HUMILITAT I SENTIT CRÍTIC

Conservar y avançar

Per què veus la palla dintre del ull del teu germà i no t’adones de la biga que tens al teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull (Lc 6, 39-45) sentim avui Jesús que diu a tots i a cadascú a la Paraula de Déu en aquest diumenge 8è (cicle C) del TO.  No es tracta de no veure els defectes d’els altres perquè n’hi ha uns quans, detectables i es tracta d’ajudar a corregir-los. Molts defectes son personals però un bon grapat son públics o de persones públiques i el poble té el dret i el deure de senyalar-los, denunciar-los i sugerir solucions. 

En 1960 el bisbe de München, Joseph Ratzinger, preguntava: “és en absolut signe de millors temps que els teòlegs d’avui no s’atreveixin ja a parlar en aquell to? o és més aviat signe d’un minvat amor (…) un amor que s’ha fet rom i ja no s’atreveix a abraçar el patiment per l’estimada i a causa d’ella?”  En 1950 Pius XII proclamava que “on no aparegui cap manifestació d’opinió pública (…) caldrà veure-hi un fracàs, una debilitat, una infermetat social”. I afegia que “s’aplica també a l’Església” i que “aixó només semblará extrany als que no coneguin l’Església catòlica o en tinguin una falsa noció d’ella (…) si l’Església no tingues opinió pública faltaria alguna cosa de la seva vida; i la culpa d’aquest defecte recauria tant als pastors com als fidels”. 

Pau VI davant el Col.legi cardenalici va manifestar que “el nostre navegar (…) es veu constantment assetjat per un doble problema: El de conservar la preciosa o intangible càrrega del patrimoni espiritual i el d’avançar pel tempestuós mar d’aquest món” (23-XII-1963).  Joan Pau II a Redemptor hominis (RH) va deixar escrit que “l’Església, com a societat humana, pot sens dubte ser examinada segons les categories de les que es serveixen les ciencies socials” (RH, 21). Hi ha coses que funcionen, altres que no, unes que s’han de canviar per millorar i altres que poden o no ser canviades. Però cal opinar, sentir-se a casa, ser responsable. 

Si és el cas, i ho és, cal corregir a Pere ja que el mateix Jesús va dir: “quan et converteixis, confirma en la fe als teus germans” (Lc 22, 32). S’entèn conversió d’ell però no només una vegada a la seva vida i s’entèn conversió de tots els seus successors fins a la fi del món. Caterina de Siena i tants altres sants han corregit al Papa del seu temps com ja va fer Saule de Tars a Antioquia on va reprendre Pere perquè simulava, segons era amb jueus o amb pagans (cf Gal, 2, 11-14). Cap dubte per denunciar que Gregori VII (+1085) va fer una decisiva mutació o alteració (que no progrés) canviant l’anterior ideal de fugida del món al desert i la corresponent indiferència davant lo terrenal, i va imposar el domini del món en el nom de Déu. 

El Papa Wojtyla va basar el seu ministeri petrí a tenir la mirada posada al Gran Jubileu de l’any 2000 que va suposar un moment d’intensa espiritualitat amb un seriós examen de conciència, demanant perdó precisament pels fets que fins i tot han pogut escandalitzar (cfr Tertio Mil.lenni Adveniente, 33 y 35). Ja havia dit al començar el seu pontificat que “es just que l’Església, seguint l’exemple del seu Mestre, que era humil de cor (Mt 1, 29), estigui fundada així mateix a la humilitat, que tingui el sentit crític respecte a tot el que constitueix el seu caràcter i la seva activitat humana, que sigui sempre molt exigent amb si mateixa” (Redemptor hominis, 4). 

Benet XVI va parlar de Joan Leonardi (†1609 amb 68 anys) amb motiu dels 400 anys de la seva mort i va recordar que Joan va escriure a Pau V, quan acabava de ser elegit, recomenant-li que “la reforma universal de l’Església havia de ser tant pels caps com pels empleats, ha de començar pels que governen per extendre’s després als súbdits” (Aud Gral 7-X-2009). 

