DEIXAR-SE ABRAÇAR PER LA MISERICÒRDIA DE DÉU

                       Ser portadors de la seva misericòrdia

La 2ª lectura de la Paraula de Déu d’avui diumenge XXIX (cicle B) del TO es de la carta als hebreus que sugereix “Acostem-nos, per tant, confiadament al tron de la gràcia, per tal que aconseguim misericòrdia” (Heb 4, 16) i l’orant resa tal com diu el salm responsorial: “Que la teva misericòrdia, Senyor, vingui sobre nosaltres com l’esperem de tu (…) la seva misericòrdia ompla la Terra (…) els ulls del Senyor estàn posats en els seus fidels, en els que esperen en la seva misericòrdia” (Salmo 32). 

Aparició a Faustina Kowalska

La misericòrdia no és apèndix de l’Evangeli o del cristianisme, no és cosa opcional, sinó que “a la Sagrada Escriptura és la paraula clau per indicar l’actuar de Déu cap a nosaltres”; ho diu el núm. 9 de la Butlla convocatòria del «Jubileu de la misericòrdia», titulada El rostre de la misericòrdia (Misericordiae vultus) que va decretar Francesc (11-IV-2015). Joan Pau II també la promovia ardentment i, entre altres, va decretar el diumenge de la Divina Misericòrdia, el 2n de Pasqua, tal com Jesús ressuscitat va demanar a Faustina Kowalska (†1938 amb 33 anys). 

A la Butlla se segueix llegint que “Jesucrist és el rostre de la misericòrdia del Pare” (n. 1). “Sempre tenim necessitat de contemplar el misteri de la misericòrdia (…) es la via que uneix Déu i l’home” (n. 2). Demà dia 18 d’octubre se celebra la memòria de Lluc i el seu evangeli es caracteritza per recullir les paràboles de la misericòrdia divina. 

L’Evangeli d’avui recorda les paraules del mateix Crist que diu que “el Fill de l’Home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida” (Mc 10, 45). Tots els cristians intenten imitar-ho però no han faltat, no falten ni faltaran alguns que en comptes de ser misericordiosos, solucionan els problemes acabant amb la vida dels altres. Jesús no fa acepció de persones i no va als guapos, llestos, rics, influients, col.locats, etc. De 100 persones, a Déu i al cristià autèntic l’interessen les 100, incluint divorciats, gais, lesbianes, drogates, presos, discapacitats, etc, però ells en canvi no acostumen suportar als que pensen diferent. 

Jonàs, profeta d’Israel del segle VIII aC, que és citat por Jesucrist i també a la Litúrgia jueva perquè es llegeix el seu llibre a la festa del Yôm-Kippûr, el dia de l’Expiació, és un contra-exemple. Nínive era el prototipus de ciutat perversa i l’emmurriat Jonàs es va encarar amb Déu ja que li semblava absurda la seva misericòrdia divina doncs el més lògic era destruir sense més a aquestes ciutats corruptes amb tots els seus habitants super pecadors. 

Joan Gualbert (+1073) era un florentí militar que de jove no era gens piadós. Un Divendres sant es va trobar en un carreró al assessí del seu germà Hugo, però la seva furibunda ira es va aplacar perquè l’assassí, de genolls, li va implorar misericòrdia per l’amor de Jesucrist a la creu. Atordit, Joan va entrar en una església i va veure que el crucifix li donava les gràcies inclinant el cap. 

El Concili Vaticà II destaca l’arrel bíblica de la festa del Sagrat Cor, “abisme de humilitat i de misericòrdia i abisme d’amor (…) és la personalitat psicosomàtica de Crist”. Diu Pere, el primer Papa a la seva carta als cristians de llavors: “Beneït sigui Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist, que en la seva gran misericòrdia ens ha fet nèixer de nou” (1Pt). 

