), el sant bisbe de Ginebra, que” em dona alegría veure que comenceu cada dia (…) i no penseu mai que ja hem fet prou”. 

Fa pensar el que diu el pasatge de l’Evangeli que es proclama avui narrant l’encontre de Jesús amb un que es va anar entristit encara que en la conversa li va dir a Jesús que “tot aixó ho he cumplert ¿què em falta?” (Mc 10,17-22) però no volia canviar; li tenia atrapat el tenir molts bens. 

La paciència de Déu és infinita i mai es cansa d’intentar-ho amb nosaltres una i altre vegada, generació rera generació. Ja revelava als del seu poble elegit, segles abans de Crist, que “des dels dies dels vostres pares veniu allunyant-vos dels meus preceptes i no els observeu. Torneu-vos a mi i jo em tornaré a vosaltres, diu Yahveh Sebaot. Dieu: En què hem de tornar? (…) En què t’hem defraudat?” (Malq 3, 1.6-8). Ell sempre torna a nosaltres tot i que nosaltres no solem tornar-nos a ell; li donem l’esquena continuament. 

Diu Moisès: “Ets un poble de dur bescoll (…) Des del dia en que vas sortir d’el país d’Egipte fins la vostra arribada a aquest lloc, heu estat rebels a Yahveh” (Deut 9, 7-14) encara que van prometre cumplir tot quan havia dit Yahveh i llavors Moisès els va ruixar amb la sang del sacrifici (cf Ex 24, 3-10). 

“Al cap de quaranta dies i quaranta nits, després de donar-me les dues taules de pedra, les taules de l’aliança (…) em va dir Yahveh: “Aixeca’t, baixa de aquí corre-cuita, perquè el teu poble (…) s’ha pervertit. Ben aviat s’hen apartat del camí” (…) i a Taberá, i a Massá, i a Quibrot Hattaavá, vau irritar a Yahveh. I quan Yahveh us va fer sortir de Cadés Barnea (…) us vau rebel.lar contra l’ordre de Yahveh el vostre Déu, no vau creure en ell ni vau escoltar la seva veu” (Deut 9, 22-23). 

Tots aquests moments de l’Antic Testament amb el poble de Déu de llavors no deixen de ser també reals després de Crist, pels del nou poble de Déu, l’Església. Per aixó Francesc recorda que “el Concili Vaticà II va presentar la conversió eclesial com l’obertura a una permanent reforma de si per fidelitat a Jesucrist” (EvG, 26). És una frase clàssica, des de fa molts segles de cristianisme, que s’afirma que Ecclesia semper reformanda, l’Església està sempre reformant-se. Al llarg dels segles no han faltat promotors de les reformes necessàries en la seva época i del santoral es poden treure alguns com a botó de mostra.

Joan Leonardi (†1609 amb 68 anys), sacerdot fundador dels Clergues Regulars de la Mare de Déu i d’altres Institucions eclesials, va ser glossat per Benet XVI (Aud Gral, 7-X-2009) quan els 400 anys de la seva mort i va recordar que va escriure al papa Pau V, acabat de ser elegit, recomenant-li que “la reforma universal de l’Església ha de ser tant pels caps com pels empleats, ha de començar pels que governen per extendrer-se després als súbdits”.

Gregori VII (+1085) monjo de Cluny elegit Papa, va fer una reforma de l’Església aprofitant la nova Ordre de Cluny i va escriure el gener de 1075 a l’amic sant Hugo, abat de Cluny: “Em envolten un immens dolor i una tristesa universal perqué l’Església oriental s’allunya de la fe; i si miro cap a Occident, al Migdia o al Septentrió, gairabé no trobo bisbes legítims per l’elecció o per la vida, que governen (…) per ambició mundana”.

Coleta (+1447 amb 66 anys), va fundar les clarises pobres, les descalces, ja que la Verge, sant Francesc d’Assis i santa Clara le van demanar dedicar-se a reformar l’Ordre franciscana. S’han estat reformant els benedictins fundant els de Cluny que es reformen en els cistercencs. Es van reformar els franciscans creant el capuxins; els  carmelites fen els calçats i els descalçats; es reforma cada Ordre i Congregació religiosa per anar guanyant fidelitat a l‘Evangeli i al carisma fundacional. 

Francesc a l’Encíclica ecológica i social Laudato Si (LSi, 2015) diu que “en la meva Exhortació Evangelii gaudium, vaig escriure als membres de l’Església em vista a movilitzar un procés de reforma missionera encara pendent” (LSi, 3) en referència a la proposta conciliar de 1963-65. A l'Exhortació ja havia escrit que la reforma d’estructures que exigeix la conversió pastoral només es pot entendre en aquest sentit: procurar que totes elles es tornin més missioners” (EvG, 26-27). 

A Episcopalis communio (EC, 2018) diu que “durant més de cinquanta anys, les Assemblees sinodals han demostrat ser una eina valuosa per a (…) la reforma de les estructures de l’Església, la promoció de l’activitat pastoral en tot el món” (EC, 1). 

A l’Encíclica Fratelli tutti (FT, 2020) diu que “cal una reforma tant de l’Organització de les Nacions Unides com de l’arquitectura econòmica i financera internacional, perquè es dongui una concreció real al concepte de família de nacions. Sens dubte aixó suposa (...) que es tracti d’una autoritat copada per uns pocs països, i que a la vegada impideixin imposicions culturals o el menyscabament de les llibertats bàsiques de les nacions més febles a causa de diferències ideològiques” (FT, 173). Sugerència que no cap  la menor dupta que també es va fent realitat a l’Església, societat religiosa, i per aixó Francesc va ser elegit Papa. 

A la Carta als sacerdots (tot el poble de Déu és un poble sacerdotal, diu Pere) escriu que “com vostès saben estem fermement compromesos amb la posada en marxa de les reformes necessàries per impulsar, des de l’arrel, una cultura basada en la cura pastoral de manera tal que la cultura de l’abus no trobi espai per desenvolupar-se i, menys encara, perpetuar-se”. 

A l’Exhortación sobre la crida a la santedat al món actual, Gaudete et exultate (GEx, 2018), afirma que “ser sants no vol dir blanquejar els ulls en un suposat èxtasi (…) En aquesta crida a reconèixer-lo en els pobres i sufridors es revela el mateix cor de Crist, els seus sentiments i opcions més profundes, amb les quals tot sant intenta configurar-se” (GEx, 96). “No es tracta només de realitzar algunes bones obres sinó de buscar un canvi social” (GEx, 99). 

I el Papa Bergoglio afageix que “els sants sorprenen, desinstal.len, perquè les seves vides ens inviten a sortir de la mediocritat tranquil.la i anestesiant” (GEx, 138). “Deixem que l’Esperit Sant ens fagi contemplar la Història en la clau de Jesús ressuscitat. D’aquesta manera l’Església, en lloc d’estancar-se, podria seguir endavant acollint les sorpreses del Senyor” (GEx, 139).

És segur i necessari repetir el que diu la 1ª lectura d’avui, on el llibre de la Saviesa diu que “vaig demanar i em va ser concedida la prudència; vaig suplicar i em va vindre l’esperit de Saviesa” (Sab 7, 7-11). També cap dir-lo com sant Rigobert (†740 amb 80 anys), un bisbe de Reims, benedictí, que resava: "Senyor, donam valor per canviar el que cal canviar, serenitat per aceptar el que no pot ser canviat i saviesa per distingir l’un de l’altre".