L’EVANGELI ÉS MISSATGE DE LLIBERTAT

I força d’alliberament

Diu Lluc que com “els fariseus i els escribes murmuraven dient: «aquest rep als pecadors i menja amb ells»” (Lc 15, 2), Jesús va aprofitar l’ocasió per explicar amb una paràbola, commovedora ella, per revelar l’estil de Déu. La paràbola se sol anomenar “del fill pròdig” encara que també són protagonistes el pare i el germà gran. El petit, un cop convertit de la seva mala vida després d’haver marxat de casa del seu pare i ja té decidit tornar, prepara el que li dirà al seu pare que, al enterar-se del retorn, emocionat surt a trobar-lo, l’abraça i el besa i diu “als seus criats: aviat, treieu el millor vestit i vestiu-lo; poseu-li un anell a la mà i sandàlies als peus; porteu el vedell engreixat i mateu-lo, i ho celebrarem amb un banquet; perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i ha sigut trobat. I es van posar a celebrar-ho” (Lc 15, 11-23). 

Es necessita entendre què ensenya l’Evangeli per acoblar la religió (invent humà) a la vida i que serveixi per alló que Déu vol. El pare del fill pròdig celebra un banquet, lo mateix que Jesús solia dir del premi de la vida eterna. Déu al reconciliar el món no ha construït el cel a la Terra ni ha recuperat el paradís perdut però la redempció és l’arreglament també de la realitat material; és el cos que mor el que serà ressuscitat i haurà una Terra  nova i un nou cel. L’ànima com és espiritual, és inmortal per aixó l’arreglament del Redemptor és amb la resurrecció del cos, de la carn i es puguin assaborir fruits i manjars encara que llavors no faran falta per mantenir la salut, mantenir la vida, sinó per a gaudir del creat. 

Ho explica avui la 1ª lectura del llibre de Josuè que “els israelites van acampar a Guilgal i van celebrar allí la Pasqua (…) L’endemà de la Pasqua van menjar ja dels productes del país” (Js 5, 10-12). Per aixó Francesc, com els anteriors papes, recorda que no està bé oblidar la dimensió social i material de donar de menjar al famolenc, vestir al nu, etc. 

Que tothom pugui menjar, pugui anar vestit, se senti estimat, acollit i respectat en els seus drets és el que demanen els països en vies de desenvolupament pel seus milers de milions de èssers humàns que els habitant. Benet XVI a Caritas in veritate dedica el capítol 1 (nn 21 a 30) al desenvolupament humà i recorda que “Pau VI tenia una visió articulada del desenvolupament. Amb el tèrme «desenvolupament» va voler indicar abans que res el objetiu que els pobles sortissin de la fam, la misèria, les infermetats endèmiques i l’analfabetisme (…) ens preguntem fins a quin punt s’han complert les expectatives de Pau VI” (CinV, 21). 

Després recull i glossa consideracions de Joan Pau II que denunciava que “a les zones més pobres, alguns grups gaudeixen d’un tipus de super-desenvolupament malbaratador i consumista, que contrasta de manera innaceptable amb situacions persistents de misèria deshumanitzadora. Se segueix produint «l’escàndol de les disparitats feridores». És de lamentar que hi hagi corrupció i il.legalitat tant en el comportament de subjectes econòmics i polítics dels països rics, nous i antics, com als països pobres” (CinV, 22). “Comprendre que l’adhesió als valors del cristianisme no és només un element útil, sinó indispensable per la construcció d’una bona societat i un vertader desenvolupament humà integral” (CinV, 4). Resona així la voluntat de Déu que li diu al èsser humà que ha creat: “Creixeu i multipliqueu-vos i domineu la Terra” (Gen 1, 28). 

Joan Pau II va demanar a la anomenada CDF en aquells temps, presidida pel cardenal Ratzinger, un estudi extens i seriós sobre la «Teologia de l’alliberament» que proposa una actualització de la doctrina d’Amós, profeta d’Israel enviat a predicar al regne del nord d’Israel on el benestar material el gaudien els rics i poderosos, mentre els pobres i desvalguts eren oprimits cada vegada més. Els poderosos s’atribuïen l’éxit pel l’esplendor del culte i dels ritus (idolàtrics) als déus Betel i Guilgal. Els de la «Teologia de l’alliberament» apliquen les propostes d’Amós a les circunstancies dels pobles en vies de desenvolupament llatinoamericans i africans. 

De la demanda del Papa Wojtyla, la CDF va treure Libertatis nuntius (LN, 1984) que comença dient que “l’Evangeli de Jesucrist és un missatge de llibertat i una força d’alliberament. En els darrers anys aquesta veritat essencial ha estat objecte de reflexió per part dels teòlegs, amb una nova atenció rica de promeses”. Segueix dient que “la poderosa i gairabé irresistible aspiració dels pobles a un alliberament constitueix un dels principals signes dels temps que l’Església ha de discernir i interpretar a la llum de l’Evangeli” (LN, 1). En 1986 va treure un 2n document titulat Libertatis conscientia on es reconeix l’importància d’una autèntica solidaritat amb els pobres, ofereix les bases per una ortodoxa doctrina social. Per aixó emfatitza la naturalesa de l’alliberament, com tema essencial de la Teologia i fe judeocristiana. 

Així que en temps de Joan Pau II es va recuperar la paraula “alliberament” que és d’arrel evangèlica i és el logo de Jesucrist. Ell mateix ho va afirmar quan a la sinagoga del seu natal Natzaret li feren llegir i va glossar el passatge d’Isaïes reconeguent que “l’Esperit del Senyor és sobre meu, per la qual cosa m’ha ungit per evangelitzar als pobres, m’ha enviat per anunciar la redempció als captius i tornar la vista als cecs, per posar en llibertat als oprimits i per promulgar l’any de gràcia del Senyor. Y enrotllant el llibre llegit se’l va tornar al ministre, i es va asseure. Tots a la sinagoga tenien fixos en ell els ull. i va començar a dir-los: avui s’ha cumplert aquesta Escriptura que acabeu d’escoltar” (Lc 4, 19-21). 

Més endavant Benet XVI a Sacramentum caritatis (SC, 2007) també recorda la dimensió social de la comunió eucarística, de la mística del sagrament ja que no puc tenir Crist tan sols per a mi (SC, 89). I per aixó Francesc dedica a Evangelii gaudium (EvG, 2013) tot un capítol a la dimensió social de l’evangelizació afirmant que “de la nostra fe en Crist fet pobre, i sempre a prop dels pobres i exclosos, brolla la preocupació pel desenvolupament integral dels més abandonats de la societat” (EvG, 186). “Fer orelles sordes a aquest clam, quan nosaltres som els instruments de Déu per escoltar al pobre, ens situa fora de la voluntat del Pare i del seu projecte” (EvG, 187).

Maria, la Mare de Déu, com el seu fill, Jesucrist, el Fill de Déu encarnat, va nèixer pobre. Els seus orígens ho van ser. Tot el que sabem d’Ella es que venia d'una família més aviat de pocs recursos. Per més que fos del llinatge de David, no va heretar gran cosa dels seus pares Joaquim i Anna, ni aquests dels seus. A la família senzilla de Maria tan absent era la riquesa material com la presunció pel seu llinatge. No sembla que a Maria li fes pena o vergonya la poquetat de les seves llars a Natzaret o a Betlem. Al contrari, a juzjar per les paraules del Magníficat, se sentia mol feliç de veure’s entre els pobres als que Déu satisfà d’altres béns millors (cf Lc 1, 46-55).