CRISTIFICACIÓ DE CADA FILL DE DÉU

 La conducta dels cristians

“Jo us dic: estimeu els enemics, feu el bé als que no us estimen, beneïu als qui us maleeixi” (Lc 6, 27). L’ensenyament de Jesús ens invita a ultrapassar, a fer més i no només allò que fem espontàniament i ajustar-nos al obrar segons Déu, que no es poca cosa. Ell ens invita a ser sants i no només gent bona. 

U torna a repetir Francesc a Gaudete et exultate (GEx) com va fer el Concili Vaticà II en Lumen gentium (LG) i han estat recordant el papes postconciliars: “a cadascú de nosaltres el Senyor ens va elegir «perquè fossim sants i irreprotxables davant seu per l’amor» (Ef 1, 4)” (GEx, 2). Així serem semblants a Déu, “l’home que és del cel” (1Cor, 15, 49) com ens diu avui Pau. 

L’Esperit ens modela la cristificació de cada fill de Déu. No es problema de colzes i Francesc contínuament ens està parlant d’ell, de saber escoltar-lo, d’acollir-lo, de atendre a les seves sorpreses com diu per exemple a l’Exhortació sobre la crida a la santedat en el món actual Gaudete et exúltate (GEx, 2018) on diu que “deixem que l’Esperit Sant ens fagi contemplar la Història amb la clau de Jesús ressuscitat. D’aquesta manera l’Església, en lloc d’estancar-se, podrà continuar acollint les sorpreses del Senyor” (GEx, 139). “El Senyor fa a cadascú de nosaltres aquesta crida que et dirigeix també a tu: «Sigueu sants, perquè jo soc sant» (Lv 11, 45; cf. 1P 1, 16). El Concili Vaticà II ho va destacar amb força: «Tots els fidels cristians de qualsevol condició i estat (…) són cridats pel Senyor, cadascú pel seu camí, a la perfecció d’aquella santedat amb la que és perfecte el mateix Pare» (LG, 11)” (GEx, 10). 

Ser sants i no només “bona gent”, sense fer mal a ningú, ni robar, ni matar, com sol sentir-se dir, és posar afany en viure com Crist ens suggereix, fer el bé també als que no ens estimen, es beneir als que maleeixen. Però la Història ensenya que no sempre ha sigut aquesta la conducta dels cristians, també dels més notoris o qualificats del món civil o del status clerical. 

Al segle IV amb els emperadors “cristianíssims” la lliçó evangèlica va començar a torçar-se ja que en comptes de beneir als que maleeixen, en comptes de estimar l’enemic, van començar a decretar lleis per imposar i esborrar del planeta a tots els que no pensen d’igual manera. Constantí, Gracià, Teodosi, etc., van decretar la prohibició oficial dels cultes pagans encara que, lògicament, no es va aconseguir extirpar les idees i les creencies dels filòsofs i místics pagans. Benet XVI va comentar la actual descristianització d’Europa, que també lamentava tant Joan Pau II, i deia que la fe no havia penetrat en les ments i en els cors dels homes europeus. La cristianització va ser un vernís que s’ha esborrat de sobte amb una tempesta un pel forta. Llavors es declarava cristià un Estat però no era aquest el mandat de Crist que era fer deixebles en tots els pobles, no fer els pobles “cristians” sensa deixebles. El de Crist no és un encàrrec estructural. 

Serapeum

Els sacerdots cristians d’aquell temps intentaven linxar als sacerdots pagans. En el 384 Teodosi va ordenar al Pretor Prefecto Maternus Cynegius, un devot cristià, que cooperés amb els bisbes locals i destruís els templs dels pagans al nord de Grècia, Siria i Egipte. Teófil, Patriarca d’Alexandria, el tercer successor de sant Atanasi i predecessor de sant Cirili (el seu nebot), va començar dures persecucions contra els pagans, va cremar el famós Serapeum, el Mithraeum de la ciutat, va destruir el temple de Zeus i va assassinar als sacerdots pagans a pedrades. Al final del s IV Porfiri, bisbe de Gaza, va demanar ajuda a Arcadi per evangelitzar manu militari. Encara el Papa Gregori XVI (+1846) va “arreglar” també manu militari els problemes socials als Estats pontificis quan els laics reclamaven els seus drets. 

