DIMENSIÓ CONSTITUTIVA DE L’ESGLÉSIA: TOTS.

L'evangelització és cosa de tots

En aquest diumenge 5è de Pasqua, cicle C, la Paraula de Déu compte que Pau i Bernabé, després de predicar l’Evangeli a Derbe, on es van fer nombrosos deixebles, es tornaren a Listra, Iconio i Antioquia, van travessar Pisidia i van arribar a Pamfilia, a Perge i Atalía. En arribats a Antioquia, van reunir a l’església, comptaren tot el que el Senyor havia fet per ells, obrint als gentils la porta de la fe (cfr Act 14, 21-27). 

Pensant en aquesta expansió de l’Evangeli, un es pregunta ¿com va poder arribar la fe a tots aquells pobles? No existien les estructures eclesials actuals, vaticanes i diocesanes, curies, missioners enviats canònicament, bisbes que si no ho havien manat ells, no es podia fer, etc. Aixó d’aprendre dels primers cristians és un tema recurrent del Papa Francesc per les ganes de anar entenent cada dia millor l’institució de Crist i la missió que encomana als seus deixebles. La missió es feina de tots i no només d’uns quants. 

Es llegeix als Fets dels apòstols una de les primeres descripcions de la vida eclesial i compta que creixia el nombre dels deixebles i que quan es va aixecar la denúncia dels hel.lenistes de que no s’atenia a les seves viudes, es va convocar a tota la comunitat perquè donés la seva opinió ja que no era decisió només d’un de sol (cf Act 6, 1-2). Sempre tots, la comunitat que avui es anomenada diòcesi o parroquia, depèn els limits. 

pedres vives

Ja Pere recordava que a l’immensa majoria dels cristians, als laics, que “també vosaltres –com a pedres vives- sou edificats com edifici espiritual en ordre a un sacerdoci sant” (1Pt 2, 4). La idea es va esfumar a la llarg dels segles següents fins al Concili Vaticà II que va ser l’ocasió en la que l’Esperit Sant va assenyalar l’error i va impulsar la proposta de recuperar la plenitud i acabar amb aquest reduccionisme de prescindir de la inmensa majoria de batejats i caure en el clericalisme, actitut sectaria i habitual en el èsser humà si no està al corrent. Per aixó Pau VI, entre altres moltes ocasions, celebrat l’Any Sant al 10è aniversari de la clausura del Concili Vaticà II, escrivia a l’Ex Evangelii nuntiandi (EN, 8-XII-1975) que cal recordar la proposta conciliar de fer a l’Església (a tots els batejats) “cada vegada més apta per anunciar l’Evangeli a la humanitat” (EN, 2). I més endavant segueix dient que “l’ordre donat als Dotze: "aneu i proclameu la Bona Nova", val també, encara que de manera diversa, per a tots els cristians. Per aixó Pere (1Pt 2, 9) els defineix com a «poble adquirit per pregonar les excel.lències de qui us va cridar de les tenebres a la seva llum admirable»" (EN, 13). 

També recordava (EN, 59) el Decret conciliar on “el Vaticà II afirma que l’Església sensera és missionera, l’obra d’evangelització és un deure fonamental del Poble de Déu" (Decr. Ad gentes, 35). No és feina d’uns pocs “selectes”. Al començar el segle XX l’idea clara dels membres de l’Església era aquest reduccionisme que fins i tot portava als mateixos sacerdots que, si es plantejaven ser sants, havien de fer-se monjos o religiosos (benedictins, franciscans, dominics, jesuïtes, etc.) perquè es creia que ni els sacerdots com a tals podien ser sants, cristians de veritat i evangelitzadors; eren simples “funcionaris” ocupats amb la paperassa de la burocràcia. 

Joan Pau II va insistir en lo mateix en moltes ocasions i a la Carta de l’inici del tercer mil.lenni deixa escrit que “el compromís de l’evangelització (…) no podrà ser delegat a uns pocs “especialistes” (NMI, 40), secundant així els desitjos del Concili. 

