JESÚS MUNTAT SOBRE UN BURRET

La manera de regnar de Déu

Diumenge dels rams. Sis dies abans de la Pasqua, anant a Jerusalem, en passar per Betfagé Jesús va demanar un borret, un pollí, i quan ja baixaven de la muntanya de les oliveres, la multitud va començar a aclamar-ho entusiasmada. A Jesús l’aclamen (encara que potser no tots) perquè creien veure al Messies per l’errònia concepció d’un messianisme terrenal però el seu tron és la creu. La gent cridava: ¡Hosanna! ¡Beneït el qui ve en nom del Senyor! i “estenien mantells pel camí i branques d’arbres” (Mt 21, 8). 

Comenta Ratzinger (no com a Benet XVI) que “així Jesús reivindica el dret de rei però és un rei que trenca els arcs de guerra, un rei de la pau, un rei de la senzillesa, un rei dels pobres. Vol que se n’entengui el seu camí i la seva actuació. No es recolça en la violència, no emprèn una insurrecció militar contra Roma” (Ratzinger. Benet XVI. Jesús de Natzaret, pp 14-15). 

Francesc ha comentat la tentació del triunfalisme (Homilia 2019) que amb aquesta aclamació de la multitud Satanás tenta Jesús però que ara el venç amb la humilitat representada en anar muntat sobre un borret que no és el seu tron victoriós doncs serà la creu. Cada cristià, pel baptisme, també és rei com és sacerdot i profeta, i la reialeça, igual que les altres dues manifestacions de la realitat de Crist, cal entendre-la bé perquè el contrari fa molt de mal a l’Església i a tota la humanitat. 

Idees irrònies, tan allunyades de l’Evangeli que són antievangèliques, no han faltat al llarg dels segles, sense oblidar que els mateixos deixebles de Jesús creien que la seva missió messiànica era política, implantar el regne de Déu a la Terra, i per aixó creure’s posseïdors de tots els poders temporals i espirituals possibles. Arnaldo de Brescia (s XI), abat en temps de Enric II d’Anglaterra, predicava el pecat del poder temporal de l’Església i en el s XVI el va atacar el cardenal Baronio que volia demostrar el contrari. 

Pere Damiani (†1072 amb 65 anys), monjo camaldulenc, era partidari de la estreta aliança de l’Església amb el poder temporal i va viure la crisi del pontificat d’Alexandre II i el Decret d’independitzar la seva elecció del poder de la nobleça romana i de la reialeça germanica que havia donat Nicolau II en 1059. 

Silvestre I va ser el primer Papa que va gaudir de la pau constantiniana i qui es va cenyir per primera vegada la tiara, imitació de l’adorn dels reis perses, però Bonifaci VIII, Papa de l’etapa d’Avignon, va triplicar la alçada de la tiara amb tres pisos, en comptes d’un, per significar que el seu poder està per damunt del poder de l’Emperador i de qualsevol rei. Robert Belarmino (+1621), jesuïta, cardenal, bisbe de Capua, va ser també consultor del Sant Ofici encara que va estar ficat al Ìndex per criticar els límits del poder temporal del Papa, conscient de no faltar al seu 4t vot sinó tot al contrari, vivint la evangèlica correcció fraterna. 

L’afany de poder és una temptació de tot èsser humá, dels pares, dels polítics, dels mestres, dels àrbitres esportius o del món jurídic, dels militars o de qualsevol cos de seguretat. Com tota temptación es pot no vencer-se i acava sempre com abús de poder, tan els denunciats avui dia juntament amb els abusos de sexe i de conciència, que no és només un problema de l’Església catòlica. Crist hauria de tenir més raons que Benet XVI per dimitir per la corrupció a l’Església i al món on no hi ha un pam de net. 

Entre les denúncies actuals dels defectes o pecats institucionals al Vaticà, s’ha vingut parlant d’eliminar la maquinària de poder de l’anomenada Santa Seu. Benet XVI (àngelus 26-XI-2006) va dir que “Ell és amor i veritat, i tant l’amor com la veritat no s’imposen mai: toquen a la porta del cor i de la ment (…) aquesta és la manera de regnar de Déu; aquest és el seu projecte de salvació, un «misteri»”. 

Fra Cantalamesa predicant dabant el Papa i els altres eclesiàstics del Vaticà que assistien a la prèdica quaresmal de 2009, comentava sobre el fet de que Jesús hauria pogut demanar al Pare dotze legions d’àngels ¿Què oposa l’Evangeli al poder? ¡El servei! Un poder per els altres, no sobre els altres. L’Evangeli diu que llavors Jesús, cridant-los, els va dir: “Sabeu que els que són tinguts com a caps de les nacions, les dominen com senyors absoluts i els seus grans els oprimeixen amb el seu poder. Però no ha de ser així entre vosaltres”. 

Joan Pau II deixa dit que “el poble, és sobirà de la pròpia sort (…) Necessitat d’una correcta participació dels ciutadans a la vida política (…) Sense aixó s’arriba (…) també a una situació de opresió, d‘ intimidació, de violència, de terrorisme” (Redemptor hominis, 17). 

I més endavant escrivia que Lleó XIII apel.la a l’Estat per posar remei just als errors de la societat però recorda que “no l’incumbeix només a ell: l’Estat té caràcter instrumental ja que l’individu, la família i la societat són anteriors” (Centessimus annus, 11). Es la correcta manifestació de la subsidiarietat, la vertadera perquè avui se li ha donat un giro de 180º i no és l’Estat fet al servei de la societat, sinó els ciutadans estàn al servei de l’Estat. Gran error. L’Estat deu intervenir si els monopolis són rèmores u obstacles pel desenvolupament. Trist realitat quan l’Estat és monopolitzador. Pot exercir suplència en casos excepcionals, per raons d’urgència (…) Una suplència temporal doncs no pot aniquilar les competències socials (…) l’“Estat asistencial” no respecta les competències (cf Centessimus annus, 48) i per aixó les institucions socials intermedies no tenen reconeguda les seves competéncies; és l’Estat qui s’ho concedeix com un favor.

En una altre ocasió denunciava els actuals abusos com les presions contra la llibertat; les diverses formes de discriminació: racial, cultural, religiosa; la violència i el terrorisme, la tortura; la carrera d’armaments, la distribució iniqua de les riqueses del món i dels bens de la civilització (cf Discurs inaugural de la III CELAM, III) (Reconciliació i penitència, 2). 

Cantalamesa predicava preguntant “¿què va fer Déu? Per donar-nos exemple es va desposseir de la seva omnipotència, del seu rang (diví) i va viure com un home qualsevol” com s’escolta avui a la 2ª lectura (cfr Flp 2, 7). Isaïes descriu profèticament aquest salvador «impotent»: «Despreciat i rebutjat dels homes, baró de dolors».

 

Ser tirans o dictadors és una temptació que afecta tothom, també al àmbit religiós, a la família, a l’escola, al esport, als poders legislatius, judicials i executius de cada país, estat o nació. Es possible una voluntat innata de domini i atropellament però Maria ens diu que Déu ”ha dispersat als soperbs de cor; ha enderrocat del tron als poderosos” (Lc 1, 51 s.) i ho va fer, ho fa i ho fará sense violència, sense pressionar, sense amenaçes, amb un respecte exquisit de la llibertat que ha donat a l’home per ser imatge i semblança a Ell.