VA VINDRE PER TORNAR LA VISTA ALS CECS

Senyor, ¡fes que hi vegi!

“Al sortir Jesús de Jericó amb els seus deixebles i amb molta gent –es llegeix a l’Evangeli d’avui, diumenge XXX (cicle B) del TO, el cec Bartimeu, el fill de Timeu, seia a la vora del camí, demanant almoina. Al escoltar que era Jesús de Natzaret, va començar a cridar” i li va poder dir: “Senyor, ¡feu que hi vegi!” (Mc 10, 46-52). 

Jeremíes profetitza sobre la missió del Messies dient: “Mireu que jo us portaré del país del nord, us congregaré dels confins de la Terra. Entre ells hi ha cecs i coixos” (Jer 31, 7-9). I a la sinagoga del seu poble, Natzaret, la 1ª vegada que Jesús va tornar mesos després de anar recorrent Galilea pels voltants del llac de Tiberíades, fent-se amb els primers deixebles i guarint els malalts, per anar-se donant a conèixer, va comentar el pasatge que li havien convidat llegir dient que en ell es cumplia el que diu Isaïes: L’Esperit del Senyor está sobre meu, per la qual cosa m’ha ungit per evangelitzar als pobres, m’ha enviat (…) a tornar la vista als cecs” (Lc 4, 18-19). 

No hi ha millor cec que el que no vol veure i no es tracta només de la ceguetat ocular sinó també i sobretot de la ceguetat de l’intel.ligència i de la voluntat, la del cap i la del cor, que són abundants. Demanar la vista interior és per voler mirar la qualitat de vida cristiana i, si és el cas, poder corregir el que calgui. Benet XVI, a la Carta que convocava l’«Any de la fe», escrivia a Porta fidei (PF, 2011) “que sigui una autèntica i renovada conversió al Senyor, i, en la mesura de la nostra disponibilitat lliure, els pensaments i els afectes, la mentalitat i el comportament de cada un es purifiquin i transformin” (PF, 6). No som rius que tan sols poden avançar en una direcció, sense poder tornar enrere. Cal voler rectificar i saber fer-lo, saber i voler canviar d’opinió.

Després de la celebració del gran Jubileu de l’any 2000, Joan Pau II escrivia a Novo mil.lennio ineunte (NMI, 2001) que, “amb mirada més pura, no només cada un individualment, també tota l’Església ha volgut recordar les infidelitats amb les quals tants fills seus, al llarg de la Història, han enfosquit el seu rostre. Examen de conciència, conscients de que l’Església és santa i alhora té necesitat de purificació (Lumen gentium, 8). Aquesta purificació de la memòria ha reforçat els nostres passos en el camí cap al futur, fent-nos més humils” (cf NMI, 6). 

Com a punts d’examen i de millora, Francesc recorda que “la llum de la fe permet valorar la riquesa de les relacions humanes (…) La fe no allunya del món ni és aliena als afanys concrets dels homes del nostre temps (…) Sí, la fe és un bé per a tots, és un bé comú; la seva llum no llueix només dins de l’Església ni serveix únicament per construir una ciutat eterna en el més enllà; ens ajuda a edificar les nostres societats, perquè avancin cap al futur amb esperança” (LF, 51).

Ja Benet XVI havia escrit que “no podem oblidar que moltes persones en el nostre context cultural, encara que no reconeixent en ells el do de la fe, cerquen amb sinceritat el sentit últim i la veritat definitiva de la seva existència i del món. Aquesta recerca és un autèntic «preàmbul» de la fe, perquè porta a les persones pel camí que condueix al misteri de Déu” (PF, 9). 

Per la seva banda el Papa polonès Wojtyla havia escrit a Tertio mil.lennio adveniente (TMA, 1994) que “Crist (...) no es limita a parlar “en nom de Déu” (...) En Crist la religió ja no és un “buscar Déu a l’endeví” (...) Crist és el cumpliment de l’anhel de totes les religions del món i, per aixó mateix, és la seva única i definitiva culminació” (TMA, 6). 