Benet XVI va dibujar el perfil de qualsevol cristià que cultiva la santedat i dona testimoni evangélic dient a l’Enc Spe salvi (SS, 2007) que “tota actuació seriosa i recta de l’home és esperança en acte. Ho és sobretot en el sentit que així tractem de tirar endavant les nostres esperances, més grans o més petites; solucionar aquesta o aquella altre comesa important (…) col.laborar amb el nostre esforç perquè el món arribi a ser una mica més lluminós i humà” (SS, 35). I segueix dient per a tothom i no per uns pocs “selectes” que “necesitem també testimonis (…) a les petites alternatives de la vida quotidiana, per preferir el bé a la comoditat, sabent que precisament així vivim realment la vida” (SS, 39). 

Joan XXIII en la Enc Princeps pastorum (PP, 1959) recordava l’idea básica de la vertadera evangelització dient que “El Príncep dels Pastors ens va confiar els «xais» i les «ovelles», es a dir tota la grey de Déu” (PP, 10). I segueix dient que “tot cristià ha d’estar convençut del seu deure primer i fonamental, ser testimoni de la veritat en que creu i de la gràcia que l’ha transformat (…) perquè cumplim el nostre deure de llevat” (PP, 16). 

Francesc a Gaudete et exúltate (GEx, 2018) recorda que “la teva identificació amb Crist i els seus deitjos, implica l’afany per construir, amb ell, aquest regne d’amor, justícia i pau per a tots. Crist mateix vol viure’l amb tu” (GEx, 25). 

L’Evangeli d’avui recull les paraules del mateix Crist que va dir als seus: “Un manament nou us dono, que us estimeu els uns al altres com jo us he estimat (…) En aixó coneixeràn tots que sou deixebles meus” (Jn 13, 31-35). No és una referència només pels Dotze i pot avalar-se amb alló que diuen els “Fets dels apòstols”, que el Ressuscitat s’aparegué als altres 500 (1Cor 15, 6) i en aquells diez Pere va predicar a Jerusalem davant 120 (Act 1,15). Aquesta actitud divina de comptar amb tots i cadascú es vol recuperar per Francesc amb l’anomenada “sinodalitat” que és per completar l’idea que va tenir Pau VI per tornar a l’anterior manera d’actuar des de els primers segles amb els sinodes encara que va reduir la participació perquè només era dels bisbes i que fos simplement per fomentar l’afectivitat però no res de efectivitat al govern de l‘Església que Déu vol que sigui colegial. 

La Comissió Teològica Internacional inaugurada per Pau VI i que en 2020 complia el cinquentenari de la seva existencia, al 2018 va publicar un estudi sobre «la sinodalitat a la vida i a la missió de l’Església» que comença dient que «El camí de la sinodalitat és el camí que Déu espera de l’Església del tercer mil.lenni: aquest és el compromís programàtic proposat pel Papa Francesc (…) és dimensió constitutiva de l’Església». 

Francesc amb membres del CTI

Tothom batejat ha de ser optimista i esperançat, malgrat tot, doncs no som perfectes però el món està esperant l’Evangeli, la llum divina. I s’ha de ser com la samaritana (cf Porta fidei 3) a qui l’encontre amb Crist al pou de Sicar va fer que ho anunciara a tothom al seu poble regresant del pou conversa. Joan XXIII ja va repetir en el seu moment que “els fidels cristians (…) no poden mantener-se tancats en si mateixos” (Princeps pastorum, 19). I ara Francesc insisteix dien: “em pregunto si no ens hem anestesiat” (AL, 246). Pau VI recordava que “l’Església té viva conciència de que les paraules del Salvador, «cal que anunciï també el regne de Déu en altres ciutats», s’apliquen amb tota veritat a ella mateixa” (EN, 14). 

Acaba l’estudi de CTI (n. 121) dient que “Maria, Mare de Déu i de l’Església, que reunia als deixebles per invocar l’Esperit Sant (Act 1, 14), i així va fer possible l’explosió missionera que es va produir a Pentecosta (Evangelii gaudium, 284), acompanyi el pelegrinatge sinodal del Poble de Déu, indicant la meta i ensenyant l’estil bell, tendre i fort d’aquesta nova etapa de l’evangelització”.