PROGRESSAR O FRENAR

L’immovilisme, un verí

Després que Jesús ressuscitat s’aparegués dos diumenges seguits als deixebles tancats al cenacle de Jerusalem per por als jueus, avui 3è diumenge de Pasqua, cicle C, comta Joan la tercera vegada que va ser “a la vora del llac de Tiberíades. S’aparegué així: es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs, el Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i altres dos dels seus deixebles. Simó Pere els digué: «Vaig a pescar». Li respongueren: Nosaltres també hi venim” (Jn 21, 1-3). Tornaven a lo de sempre que era el seu treball profesional ja que no res havia canviat en les seves vides. Tornar a lo de sempre és lo correcte a vegades però no sempre. 

Hi ha passatges evangèlics que ofereixen l’actitud de l’immovilisme inaceptable d’alguns que posen fre a la vida que pel seu comta va sempre camí de la perfecció i ells negan el progrés. Així viuen amb la negror del cap i del cor com, per exemple alguns del primer Concili, el de Jerusalem, l’any 50 celebrat perquè “alguns que baixaren de Judea ensenyaven als germans: «Si no us circuncideu segons la costum mosaica no us podeu salvar». Es va produir llavors una commoció i controvèrsia no petita entre Pau i Bernabé, d’una part, i ells” (Act 15, 1-2). 

Aquests alguns que baixaren de Judea eren els de Jaume “el menor”, el parent de Jesús, el primer bisbe de Jerusalem; eren els judaitzants que no toleraven deixar de viure els preceptes de la Llei de Moisès com la circuncisió i d’altres preceptes legals. El Papa Francesc els anomena immovilistes, falsos·conservadors, que no volen canviar res, no volen millorar res ni tan sols eliminar coses que es fan malament. Aquells judaitzants no van deixar de perseguir a Pau al llarg i al ampla dels territoris que va recorrer i en algunes ciutats manejant les dones de poder social i econòmic. 

Pau va trencar l’intransigència dolenta d’aquells jueus conversos rigoristes i demanava la tolerància sana com va fer amb els de Corint ensenyan-los a menjar de tot si no és ocasió d’escàndol o mal exemple: “Menjeu tot el que es ven al mercado, sense més esbrinament per motius de conciència” (1Cor 10, 25-29). 

De vegades, per contra, l’intolerància és el correcte ja que 2 + 2 = 4 i no pas 3,5 ó 5, i no é sanar contra el progres. Per aixó Pau no va tolerar l’abús a l’Eucaristia dels mateixos cristians corintis “doncs quan us reuniu, no és ja per prendre el Sopà del Senyor, perquè en dinar, cadascú s’avança a prendre el seu propi sopar, i mentre un passa gana, un altre esta embriac” (1Cor 11, 20-22). 

A Filipos, la primera ciutat de Macedònia (cf Act 16, 12. 35-37) tampoc va tolerar l’hipòcrita “diplomàcia” romana i va dir que “després de assotar-nos públicament sense previa condemna sent ciutadans romans, ens han ficat a la presó ¿i ens deixan anar ara d’amagats? Aixó no serà així. Que vinguin ells a treure’ns. 

Al Renaiximent van aparèixer sobre tot dues veus discordants del context oficial doncs opinaven el contrari dels conservadors ja que eren progresistes ja que eran profetes que denunciaven defectes, pecats o omissions. Eren Pico de la Miràndola i el card Nicolau de Cusa que promovien la tolerància i el diàleg contra els que feien servir la resposta “agressiva” de moda: manu militari. 

A la segona meitat del segond mil.lenni van aparèixer els intolerants i rigoristes antijansenistes proposant remeis contundents i inhumans per encoratjar la sol.licitud i la vigilància dels bisbes per arrencar de les ments catòliques amb tota energia l’impía i nociva idea, amb tota habilitat i saber que disposeu. 

