HE ESCOLTAT EL SEU CLAM

 Dialogar i abans escoltar

“Moisès era pastor del ramat de Jetró el seu sogre, sacerdot de Madian”, s’escolta a la 1ª lectura del llibre de l’Èxode i segueix dient que “una vegada va portar les ovelles més enllà del desert i va arribar fins a Horeb, la montanya de Déu (…) el Senyor se li apareguè en una flama enmig de la Bardissa (...) va dir Yahveh: "Ben vista ting l’aflicció del meu poble a Egipte, i he escoltat el seu clam” (Ex 3, 1–8) i Déu el va enviar per ser el alliberador dels jueus esclavitzats a Egipte. 

“Però la majoria d’ells no agradaren a Déu ja que quedaren postrats al desert, diu Pau a la 2ª lectura, que afegeix que “aquestes coses succeiren com a figura per nosaltres (…) el que pensi estar dret miri de no caure” (1Cor 10, 1-12). A Lumen fidei (LF, 2013) Francesc comenta que “la Història d’Israel també ens permet veure com el poble ha caigut moltes vegades a la temptació de l’incredulitat (…) l’ídol és un pretext per posar-se a si mateix al centre de la realitat, adorant l’obra de les pròpies mans” (LF, 13). 

Segueix dient Lluc que “eren presents en aquell moment uns que li contaren alló dels galileus, la sang dels quals va barrejar Pilat amb la d’els seus sacrificis (…) en resposta els hi va dir: Penseu que aquests galileus eren més pecadors que tots els galileus, perquè han patit aquestes coses? No!, us ho asseguro” (Lc 13, 1-9). Estem xocant amb les paradoxes de la fe perquè els jueus dolents van morir al desert però els galileus no van morir per ser més pecadors que els vius, ni aquells 18 morts als que els va caure a sobre la torre de Siloè els hi va ocòrrer per ser dolents quan la majoria dels jueus (no la minoria), a la que fa referència Pau, no agradava a Déu per la seva incredulitat, la seva idolatría. Ahir amb el vadell d’or, avui amb altres déus falsos com el jo, el fútbol, la religió, els diners, el sexe, el poder, etc. 

Amb el tema del bé i del mal, davant els esdeveniments a l’est d’Europa i a la resta del món, cal reafirmar que no és cosa de blanc o negre perquè la realitat real és de moltes tonalitats de grisos. Ara és notícia Kirill, l’actual i el 16º Patriarca de Moscou i de Tota Rússia des de febrer de 2009, qui el 19-II-2016, al peu del Crist de Rio de Janeiro, va clamar per l’unitat de tots els creients de qualsevol fe per posar fi a la barbarie que en aquells moments hi havia pel món, al Orient Mig, nord d’Àfrica i altres països africans. Aquests dies diu lo contrari per tant es cau en el compta del que diu Pau: “el que pensi estar dret, miri de no caure” (1Cor 10, 12). 

Zaratustra o Zoroastro

Davant dels nostres ulls tenim el bé i el mal, un misteri misteriós que no té encara solución, ni crec que la tingui mai, en aquesta vida terrenal. Job, home just de l’Antic Testament, no era israelita, potser cap nòmada dels àrabs que l’anomenen “el més gran entre els orientals” i el llibre que porta el seu nom aborda l’etern problema de l’existència del mal i del dolor al món la qual formulació més radical es va donar alhora, mitjans del segle VI aC, per Zaratustra a Pèrsia, per Buda a l’Índia i per l’autor jueu del llibre inspirat per a qui l’origen del mal és el dimoni, però al traslladar el problema als àngels, segueix sense resposta compaginar el mal i el dolor amb la santedat i la bondat de Déu. Job, inocent, es aclaparat pel dolor mentre els malvats trionfen. Eliu, un dels tres amics de Job, diu que el dolor no sempre és punitiu. En Crist crucificat apareixerà la llum meridiana que il.lumina i resol definitivament el problema. 

