LES MEVES OVELLES ESCOLTEN LA MEVA VEU

Reflexionar sobre alló que l’Esperit ha dit al Poble de Déu

En aquest 4t diumenge de Pasqua, cicle C, s’escolta que Pere i els altres apòstols es van quedar a Jerusalem fent front a la persecució i sortien joiosos perque eren dignes d’ultratges per Crist. Mentre que Pau i Bernabé anaven per aquests mons de Déu, a Perge i Antioquía de Pisidia, predicant i gairebé tota la ciutat es va reunir per escoltar la paraula de Déu. Els jueus organitzaven la persecució involucrant dones pietoses, distinguides i principals (cf Fets 13, 14, 43-52). 

Francesc, comentant l’inicial expansió de l’Evangeli pels deixebles de Jesús en aquells temps dels apòstols, deia que “els batejats se’n van anar tot sols, sense clergues ni bisbes (…) eren simples fidels batejats feia només any i mig». Segueix dient que “aquests cristians --cristians des de feia poc temps- van tenir (…) la força del baptisme. I el baptisme els donava aquest coratge apostòlic, la força de l’Esperit. Penso en nosaltres, batejats, si tenim aquesta força. ¿Que el baptisme sigui suficient per evangelitzar? O esperem que el sacerdot digui, que el bisbe digui…”. Prou sovint la gràcia del baptisme es deixa una mica apart. A vegades pensem: hem rebut el baptisme, ens hem confirmat, hem fet la primera comunió (…) i així el carnet d’identitat està bé. Ara dormim tranquils: soms cristians. Però ¿on es aquesta forsa de l’Esperit que et porta endavant? ¿Som fidels a l’Esperit per anunciar Jesús amb la nostra vida, amb el nostre testimoni i amb les nostres paraules? Quan fem aixó, l’Església es una Església adormida” (dimecres 17-IV-2013). 

El dia anterior (dimarts 16) va advertir que no s’ha cumplert amb tot alló que l’Esperit Sant va demanar al Concili Vaticà II perquè s’ha preferit majorment cedir a la temptació de la comoditat que seguir el que va inspirar Déu als pares conciliars que, entre altres punts, era la participación plena de tots els batejats per la missió evangelitzadora encomenada. Va recordar també que “volem ‘domesticar’ a l’Esperit Sant (…) ¡seguir endavant! És aixó el que fastigueja. La comoditat és millor. Aixó continua avui dia (…) després de 50 anys, ¿hem fet tot el que ens ha dit l’Esperit Sant al Concili, en aquella continuitat del creixement de l’Església que va ser el Concili? No. No volem canviar. És més: hi ha veus que volen anar cap enrere. Aixó es diu ser tossuts; aixó s’anomena voler domesticar l’Esperit Sant; aixó és convertir-se en insensats i tardans de cor”.  L’Evangeli fa referència a la paràbola del bon pastor que Jesús va pronunciar per explicar què és ser deixeble seu, ser cristià, ser ovella del seu ramat i que de veritat “les meves ovelles escolten la meva veu” (Jn 10, 20-37) i per aixó Joan Pau II, va dir que “és el moment de reflexionar sobre alló que l’Esperit ha dit al Poble de Déu” (NMI, 3). 

Omplir-se d’optimisme no vol dir tancar els ulls i deixar de ser realistes doncs la missió dels cristians d’anar al tot el món a proclamar la Bona Nova no va estar, no està ni estarà mai exempta de dificultats i no sempre lleus o lleugeres. Compte si falten doncs ja ho va advertir el mateix Jesús que les hauria, de que els cristians seràn maltractats, calumniats, portats als tribunals, empresonats, etc., com es va fer amb ell (cf Lc 21, 12-13).  Així ho recorda la 1a Lectura d’avui que explica que Pau i Bernabé “de Perge van arribar a Antioquia de Pisidia i el dissabte a la sinagoga es va presentar quasi tot el poble però van decidir tornar als gentils (…) Però els jueus van incitar dones pietoses i distinguides i les principals de la ciutat, per promoure una persecució contra Pau i Bernabé i els van expulsar del seu territori" (Fets 13, 14. 43-52). 