Els Pares conciliars, a l’acabar el Concili Vaticà II van escriure una Carta a tota la humanitat (7-XII-1965) en la qual manifesten que “ens sembla escoltar per tot el món un immens i confús clam (…) «¿No teniu una paraula que dir-nos (...) a nosaltres els governants, a nosaltres els intel.lectuals, els treballadors, els artistes; a nosaltres les dones, a nosaltres els joves, a nosaltres els malalts i els pobres?». Aquestes veus implorants no quedaran sense resposta. 

Tots els homes de bona voluntat d’avui, d’ahir i de demà, com el cec de Jericó, tenen ocasió que Jesús passi a prop i puguin cridar-lo i demanr-li que els curi la ceguera. Per aixó Joan Pau II a Redemptoris missio (RM, 1990) repetia el seu crit a l’orbe senser: “¡Pobles tots, obriu les portes a Crist! El seu Evangeli no resta res a la llibertat humana, al degut respecte de les cultures, a quan hi ha de bó en cada religió (…) Per aquesta humanitat immensa, tan estimada pel Pare, que per ella va enviar al seu pròpi Fill, és patent l’urgència de la missió”. 

Cal reconèixer que els gentils de bona voluntat estan esperant els cristians doncs veuen que “Déu ha estat gran amb ells” (Ps 125) i per aixó ara Francesc recorda a Lumen fidei (LF, 2013) que “l’home religiós intenta reconèixer els signes de Déu en les experiències quotidianes de la seva vida, en el cicle de les estacions, en la fecunditat de la terra i en tot el moviment del cosmos. Déu és lluminós i es deixa trobar per aquells que el busquen amb sincer cor” (LF, 35). Imatge d’aquesta recerca són els Mags, guiats per l’estrella des de l’Orient fins a Betlem (cf. Mt 2, 1-12). 

Un altre punt d’examen surt si es vol veure que tant la fe com la raó humana són llum per conèixer, per entendre i per aixó Joan Pau II va necessitar dir per escrit a Fides et ratio (FR, 1998) que “la Filosofia és una ajuda indispensable per aprofundir l’intel.ligència de la fe i comunicar la veritat de l’Evangeli” (FR, 5). La veritat oferta per Déu a l’home, en el que s’anomena la Revelació, “impulsa a la raó a obrir-se i a acollir el seu sentit profund. El coneixement de la fe no anul.la el misteri; només ho fa més evident i ho manifesta” (FR, 13). 

Joan Duns Escoto (†1308 amb 43 anys), beat en 1993, és un franciscà escocès i al 7é centenari de la seva mort, Benet XVI va escriure una carta al bisbe de Colònia, on va morir Escoto, en la qual el proposa com a model per creients i no creients ja que "es va esforçar a comprendre, explicar i defensar les veritats de la fe a la llum de la raó humana (…) Es va esforçar especialment a demostrar la consonància de les veritats naturals i sobrenaturals, que emanen de la mateixa font". 

Déu no deixa d’estar contínuament mirant a l’home, les seves coses, vicissituts, afanys, anhels, goigs i esperanses, i l’home, creat a la seva imatge i semblança, hauria d’estar també mirant a Déu i a les seves criatures continuament. Els salms ajuden a l’orant a considerar la mirada de Déu a l’home i la de l’home a Déu. En quan a Déu, “Els ulls de Yahveh estan sobre els que esperen en el seu amor” (Ps 33, 18). “Veuen els seus ulls el món” (Ps 11, 4). “En la teva immensa tendresa torna cap a mi els teus ulls” (Ps 69, 17). 

Pel que fa a l’home, “els meus ulls estan fixos en Yahveh” (Ps 25, 15). “El meu ull esta corroït pel tedi” (Ps 6, 8) o com li va passar a Adam, que encara que veia a Yahveh cada tarda doncs baixava al paradis a parlar amb ell i amb Eva, però no van voler veure-li la tarda del pecat i per aixó es van amagar. 

Diu el cec Bartimeu: "Jesús, Fill de David, tingues compassió de mi (…) Senyor, ¡feu que hi vegi!”, i tots podem dir lo mateix. Seguint la sugerència de Francesc, “ens dirigim en oració a Maria, mare de l’Església i mare de la nostra fe (…) Ensenya’ns a mirar amb els ulls de Jesús, perquè ell sigui llum en el nostre camí” (LF, 60). A la Salve se li diu a ella: “Torna a nosaltres aquests els teus ulls misericordiosos” perquè així són els de cada mare.