EL SEU ROSTRE RESPLANDENT

 Descobrir l’Església transfigurada

Aquest diumenge 2n de Quaresma, cicle C, l’Evangeli proclama la Transfiguració de Jesús a dalt de la muntanya Tabor segons relata Lluc que diu que van aparèixer Elies i Moisès i va canviar l’aspecte del seu rostre i el seu vestit es va tornar blanc, resplendent. Afageix que “es formà un núvol i els cubrí” i una veu digué: aquest és el meu Fill, el meu elegit, escolteu-lo!” (Lc 9, 28-36). No només oir-lo, tal com va fer Abraham i ens ho explica la 1a lectura amb una pàgina del Gènesi (Gn, 15, 5-8). Cal tenir en compte que és el nostre pare en la fe encara que no era jueu sinó pagà persa. 

També un núvol baixava damunt la tenda del tabernacle durant la travesia pel desert del poble de Déu, quan Moisès anava a parlar amb Déu i també al Jordán va haver un núvol una vegada batejat Jesús i també, com al Tabor, es va sentir la veu del Pare dient una cosa semblant. El núvol és l’Esperit Sant, la veu és del Pare i el batejat i ara transfigurat és Jesús, el Fill encarnat, fet home sense deixar de ser Déu. Ratzinger escriu a «Jesús de Natzaret», tom I, pp 122-127, que la transfiguració de Jesús, tracta de la seva divinitat doncs el seu cos apareix amb la glòria de la resurrecció que està relacionada amb la passió de la que parla amb Elies i Moisès apareguts en aquell moment. 

Un detall que crida l’atenció és que, una vegada més, Jesús revela però sense aparell públic, sense buscar multituts, i mana als seus no dir res de tot alló vist i sentit fins després de la seva resurrecció. Puja dalt de la muntanya però no amb tots els seus deixebles sinó tan sols amb tres. No és secreteig i és una lliçó que a l’homo sapiens le costa pair. Gregori Palamàs († 1359), monjo a la muntanya Athos, bisbe de Tesalònica, era de fascinant personalitat, va dominar la Teologia del s. XIV i va fer renèixer el hesiacasme, la via ascètica del silenci i la participació en l’energia no creada de la llum divina, la que van veure –diu ell- els tres apòstols a la Transfiguració. 

Joan Pau II, en un aniversari de la mort de Pau VI (8-VIII-2001), encara no estava canonitzat, va comentar en l’homilia que “aquest venerat Pontífex solia subratllar també l’aspecte «eclesial» del misteri de la transfiguració (...) «Jo voldria que fòssiu capaços d’entreveure a l’Església la llum que porta dins, de descobrir l’Església transfigurada, de comprendre tot alló que el Concili ha exposat tan clarament en els seus documents»". 

El que es diu genèricament de l’Església s’ha d’aplicar a cada batejat que ha de ser llum del món il.luminant amb la llum interior, alhora que està veient la llum del Concili que és la llum de Déu a reflexar. Molt semblant és el que diu el Missatge de Francesc per aquesta Quaresma de 2022, que “una vida plena d’obres bones és iluminosa i porta el perfum de Crist al món”, aixó és “caminar com a fills de la llum”. 

A l’Encíclica Lumen fidei (LF, 2013) Francesc cita a Pau quan diu als cristians de Corint que “el Déu que va dir: «Brilli la llum del sí de les tenebres», ha brillat en els nostres cors” (2Cor 4, 6). I afageix que “al parlar de la fe com a llum, podem oir l’objeció de molts contemporànis nostres (…) aquesta llum podia ser suficient per les societats antigas, peró que ja no serveix (…) la fe es veia com una llum il.lusoria” (LF, 2), un salt al buit, un sentiment cec (cf LF, 3). 