A l’Encíclica Lumen fidei (LF, 2013), Francesc escriu que el Decàleg o els Deu Manaments són “indicacions concretes per sortir del desert del «jo» autorreferencial, tancat en si mateix, i entrar en diàleg amb Déu, dexant-se abraçar per la seva misericòrdia per a ser portador de la seva misericòrdia (LF, 46).  A l’oració mariana de la Salve, atribuïda al beat Germà, monjo discapacitat (+1054), es resa a la “Reina i Mare de misericòrdia” i se li demana que “torni a nosaltres aquests ulls teus misericordiosos”. Fulbert, bisbe de Chartres (+1029) va fomentar aquesta devoció a la Verge, Reina de misericòrdia. Es diu que Fulbert era Plató i Sòcrates junts i conexia l’aristotelism àrab.

Mare de Misericòrdia d'Ausros Vartai

Cada 16 de novembre es celebra la “Mare de Misericòrdia” d’Aušros Vartai (La Porta de l’Aurora), protectora de Lituània, santuari visitat per lituans, polacs, bielorrusos i russos, tant catòlics com ortodoxos.  Ahí va resar Joan Pau II en 1993.  Carles de Sezze, laic franciscà (+1670), canonitzat per Joan XXIII, era pastoret i tot i tenint molt pocs estudis, va escriure llibres admirables de profunditat mística com "Les grandeses de la misericòrdia de Déu". 

Francesc a Evangelii gaudium (EG, 2013) escriu que “sant Tomàs d’Aquino ensenyava que (…) la misericòrdia és la més gran de totes les virtuts” (EvG, 37). I afegeix que l’Aquinate, “citant a sant Agustí, advertia que els precepts afagits per l’Església posteriorment s’han de exigir amb moderació «per no fer pesada la vida als fidels» i convertir la nostra religió en una esclavitud, quan «la misericòrdia de Déu va voler que fos lliure»” (EvG, 43). 

A l’Exhortació post sinodal Amoris laetitia (AL, 2016) Francesc diu que “el Sínode s’ha referit a diferens situacions de fragilitat o imperfecció (…) El camí de l’Església, des del Concili de Jerusalem en endavant, és sempre el camí de Jesús, el de la misericòrdia i de l’integració” (AL, 296). I més endavant es llegeix que “de vegades ens costa molt donar lloc a la Pastoral a l’amor incondicional de Déu. Posem tantes condicions a la misericòrdia que la vuidem de sentit concret i de significació real, i aquesta és la pitjor manera de liquar l’Evangeli” (AL, 311).

Joan Pau II comença la seva Encíclica dedicada a Déu Pare, la 2a, titolada Ric en misericórdia (Dives in misericordia, DM, 1980), i diu que “«Déu ric en misericòrdia» (Ef 2, 4) és el que Jesucrist ens ha revelat com a Pare. Seguint els ensenyaments del Concili Vaticà II i en correspondència amb les necesitats particulars dels temps en que vivim, una exigència de no menor importància en aquests temps crítics i gens fàcils, m’impulsa a descobrir una vegada més en el mateix Crist el rostre del Pare, que ès «misericordiós i Déu de tot consol»” (2Cor 1, 3) (DM, 1). 

El Papa Wojtyla segueix dient que “la mentalitat contemporànea, potser en major mesura que la de l’home del pasat, sembla oposar-se al Déu de la misericòrdia i tendeix a marjinar de la vida i arrencar del cor humà la idea mateixa de la misericòrdia” (DM, 2). Avui el misericordiós és considerat un feble, un covard, i erròniament s’actúa amb violència en totes les seves possibilitats (física, moral, psicològica, legal, etc.) i no és únicament un problema del món musulmà doncs a tot arreu couen faves. 

I afegeix que “Jesús fa de la mateixa misericòrdia un dels temes principals de la seva predicació. Crist, al revelar l’amor-misericòrdia de Déu, exigia al mateix temps als homes que es dexeissin guiar en la seva vida per l’amor i la misericórdia. Aquesta exigència forma part del núcli mateix del missatge del Messies i constitueix l’essencia de l’Evangeli” (DM, 3), O sigui que hauria de ser així en cada cristià auténtic.