El Papa Juli II, el guerrer

“Ahir parlàvem de quins bisbes ens agradaria tenir (…) però no de quins tenim en realitat (…) el que fan no és desposar-la sinó despujar-la; no és conservar-la sinó fer-la malvé”. Ho deia Bernat de Claraval (+1153 amb 63 anys) qui seguia dient: “s’indignen contra mi i me manen tancar la boca dient que un monjo no té per què jutjar als bisbes. Tan de bo em tanquessin també els ulls perquè no veiès el que em prohibeixen impugnar”. 

El Sínode dels bisbes de 1987 –va escriure Joan Pau II- ha notat dues temptacions a les quals no sempre han sapigut sustreure’s: la temptació de reservar un interès tan marcat pels serveis i els treballs eclesials, de tal manera que sovint s’ha arribat a una pràctica deixada de les seves responsabilitats específiques al món professional, social, econòmic, cultural i polític; i la temptació de legitimar l’indeguda separació entre fe i vida, entre l’acollida de l’Evangeli i l’acció concreta en les més diverses realitats temporals i terrenals (Chistifideles laici). 

Benet XVI va dir al juristes catòlics italians (9-XII-2006) que el Concili Vaticà II recorda que "les coses creades i les societats mateixes gaudeixen de lleis i valors propis que l’home ha de descobrir, aplicar i ordenar paulatinament" (Gaudium et spes, 36). Per tant, a l’Església no competeix indicar quin ordenament polític i social cal preferir, sinó que és el poble qui ha de decidir lliurement les maneres millors i més adequades d’organitzar la vida política. Tota intervenció directa de l’Església en aquest camp seria una ingerència indeguda”. 

A l’antiguetat era inconcebible en qualsevol poble o civilització que la religió no estiguès lligada a la política i que tinguès un aparell estatal que fos estructura de l’Església. Per la seva part el poder polític es considera sagrat i el poder religiós s’entén com a polític. Cal deixar ben clar que l’Església no anuncia un trionf soci-cultural i no és un trionf dels eclesiàstics que vèncen als valors surgits fora del seu àmbit clerical. A més el seu judici és una particular visió del moment i per tant no es pot imposar en nom del cristianisme i sense cap dubte connota pluralisme i respecte als altres judicis potser contraris. El ser cristià comporta la necessitat d’admetre la posibilitat del propi error, de poder equivocar-se, i consegüentment, exigeix tenir clar el propi límit davant Déu i davant els homes. 

Quan el rei capeto de França va saquejar l’Arquebisbat de Sens, sant Bernat de Claraval va escriure al Papa i li va urgir a intervindre dient-li “que Josep, aquest home just, pensi en el que deu fer a l’hora actual amb el Nen i la seva Mare doncs en aquests moments a la província de Sens es busca Crist per fer-lo morir”. 

Un altre asunt a tenir en comte és el fet imprescindible de sapiguer distingir el que és de fe del que és opinió personal, vencent la temptació de la comoditat que fa creure que tot és de fe i no es pot opinar el que és opinable. Hi ha que són més papistes que el Papa i l’imprudència, la falta de mesura, els porta a creure i defendre tot el que ensenya el Magisteri peró sense voler discernir ni voler donar raons de la nostra esperança. Només saben dir “perquè si, perquè ho diu el Papa”. 

En aquest 5é diumenge dels 7 dedicats al Patró de l’Església universal, demanem el mateix que resava Joan Pau II: “Oh Déu, per l’intercesió de sant Josep t’encomanem totes les preocupacions i perills que amenacen la família humana i els altres motius pels que la seva protecció adquireixen una renovada actualitat per l’Església, en relació amb el nou tercer mil.lenni cristià”.