AI QUAN ELS HOMES PARLIN BÉ DE VOSALTRES!

Em diran benaurada totes les generacions 

“Baixant amb ells, narra el passatge evangèlic d’avui, diumenge 6è (cicle C) del TO, (Jesús) es va aturar en un lloc pla; i havia una multitud dels seus deixebles, i una gran gentada del poble (…) que anaren a escoltar-lo i a ser curats de les seves malalties” (Lc 6, 17-18). Va dir les famoses sorpreses divines de les benaurances que, com diu Francesc, són el DNI del cristià. De totes elles cal avui entretenir-se una mica en considerar les no habituals encara que són de la mateixa categoria que les primeres, les dels pobres, els famolencs i assedegats, els purs de cor, etc. 

Jesús va dir que “Benaurats sereu quan els homes us odien, quan us expulsin, us injurin i proscriguin el vostre nom com maleït, per causa del Fill de l’Home (Lc 6, 22). Ai quan els homes parlin bé de vosaltres! (Lc 6, 26). Potser massa sovint alguna página era arrencada del Evangeli doncs lo habitual ha sigut que els cristians, ahir i avui, davant les adversitats s’enfadin, es regirin i busquin eliminar-les fins i tot mitjançant la violència. Les paraules de Jesús són clares com l’aigua clara. 

Francesc va dedicar a las benaurances unes quantes catequesi dels dimecres, del 29 de gener al 29 d’abril en 2020, i va dir que són els nous manaments que ens dona Jesús que no són normes sinó que assenyalen el camí cap a la felicitat, el seu camí, i les va dir pels seus deixebles i per la gran gentada o sigui per tota la humanitat. 

Els membres de l’Església intenten fer el bé encara que les dificultats que hi trobi no seren poques ni petites. Ser odiats, expulsats, injuriats, etc., són les dificultats o contrarietats d’un cristià que ha de trobar a faltar si no en té.  Calvino, Bayo, els jansenistes i alguns altres, van dir que practicar el bé amb l’esperança del premi de la benaurança, era inmoral i egoista, encara que en la realitat és només d’uns quants però part de raó tenien els denunciants. Joan Pau II no va mirar per altre costat i per aixó, amb ocasió de celebrar el Gran Jubileu del 2000 aniversari de Crist, va manifestar que l’Església “no pot travessar el llindar del nou mil.lenni sense animar als seus fills a purificar-se, en el penediment d’errors, infidelitats, incoherències i lentituds. Reconèixer els fracasos d’ahir és un acte de lleialtat i de valentia que ens ajuda a reforçar la nostra fe, fent-nos capaços i disposats per fer fron a les tentacions i les dificultats d’avui” (TMA, 33). 

Jesús ja va amonestar al fariseus del seu temps que val pels que hagin a la llarg dels segles al món jueu o de qualsevol religió:  hipòcrites (…) ensenyen doctrines que són preceptes humans. Abandonant el manament de Déu, reteneu la tradició dels homes. Qué bé anuleu el manament de Déu, per guardar la vostra tradició! (Mc 7, 1-9). 

Condemnat tot el lliberal per Pius IX, els lliberals europeus van reaccionar contra l’Església i així la Prusia de Bismark va contraatacar suprimint els jesuïtes i expulsant totes les órdres religioses excepte els hospitalaris; va castigar els predicadors; va controlar les escoles; va regular el reclutament, formació i distribució del clergat i els va fer anar a la mili. Al morir Pius IX eren tancats els seminaris i convents; suprimides mil parroquies; expulsats centenars de sacerdots; tan sols quedaven en el seu lloc 4 bisbes. 

Dificultats tampoc van faltar amb l’absolutisme del poder civil que ho va exportar del món eclesiàstic on va començar en el segle IX amb el papa Nicolau I (858-67) que va sustentar a diari a pobres sense sosteniment però va centralitzar l’Església encara que va ser per haver sigut excomulgat per Focio qui es va emportar a Constantinoble la càtedra de Pere per donar així primacia a la seva seu oriental.

Convé no perdre la memòria dels màrtirs també els recents dels últims dos o tres segles, i no tan sols els cristians màrtirs pel comunisme a Europa, o pel nazisme i pel feixisme, sinó tenir presents els que han donat cruentament la seva vida per l’Evangeli a Àsia. Oceanía, Àfrica i Amèrica. 

Diu el Papa que les benaurances són el DNI del cristià encara que al santoral són pocs els anomenats benaurats o que tenen relació explícita amb les benaurances però el llistat s’inaugura amb Maria, la Mare de Déu i amb el seu espos sant Josep, sense oblidar que ella va profetitzar que “perquè ha posat els ulls en la humilitat de la seva esclava; per aixó des d’ara em diran benaurada totes les generacions” (Lc 1, 48). 

Els Carmelites són l’Ordre dels "Germans de la Benaurada Verge Maria de la Muntanya del Carmel". Hi ha un sant Basili, anomenat “el benaurat” que va ser un anacoreta rus mort en 1552 amb 88 anys, un dels sants més estimats a Moscou. Les seves restes descansen a l’església homònima del gran sant Basili, i dedicada a la Mare de Déu, a la Plaça Roja. 

A Antinoé, a principis del segle XX es va trobar la momia d’una dona i al costat del nínxol, una làpida amb lletres barmelles que diuen: “aquí descansa Tais, la benaurada”. Tais, va ser meretriu a Alexandria i un cop conversa, fou portada per sant Serapió a un monestir femení, riu Nil dalt, on va fer vida penitent i reparadora. 

Simeó “estilita”, nascut prop de Tarso, era un pastor que, amb 14 anys, un dia que nevava i no podia sortir amb el bestià, va anar a l’església on escoltant a un sacerdot ancià sobre les benaurances, es va re-plantejar la vida. Després va viure solitari al desert, prop d’Antioquia, de forma insòlita, damunt d’un pilar o columna (stilos en grec) de 17 metros a cel ras durant 37 anys. Els beduïns avui dia diuen al lloc Kal’at Simân, castell de Simó. 

Jesús comença el sermó amb la primera benaurança dedicada als pobres i maleeix als rics: “¡Ai de vosaltres, rics!”. Francesc va comentar aquest verset dient que si aquestes paraules les digués avui un sacerdot, “l’endemà  als diaris llegiríem: «¡aquest sacerdot és un comunista!»”. No és correcte fer un reduccionisme i dedicar l’advertència de Jesús només als rics laics o seglars i no tenir en compte als rics eclesiàstics. Joan Pau I va intentar reformar i arreglar amb justícia i transparència l’Economia vaticana aplicant la seva experiència a la diócesi veneciana d’on procedía i on les dificultats en aquest sentit no eren petites. 

En aquest 3r diumenge dels 7 dedicats a sant Josep, el benaurat marit de Maria, es pot considerar la circumcisió del Nen Jesús amb la que Josep li va imposar el nom de Jesús i així, com deia Joan Pau II, declarava la seva paternitat legal sobre Jesús i, al proclamar el nom, proclamava també la seva missió salvadora (cf Redemptoris custos, 12).