Com que no fer el mal no és fer el bé, Pau VI a Ecclesiam suam (ES, 1964) aclaria que “no n’hi ha prou amb una actitut fidelment conservadora. És cert que hem de guardar el tresor de veritat i de gràcia que la Tradició cristiana ens ha llegat en herència (…) Però ni la custòdia, ni la defensa omplen tot el deure de l’Església respecte als dons que poseeix. El deure (…) rebut de Crist és la difusió, és l’oferiment, és l’anunci, bé ho sabem: aneu, doncs, ensenyeu a totes les gents” (ES, 34). I a Novo Mil.lennio Ineunte (NMI, 2001) Joan Pau II recorda que “el Concili Vaticà II ha tractat d’establir una relació d’obertura i diàleg amb representants d’altres religions” (NMI, 55). “El diàleg (…) per nosaltres no és una simple opinió, al contrari, és una notícia que cal anunciar. El deure missioner no ens impedeix entablar el diàleg íntimament disposats a escoltar” (NMI, 56). 

I a Eclesiam suam Pau VI afegeix que “l’Eglésia ha de anar cap el diàleg amb el món on li toca viure. L’Església es fa paraula; l’Església es fa missatge; l’Església es fa col.loqui (…) Profundament grabades tenim en el nostre esperit les paraules de Crist que, humil però tenaçment, voldríem apropiar-nos: No (...) va enviar Déu al seu Fill al món per jutjar al món, sinó perquè el món es salvi per Ell. Aquesta forma de relació (…) exclou la condemnació apriorística, la polèmica ofensiva i habitual, la vanitat de la conversació inútil (…) El col.loqui és, per tant, una manera d’exercitar la missió apostòlica; és un art de comunicació espiritual” (ES, 34 y 37). No dialogar amb els altres, amb els ateus, els budistes, els musulmans, etc., no és fer el bé. 

caiguda de l'Imperi romà

En donar una mirada de fe al món senser, a tots els pobles, a totes les religions, a totes les cultures, cal recordar que “la llum de la fe en Jesús il.lumina també el camí de tots els que busquen Déu, i constitueix l’aportació pròpia del cristianisme al diàleg amb els seguidors de les diverses religions” (LF, 35). Però no és correcte creure en Déu per raons d’utilitarisme, perquè ajudi a millorar, a vèncer, a no estar malalt, a no tenir sequera, inundacions, tsunamis, una crisi econòmica o psicològica, etc. Benet XVI, que va fer la seva tesi doctoral sobre sant Agustí d’Hipona, li va dedicar sis catequesi en 2008 i a la 4ª va recordar que el seu llibre «De civitate Dei» fou redactat pel saqueig de Roma pels gots l’any 410 i explicava que “davant la caiguda de Roma, alguns pagans posaven en dubte la grandesa del Déu cristià, que semblava incapaç de defensar la ciutat. «A aquesta objeció (…) respon sant Agustí (…) aclarant què és el que hauria d’esperar-se de Déu i què és el que no es pot esperar d’Ell, quina és la relació entre l’esfera política i l’esfera de la fe, de l’Església”. 

“De vegades –ha dit Francesc- ens sembla que la nostra tasca no ha aconseguit cap resultat, però la missió no és un negoci ni un projecte empresarial, no és tampoc una organització humanitària, no és un espectacle per comptar quanta gent va assistir gràcies a la nostra propaganda” (EvG, 279). 

A Ecclesia de Eucharistia (EdeE, 2003) Joan Pau II deixa per escrit la afirmació de Crist “el Pare, que viu m’ha enviat” (EdeE, 16) per basar el desig de l’afany evangelitzador o apostòlic ja que “la visió cristiana fixa la seva mirada en un cel nou i una Terra nova, aixó no debilita sinó que més aviat estimula el nostre sentit de responsabilitat respecte a la Terra present (…) no descuidar els deures de la seva ciutadania terrenal” (EdeE, 20). 

A Lumen fidei (LF, 2013) es llegeix que “al tractar-se d’una llum, la fe ens invita a explorar cada cop més els horitzonts que il.lumina, per conèixer millor el que estimem (…) busca l’intel.ligència més profunda de l’auto-revelació de Déu, el cim del qual és el misteri de Crist” (LF, 36). 

Francesc conclou la Carta al Poble de Déu de 2018 amb l’habitual referència mariana que en aquesta ocasió diu que “mirar a Maria és aprendre a descobrir on i com té que estar el deixeble de Crist”.