El contundent i militar control inquisitorial de l’uniformitat de pensament, ja existia a Àsia avants que a l’Europa cristiana, doncs el “lamaisme” va crear els dop-dop per millorar el “lamaisme reformat” del s. XIV surgit amb els Gelugpa de Tsongkhapa. Qui sap si no van ser coneguts pels missioners dominics, franciscans, jesuïtes i d’altres institucions que anaren a evangelitzar Àsia. 

Francesc de Xabier (+1552) tenia els seus tics intolerants i va haver de meditar i respondre la pregunta dels japonesos que inquirien si era veritat que tots els que no adoraven al Déu cristià anaven a l’infern. El gran missioner, encara que formulava una resposta benévola i consoladora, estava convençut que l’observància de la llei natural impressa en els cors no és suficient per la salvació. 

Fulgenci de Ruspe (+533) va formular la contundent concepció sense cap fissura del lema de sant Ciprià: extra Ecclesiam nulla salus, recogit en 1442 pel Concili de Florència al Decret pro Armeniis que no volia excloure de la salvació als no batejats sagramentalment. Contemporani de Fulgenci és el Símbol Atanasià, text que afirma que el no batejat ho és per culpa seva; que tot heretge és sempre un heretge formal i que no es salva qui no tingui un doctorat en Teologia o almenys el “bachillerat” universitari. La paràbola evangèlica del blat i la zitzània ensenyat per Jesús és clau: els treballadors volen arrencar la zitzània però l’amo del camp -¿sorprenentment?- tolera que convisquin junts. 

A la segona meitat del segle XIX va aumentar en alguns la proposta cusana, tolerant, dialogant, sostingut per la humilitat vertadera. Hi ha qui identifica la tolerància amb la debilitat i l’intolerància amb la fortalesa. Hi ha qui confont la tolerància amb el llibertinatge i l’intolerància amb el fanatisme que ha cobert de sang la terra on el pensar de manera diversa a l’oficial, fins i tot en lo més opinable, és delicte (cf F. OCARIZ. Voltaire: tractat sobre la tolerància. Col. “Crítica filosòfica”, nº 25. Madrid 1979, pp 83-86). 

Pau VI, a Ecclesiam suam (ES, 1964) explica que “com el Verb de Déu s’ha fet home, cal fins a cert punt fer-se una mateixa cosa amb les formes de vida d’aquells dels qui es vol portar el missatge de Crist; cal compartir —sense que hi hagi distància de privilegis o diafragma de llenguatge incomprensible— les costums comuns, per tal que siguin humanes i honestes” (ES, 39). 

L’actual actitud tolerant i misericordiosa del Papa Francesc és promoguda per l’Esperit Sant i li fa dir a Amoris laetitia (AL) que “els Pares sinodals han expresat que (…) l`Església (…) il.luminada per la mirada de Jesucrist, mira amb amor els qui participen en la seva vida de manera incompleta, reconeixent que la gràcia de Déu també obra en les seves vides” (AL, 291). Per recordar que aquesta actitud no és invent seu i novetat sospitosa, recorda que “en aquesta línea, sant Joan Pau II proposava la anomenada «llei de gradualitat»” (AL, 295). 

“Prego encaridament –segueix dient Francesc- que recordem sempre alló que ensenya sant Tomàs d’Aquino, i que aprenguem a incorporar-lo al discerniment pastoral: «encara que en els principis generals hi hagi necessitat, quan més s’afronten les coses particulars, tanta més indeterminació hi ha»” (AL, 304). 

“L’immovilisme incorrecta i tossut no s’acomoda amb el testimoni cristià i la missió de l’Església”, va dir el Papa avans de l’Àngelus del diumenge 2-F-2020, festa de la Candelària. La temptació de l’inmovilisme que proposa que és millor no canviar, ja que «sempre s’ha fet així» (Exhort. Evangelii gaudium, 33)”, és un verí a la vida de l’Església”, va dir al inaugurar el proces sinodal (9-X-2021). D’aixó ve parlant amb ocasió o sense i a tota Institució eclesial que reb en Audiència al Vaticà aprofitant l’estada a Roma.