JO TAMPOC ET CONDEMNO

Fins setanta vegades set

Avui s’escolta el profeta Isaïes que diu de part de Déu que “posaré aigua al desert i rius a la soledat per donar de beure al meu poble elegit. El poble que jo m’he format" (Is, 43, 21). El pla diví és sempre amb el Poble de Déu i destinat a tota la humanitat; no és diví l’individualisme ja que el mateix Déu és trinitari i volt conviure amb els àngels i amb els homes. No deixa de ser senyal lluminosa que l’Església disposi del tractat sobre Doctrina social o sigui de la dimensió social del cristià que ha de ser real a la vida diaria i per aixó a la Exh. Sacramentum caritatis (SC, 2007) Benet XVI diu que “la «mística» del Sagrament té un caràcter social. En efecte, l’unió amb Crist és al mateix temps unió amb tots els altres als que Ell s’entrega. No puc tenir Crist tan sols per a mi; únicament puc pertànyer-lo en unió amb tots els que són seus o ho seran” (SC, 89). 

També Joan Pau II ajudava a viure la dimensió social de cada batejat i per exemple a la Carta Tertio mil.lenni adveniente (TMA, 1994) diu que els cristians estan cridats a renovar ”l’esperança en la vinguda definitiva del Regne de Déu, preparant-ho dia a dia al seu cor, a la comunitat cristiana a la què pertanyen, al context social on viuen” (TMA, 46). I a la Encíclica Redemptoris missio (RM, 1990) també recordava una vegada més que “tots els creients en Crist han de sentir com a part integrant de la seva fe la sol.licitut apostòlica de transmetre a altres la seva alegria i la seva llum, fam i set de donar a conèixer el Senyor. La missió és de tot el Poble de Déu, és feina de tots els fidels. La participació dels laics a l’expansió de la fe apareix clarament, des dels primers temps del cristianisme, per obra dels fidels i famílies. Aixó ho recordava ja el Papa Pius XII i el Concili Vaticà II ha confirmat aquesta tradició” (RM, 71). El clericalisme impideix, en aquest sentit, l’exercici de la dimensió social de cada batejat doncs redueix la missió a uns pocs “privilegiats”; els altres, fa molts segles, queden marginats, exclosos, a l’atur. 

També avui se escolta que Jesús es va pasar la nit tot sol, resant a la muntanya de les oliveres i al matí va tornar a per la gent, al temple (cf Juan, 8, 1-11). Li van presentar una dona adúltera que havia de ser lapidada. Jo tampoc et condemno li diu Jesús. Si algú es pregunta si l’hagués condemnat si ells l’haguessin condemnat, potser fos per estar “despistat”. Francesc a la Exhortació Gaudete et exultate (GEx) recorda tres frases de Crist: “perdoneu i sereu perdonats (Mt, 6, 36-38); «amb la mesura amb que mesureu se us mesurarà a vosaltres» (Lc, 6, 38)” (GEx, 81) i diu que són feliços aquells que perdonen «setanta vegades set» (Mt, 18, 22)” (GEx, 82). 

A la Carta Misericordia et misera (MM, 2016), Francesc afirma que “el perdó és el signe més visible de l’amor del Pare, que Jesús ha volgut revelar al llarg de tota la seva vida” (MM, 2). Abans, el seu predecessor Benet XVI va escriure a Deus caritas est (DCE, 2005) que l’amor apasionat de Déu pel seu poble, per l’home, és alhora un amor que perdona” (DCE, 9). 

No es fàcil perdonar les barbaritats, animalades o salvatjades que es cometen, i per aixó no acostuma a fer-ho un bon % de creients però a cada segle mai falten veus soltes aquí o allà que ho viuen i són testimoni. 

Maria de sant Ignaci Thévenet (+1837 amb 63 anys), Glady, canonitzada per Joan Pau II, va ser fundadora de les RR de Jesús-Maria per l’educació cristiana de totes les classes socials. Quan va esclatar la Revolució francesa tenia 15 anys i al ser executats els seus dos germans, se li van grabar al cor les seves derreres paraules: “Glady, perdona com nosaltres perdonem”. 

Pau Miki, crucificat al Japó en1597, des de la creu perdonava als seus executors i demanava per ells la fe, la qual cosa va impactar molt als japonesos presents. Amb ell van ser també crucificats altres 26 que els hi havien tallat una orella i els havien exhibit per varies ciutats per atemorir els altres. 

Canuto IV (o Knut), rei màrtir en 1086 amb 46 anys, Patró de Dinamarca, fou traït pel seu germà Olao i va ser assassinat aferrisadament quan pregava davant l’altar major de l’església de sant Albà, morint mentre perdonava als seus botxins. 

Joan Gualbert (+1073), militar poc piadós ja des de jovenet, un dia es va trobar en un carreró al assassí del seu germà i la seva furibunda ira es va aplacar perquè l’assassí, de genolls, li va implorar misericòrdia per l’amor de Jesucrist a la creu. Després, aturdit, va entrar a una església i va veure que el crucifix penjat a la pared li donava les grècies inclinant el cap. Més endavant es va fer benedictí.

Francesc a la Carta Misericordia et misera (MM, 2016) deixa escrit que “no hi ha pàgina de l’Evangeli que pugui ser sustreta a aquest imperatiu de l’amor que arriba fins el perdó” (MM, 2). I a la Carta al Poble de Déu (2018) escriu que “mai serà suficient el que es fagi per demanar perdó i buscar reparar el dany causat” (Introd). Amb anterioritat ja havia afirmat a l’Encíclica Lumen fidei (LF, 2013) que “la fe afirma també la possibilitat del perdó, que moltes vegades necessita temps, esforç, paciència i compromís” (LF, 55). 

Ja Joan Pau II havia dit a Redemptor hominis (RH, 1979) que “el Regne està destinat a tots els homes (…) es realitza progressivament a mesura que els homes aprenen a estimar-se, a perdonar-se i a servir-se mutuament”. I poc després torna a recordar en Dives in misericordia (DM, 1980) que “el món dels homes pot fer-se cada vegada més humà només si en totes les relacions recíproques introdueix el moment del perdó que és la condició fonamental de la reconciliació” (DM, 14). 

Aplicat a l’àmbit de l’ecumenisme, amb els altres germans cristians, el Papa polac deia a l’Encíclica Ut unum sint (UUS, 1995) que “no només cal perdonar i superar els pecats personals, sinó també els socials, és a dir, les estructures mateixes del pecat que han contribuït i poden contribuir a la divisió i a consolidar-la” (UUS, 34). 

Sotero (+175) va ser Papa quan el fals profeta Montano exigía un rigorisme malaltís, negava que l’Església pogués perdonar els pecats greus. “L’Església considera com a deure propi custodiar la autenticitat del perdó” (DM, 14) considerava Joan Pau II i ara Francesc ho concreta demanant “que l’Església, en el seu interior i en les seves relacions amb el món, doni l’imatge de una vertadera família que sap estimar, perdonar, acollir i reconèixer la dignitat de cada èsser humà”. 

El Papa Wojtyla desitjava que s’elevesin “les nostres súpliques guiats per la fe, l’esperança i la caritat que Crist ha empeltat en els nostres cors per cridar, com Crist a la creu: “Pare, perdoneu-los perquè no saben el que fan”. Aixó és amor als homes, a tots els homes sense excepció” (DM, 15).