No ens entretenim en opinar sobre les Creuades amb els templaris i altres órdres de monjos militars alhora, però a més de la conducta cristiana amb els de fora de l’Església, jueus, musulmans, ateus, etc., també cal posar la mirada dins de la societat eclesial, el poble de Déu, amb el clericalisme que comprèn moltes realitats i una d’elles afecta als laics, que són poble sacerdotal i més del 90% de batejats. El Poble de Déu nota a faltar el respecte als drets dels laics i la sinodalitat que està impulsant Francesc, a alguns els hi sona com un disbarat, una heretgia. 

Però la Història ensenya que mai han faltat els pastors que convocaven sínodes encara que s’havia perdut l’estil inicial, com al sínode de Jerusalem l’any 50 on participaven tots, clergues i laics, homes i dones. Així, que se sàpiga per escrit -que és el que val als historiadors-, Fabiá, màrtir al 250 amb l’Emperador Deci, va ser Papa 14 anys i va convocar un sínode per tractar l’ortodoxia d’Orígens. Matern, obispo (el 7è) de Milà, va veure la conversió de Constantí i va assistir al sínode de Roma al 313 i al d’Arles al 314. Servaci o Gervasi, bisbe de Tongres a Maestricht († 384), va estar al sínode de Rimini on es va negar a signar el credo de Nicea encara que després se’n va penedir. 

Marutas, bisbe de Maiferkat a Siria († 420 amb 95 anys), amic de Joan Crisòstom, va presidir el sínode de Seleucia. Jerònim († 420 amb 72 anys), monjo que vivia retirat a Calcis (Siria), va ser cridat pel Papa Dàmas per assistir-li en un sínode. Més tard el mateix Papa li va encarregar traduir la Biblia del grec a la llengua vulgar (la del poble ras) de llavors, el llatí. Aureli, bisbe de Cartago, Patriarca d’Àfrica († 430), va governar durant 40 ó 50 anys, i va convocar 36 sínodes provincials africans.

Geronci, bisbe de Ficocle, avui dia Cervia a Les Marques, tornava d’un sínode a Roma quan fou assassinat en el 501 per uns partidaris de l’anti Papa Llorens. Mansuet, bisbe (el 40è) de Milà (†681) va participar al sínode romà amb el Papa Agatón.  Lanfranc, bisbe de Canterbury († 1089 amb 84 anys), pel seu prestigi a Europa, va ser cridat pel Papa Lleó IX al sínode romà. Celso, bisbe d’Armagh a Irlanda († 1129 amb 49 anys), va assistir al gran sínode de Rath Breasail.

Tomàs de Vilanova, bisbe de València, frare agustí († 1555 amb 67 anys) va voler lluitar contra els vicis del clergat i uns canonges li van amenaçar d’apel.lar al Papa si seguie endavant amb la seva idea de convocar un sínode, perquè suposaven que decretaria contra els hàbits adquirits. Carles Borromeu († 1584 amb 46 anys), cardenal i bisbe de Milà va organitzar once sínodes en la seva diòcesi. Joan de Ribera, bisbe de València i Patriarca d’Antioquia († 1611 amb 80 anys), va convocar 7 sínodes diocesans. La Mare de Déu dels Desamparats, Patrona dels valencians, era una imatge tombada però el sínode valencià de 1631 va decidir posar-la dempeus i per aixó és “la chaperudeta” ja que el coll el tenia damunt d’un coixi. 

Giovanni Antoni Farina († 1888 amb 85 anys), bisbe de Vicenza, va convocar el sínode diocesà on no s’havia convocat des de 1689, feia dos segles. Joan Baptista Scalabrini († 1905 amb 66 anys), bisbe de Piacenza durant 3 dècades va realitzar 3 sínodes diocesans. Guido Maria Conforti († 1931 amb 66 anys), bisbe de Parma va realitzar dos sínodes diocesans.

Sent avui el diumenge 4t dels dedicats a sant Josep preparant la seva festa del 19 de març, s’el pot considerar, com fa Francesc a la Carta Patris corde, com a Pare en acollida, “veient que la vida espiritual de Josep ens mostra una via que acull (…) El realisme cristià no rebutja res del que existeix amb les seves llums i ombres”.