CONVERSIÓ, A CANVIAR DE MENTALITAT

El nostre desert de cada dia

La Paraula de Déu ens explica avui, primer diumenge de Quaresma, cicle C, que “Yahveh ens va treure d’Egipte (...) Ens va portar aquí i ens va donar aquesta terra, terra que brolla llet i mel” (Deut 26, 4-10). Israel va sortir d’Egipte i va haver de recórrer un llarg viatge pel desert per arribar a la "terra promesa". Així és la vida de cada home, de cada institució, de cada societat, amb dificultats, contrarietats, carències, sequeres… però el final és una meravella doncs allí hi ha llet i mel o xocolata o pernil o el que a cadascú li ompli. 

Cada Quaresma recorda la «Quaresma» del Fill de Déu que va anar al desert buscant la comunió amb el seu Pare i vivint un estricte règim alimentari de dejuni i abstinència que no fa mal al cos i fa bé a l'esperit.

El desert és bó o dolent, depende, ja que en el llenguatge bíblic el desert és un lloc geogràfic inhòspit, perillós, sense aigua ni aliments, poblat de feres (cf Gén. 2, 5; Is. 6, 11; Lev. 16, 10; Is. 13, 21) però si fos dolent Jesús no hauria anat. A l’antigor molts homes eren llençats al desert per a morir-se de fam i set però l’esclava Agar i el seu fill Ismael van anar al desert de Parán fugint de Sara i allà els va citar Déu. El desert és una figura bíblica riquíssima en significats per la nostra vida de fe. La vida del deixeble que vol seguir Jesús necessita de moments de desert, en els quals es deixa conduir a l’encontre del Senyor per quedar tot sol amb ell. 

Jesús es va retirar al desert, no fugin del mundanal món sinó perquè des del Jordá va ser conduit per l’Esperit per ser temptat pel dimoni. Allà no va menjar els quaranta dies que va durar la seva estada i al final va tenir fam (Lc 4, 1-13) i per tant el cos i l’ànima febles però amb suficients forces per vèncer al dimoni. Li provoca tres temptacions que son les mateixes que reb a la llarg de la vida tot èsser humà. Però molts cristians dels segles II a IV van fugir al desert per fugir de la realitat real de les seves vides, dels temors per les persecucions, per exemple Gordius era centurió romà que va abandonar l’exèrcit i va anar al desert acabant màrtir a Cesarea de Capadocia amb Dioclecià. 

Alguns altres van fugir per evitar l’episcopat com Nilamón, anacoreta de Egipte (s IV) i tants més que rebutjaven el món que creien era tot mundanal i pecaminós o enemig declarat de la santedat cristiana. Aventí fou un ermità a Troyes († 538) que va succeir com a bisbe a sant Lup i una tradició diu que va deixar la seu episcopal per retirar-se al desert; li va succeir sant Camelià. Joan “baptista” no va viure al desert per fugir del món; no fugia de res ni de ningú. Elíes tampoc. Pau († 342 amb 113 anys) va morir al desert de la Tebaida, al qual va fugir per la persecució de Deci, ja que no se sentia amb forces per soportar els turments. Allà va pasar 90 anys sense veure a ningú fins que el va visitar sant Antoni abat, ja ancià també, que es va trobar amb un ancià centenari que esperava sonrient la mort.  Macari “el vell” († 391), deixeble de sant Antoni, va morir al desert de Escitia (Egipte) després de més de 60 anys retirat per fugir dels perills del món. Gregori “naciancé” († 389 amb 69 anys) va seguir a sant Basili al desert al Ponto, després va ser Patriarca de Constantinoble i va renunciar 2 vegades a la seu episcopal per tornar al retir com a monjo.  Dos segles després Teodosi va ser un monjo capadoci, cenobita a Palestina († 529 amb 105 anys), conegut com “el cabellut”, i els seus monestirs eren com ciutats de sants al desert; no eren 3 ó 4. 

El desert no és només un lloc físic sinó també un temps privilegiat per l’encontre amb Déu. Significa una interrupció de la vida quotidiana, per interrompre el treball i poder oferir a Déu un moment per la contemplació i l’escolta, com si fos anar a fer un cafè. Diu el profeta Osees de part de Déu que "la portaré al desert i li parlaré al cor" (Os. 2, 16), per tant l’iniciativa del desert parteix de Déu, per aixó qui vol ser deixeble ha de seguir a Déu cap al desert, que és la lliçó que dona Jesús. L’iniciativa humana motivada per fugir del món i de les seves complexitats no es encertada. 

Al desert Déu no ens abandona, per contra ens cuida, ens protegeix i ens alimenta. Jesús travessa per aquesta experiència. L’evangeli de Marc utilitza una frase provocadora per revelar la profunditat d’aquesta experiència: "L’Esperit el va empènyer al desert" (Mc 1, 12). 

El Missatge de Francesc en aquesta Quaresma de 2022 es refereix al que Pau escriu als cristians de Galàcia i a tots els altres de llavors i de sempre, i que demana que “no ens cansem de fer el bé, fem el bé a tots (cf Gal 6, 9-10). 

“L’apòstol evoca l’imatge de la sembra i la collita, que a Jesús tant li agradava (cf. Mt 13). Sant Pau ens parla d’un kairós, un temps propici per sembrar el bé amb vista a la collita. Què és per a nosaltres aquest temps favorable? Certament, la Quaresma és un temps favorable, però també ho és tota la nostra existència terrenal, de la qual la Quaresma és d’alguna manera una imatge”. I segueix dient el Missatge que “la Quaresma ens invita a la conversió, a canviar de mentalitat, perquè la veritat i la bellesa de la nostra vida no radiquin tant en el posseir quant en el donar, no estiguin tant en acumular quant en sembrar el bé i compartir”. 

La vida pública de Jesús ens mostra molts moments en els quals ell es retira a llocs solitaris, bé de matinada (quan tots encara dormen i hi ha silenci), bé a l’alt de la muntanya, per orar i estar a soles amb el seu Pare; es retira també per l’oració a l’hort amb els tres més íntims a pregar abans de la seva passió i crucifixió; als condueix a participar del seu desert perquè está tot sol ja que els ha vençut el somni i es queden adormits (Mc. 14, 32 ss). 

Tots podem tenir un temps diari de desert, un moment per poder estar en silenci interior, per deixar-nos acaronar per la presència de Déu que és al costat nostra i vol que li obrim l’ànima, li contem (tot i que ja ho sap) de les nostres alegries i esperances, preocupacions i enuigs o desenganys. Un moment al dia, potser uns 10 minuts o així, el que costa fer un cafè o un tallat nomès aixecar-se del llit, o a mig matí o per la tarde, a meitat o al final del treball. 

Recorda Francesc a l’Exhortació Crist viu (Christus vivit, ChV), dirigida als joves i a tot el Poble de Déu, que “molts joves són capaços d’aprendre a gustar del silenci i de la intimitat amb Déu. També han crescut els grups que es reuneixen a adorar al Santíssim o a pregar amb la Paraula de Déu” (ChV, 224). A Gaudete et exúltate (GEx) afirma que “el Senyor ens parla de maneres molt variades en mig del nostre treball, a través dels altres, i en (…) el silenci de l’oració detinguda” (GEx, 171).