A la Encíclica Dominum et vivificantem (DV, 1986) Joan Pau II afirma que “l’Església professa la seva fe en l’Esperit Sant que ve promoguda recientment des de Lleó XIII, pasant per Pius XII, fins el Concili Vaticà II” (DV, 2). I segueix dient que “llegim en un document del Vaticà II que «l’Esperit Sant obrava ja sense dubte al món abans de que Crist fos glorificat» (…) ric magisteri que conté pròpiament tot alló que «l’Esperit diu a les esglésies»”. Davant aquesta realitat cap fer-se la pregunta: Si actúa fora de l’Església, ¿per què ens envia a tot el món? 

Al món cal arreglar moltes coses per guanyar en progrés encara que la cosa és molt complexa però es pot comenzar per un punt que és de rabiosa actualitat i és la secularitat que el Consell Pontifici de la Cultura en una Asamblea plenaria (6-8-III-2008) va afirmar que està sotmesa a dura prova. És un fenómen al món però també a la societat eclesial, començant per la secularitat a la Missa on no es captada encara la llum divina que fa veure que hi ha d’haver una distribució de funcions doncs no és només cosa del prevere. algú pot pensar que les lectures la fa un home o una dona perquè així el sacerdot pot seure; és més còmode. El clericalisme porta al error práctic que cal corregir ja al preguntar al mosèn “quan celebra Vd. la Missa?” ja que la celebren tots els asistents, els ausents, els àngels i els sants, cadascú a la seva manera. 

Un altre punt per arreglar el denunciava Benet XVI com a temptació “per un costat, inclinar-nos cap a l’ideologia que pretén fer ara alló que, segons sembla, no consegueix el govern de Déu sobre el món. Per altre part, pot convertir-se en una temptació el «no es pot fer res»” (DCE, 36). Cal tenir una espera plena d’esperança indefectible com la de Abraham ja que, sense poder tenir fills, Déu li va prometre una descendència numbrosa com les estrelles del cel (cf Gen 15, 18). 

Avui es pot somiar que a l’Església de Crist sigui real el viure el que també recordava el Papa Wojtyla a la Exhortació “Església a Europa”, dient que “l’aportació dels fidels laics a la vida eclesial és irrenunciable, insustituïble (…) els laics evangelitzen els grans horitzonts de la Política, la realitat social, l’Economia, la Cultura, l’Ecologia, la vida internacional, la família, l’Educació, les professions, el treball i el sofriment”. No és asunt dels clergues encara que s’hagi viscut així molts segles i el clericalisme ve sent denunciat avui a la manera de dir de Francesc. 

Entre els assumptes pendents d’arreglament, i urgent, està tot el que concerneix a les dones, també recordant i agraint-les tot el que han fet a la llarg de la Història, sovint en silenci i amb maternal discreció. Francesc intenta fer-ho realitat quan més aviat millor i a reclamat des de bon principi (Aud Gral 16-IX-2015) una "Teologia de la dona", que elimini estereotips ofensius. Benet XVI a l’inaugurar a Apareguda el V CELAM el abril de 2007, va recordar que “encara avui persisteix una mentalitat masclista que ignora la novetat del cristianisme, que reconeix i proclama l’igual dignitat i responsabilitat de la dona respecte a l’home”. La seva femenina missió divina a l’Església i al món no s’esgota amb les 700 mil ó 5 milions de monjes, religioses o consagrades que hi ha o podría haver actualment dins dels 1.300 milions aprox de batejats, o sigui que són un % molt petit, pro molt, com Déu mana. 

A Evangelii gaudium (EvG, 2013) Francesc recorda que “amb l’Esperit Sant, en mig del poble està sempre Maria (…) Maria sap reconèixer les pitjades de l’Esperit de Déu en els grans esdeveniments i també en aquells que semblen imperceptibles. És contemplativa del misteri de Déu al món, a la Història i a la vida quotidiana de cadascun i de tots” (EvG. 284). “Estrella de la nova evangelització, ajuda-ns a resplandir en el testimoni (…) perquè l’alegria de l’Evangeli arribi fins als confins de la Terra i cap perifèria es privi de la seva llum” (EvG, 288).