També la 2a Lectura parla del mateix dient que "va aparèixer una gran multitud que ningú no podia comptar, de totes les nacions, tribus, pobles i llengües (…) són els que vènen de la gran tribulació” (Ap 7, 9. 14 b-17). I el pasatge evangèlic d’avui també relata l’anècdota que “aleshores es celebrava a Jerusalem la festa de la Dedicació. Era hivern. Passejava Jesús pel Temple, al pòrtic de Salomó (…) Els jueus agafaren de nou pedres per lapidar-lo” (Jn 10, 20-31). 

Un dels milers d’exemples que es podrían recordar de les persecucions són al Martiriologi, on es veu que avui dia els màrtirs són més nombrosos que mai. Joan Pau II, amb ocasió del Gran Jubileu del 2000, recordava el IV centenari dels primers màrtirs al Japó en 1597 i explicava que “la (…) sang dels màrtirs (…) s’ha fet patrimoni comú de catòlics, ortodoxos, anglicans i protestants, com revelava ja Pau VI a la homilia de la canonització dels màrtirs ugandesos (…) En el nostre segle han tornat els màrtirs, amb frecuència desconeguts (…) En la mesura del possible no s’han de perdre a l’Església els seus testimonis” (TMA, 37). 

Pot ser interesant recordar sant Anter (†236), grec que va ser Papa successor de Poncià i va recopilar un Actes dels màrtirs.  Sant Llucià (s X) va ser bisbe de Lentini, succeint a Crescent al qui es va oposar amb energia per voler desterrar el culte als màrtirs i retirar les reliquies. 

La xifra de la “gran multitud que ningú no podia comptar, de totes les nacions, tribus, pobles i llengües (…) són els que vènen de la gran tribulació” (Ap 7, 9. 14 b-17) al llarg del segles. Ja al principi a Roma, durant la persecució de Neró, del 64 al 67, sant Jeronim cita un total de 979 màrtirs i sant Clement romà diu que, amb Pere i Pau, va ser “una gran multitud”. Calixte I fou un Papa mártir al 222 amb 63 anys que sent laic va construir a Roma les catacumbes de la Via Appia on van ser enterrats uns 200.000 màrtirs. A Armenia a l'any 108 van ser màrtirs 10.000 militars, crucificats al nord d’Ararat. A Persia, amb Sapor II, es calcula que potser la xifra de màrtirs sigui de 9.000. A Nicomedia es xifra en 20.000 els màrtirs allí haguts amb Dioclecià. A Samaria al s VI van ser 1.480 els màrtirs amb Cosroes de Pèrsia.

A Maguncia, segons sant Jeronim, van ser milers els màrtires amb els huns d’Atila. Els vàndals d’Huneric van fer més de 400.000 màrtirs al nord africà, en tot el litoral mediterràni, desde Marroc fins Egipte. Al Yemen diuen alguns martirologis que va haver 4.299 màrtirs. A l’Índia va haver màrtirs al s XVII però al XIX van ser més de 100.000. Joan Pau II va beatificar a 488 màrtirs espanyols durant la persecució religiosa de 1936-39 i un investigador històric va dir en 1.960 que la xifra de màrtirs a Espanya va ser de 6.832 però l’historiador Vicent Cárcel Ortí parlava de 10.000 aprox. 

A Evangelii gaudium (EvG, 2013) Francesc recorda que “evangelitzadors amb Esperit vol dir evangelitzadors que s’obren sense por a l’acció de l’Esperit Sant (…) per anunciar la novetat de l’Evangeli amb audàcia, en tot temps i lloc, fins i tot a contracorrent” (EvG 259). “És sà recordar-se dels primers cristians i de tants germans al llarg de la Història que van estar carregats d’alegria, plens de coratge, incansables a l’anunci i capaços d’una gran resistència activa. Hi ha els qui es consolen dient que avui és més difícil” (EvG 263).

Francesc, dirigint el seu pensament a la Mare de Déu, afirmava que és qui sempre va acompanyar els cristians quan eren perseguits o dispersats. "Demanem al Senyor la gràcia de convertir-nos en batejats valents i segurs que l’Esperit que tenim en nosaltres, rebut pel baptisme, ens impulsa sempre a anunciar Jesucrist amb la nostra vida, amb el nostre testimoni i també amb les nostres paraules”.