LA SENCILLESA DELS GESTOS

No pot l’ull dir a la mà: no et necessito

A la 1ª lectura d’avui, 3r diumenge del TO (cicle C), Esdras estava dret, va obrir el llibre als ulls de tot el poble i en obrir-lo, el poble senser es va posar dret” (Nem, 8, 2-10). Esdras va ser la principal autoritat fins que va arribar Nehemies. L’any 7è de Artajerjes, des de Pèrsia va ser enviat a Jerusalem a posar ordre després del retorn del desterrament. 

En aquest posar ordre hi ha d’altres Esdras a la Història amb els que Déu hi compta com, per exemple, Francesc de Sales (+1622 con 56 años), bisbe de Ginebra a qui Benet XVI va glossar al 2010 i al 2011 dient que va anticipar algunes coses del Concili Vaticà II sobre els laics doncs els sabia cridats a viure la santedat al món amb el cumpliment dels deueres del propi estat, cosa que llavors sonava a revolucionari però és un punt a posar ordre quan es volt millorar la fidelitat a l’Evangeli. 

Segueix ara l‘Esperit Sant promovent aquest posar ordre també a la Litúrgia per fer la seva reforma adecuada i necessaria en aquest moments de la História. L’Evangeli d’avui a la Paraula de Déu ens compta l’ocasió en que Jesús era a la sinagoga i posat dret, com Esdras, va llegir el pasatge de Isaies (Lc 4, 14-21). Aquesta postura es va començar a fer a l’Església per Decret del papa Anastasi I (399-401), postura que, fins ara, mai s’ha qüestionat però si és una batalla continua el plantejar la bondat de resar dret, assegut o de genolls. Al beat Jordá de Saxonia, el primer successor de sant Diumenge (†1237 amb 47 anys) quan li van preguntar que “quina és la posició millor per resar, assegut, agenollat, dret o postrat? va respondre que "la millor posició per pregar és aquella en que cadascú se sent millor, amb més fervor i amb més inclinació a resar bé". Frase repetida textualment per Pius XI, 700 anys després. 

Joan Pau II afirma que “la sencillesa dels gestos conté l’abisme de la santedat de Déu” (Ecclesia de Eucharistia, 48) i per aixó la reforma promoguda pel Concili vol recuperar la simplicitat evangèlica a la Litúrgia i es posa orden rebutjant les complicacions barroques, les duplicitats o triplicitats acumulades, extranyes i que avui criden l’atenció al seny.  Moltes vegades ve recordant Francesc que cal alliberar-se dels «hàbits» per deixar espai a les «sorpreses de Déu». “Sempre s’ha fet així", diu que és una excusa impresentable dels timorats, acomodats, mandrosos, immovilistes, etc. Quan els fariseus es queixaven de que els deixebles no ajunaven ja que sempre ho feian així (cf Mc 2, 18-22), Jesús ensenya el criteri per jutjar correctament. 

La XI Assemblea dels bisbes a l’octubre de 2005 constatava i reafirmava “la validesa de la renovació litúrgica, la qual encara té riqueses no descobertes del tot”, deia Joan Pau II. Alhora Benet XVI a Sacramentum caritatis (SC, 2007) deixava escrit que “cal despertar en nosaltres la conciència del paper decisiu que té l’Esperit Sant en el desenvolupament de la forma litúrgica i en la profundització dels divins misteris” (SC, 12). Joan Pau II, inaugurat el nou tercer mil.lenni, escrivia a la Carta Novo mil.lennio ineunte (NMI, 2001) que “en el segle XX, especialment a partir del Concili, la comunitat cristiana ha guanyat molt en la manera de celebrar sobre tot l’Eucaristia. Cal insistir en aquest sentit” (NMI, 35) 

Ara Francesc, per aixó mateix, donant el seu toc pastoral i pràctic, va decretar en 2020 que el tercer diumenge del TO sigui el «Diumenge de la Paraula de Déu» que acostuma a caure prop o dins de l’«octavari d’oració per la unitat dels cristians» que en aquest diumenge és precisament (avui, 23 de gener) el 6è i antepenúltim dia de l’octavari i el diumenge de la Paraula expresa un valor ecumènic. El Decret de Francesc diu que “la Biblia no pot ser només patrimoni d’alguns, i encara menys una col.lecció de llibres per uns pocs privilegiats. Pertany, en primer lloc, al poble convocat per escoltar-la i reconèixer-se en aquesta Paraula”, com hem escoltat amb Nehemies que “va llegir (…) en presència dels homes, les dones y tots els que tenien ús de raó; i el poble estava atent a escoltar el llibre de la Llei” (Nem, 8, 2-10). 

Sant Jeróni (+420) va escriure la anomenada “Biblia vulgata” perquè el Papa sant Dàmas li va demanar que la escrigués pel vulgo, pel poble pla. Francesc va escriure en 2020 la Carta “Afecte a la Sagrada Escriptura” i “Benet XVI l’Exhortació Paraula del Senyor (VD) i el Concili Vaticà la Constitució Paraula de Déu. 

L’«octavari d’oració per la unitat dels cristians» es viu amb l’intenció de fer realitat el consell de Jesús i el desig que expressava Pau avui a la 2a lectura de la Litúrgia de la Paraula: “així com el cos és un i té molts membres, i tots els membres del cos, tot i sent molts, són un sol cos, així també Crist (…) No pot l’ull dir a la mà: No et necessito; ni tampoc el cap als peus” (1Cor 12, 12-30). Per aixó l’Església de Crist no és una uniformitat de comunitats ni de llengües, ni de cultes, sinó que es catòlica, es a dir universal, per tant cap tot el que és bo, que és molt. Jesús va avisar que si ha unitat, el món creurà. 

Jesús mateix abans de la Passió va pregar per “que tots siguin un” i i Joan Pau II va escriure l’Encíclica “Que siguin un” (Ut unum sint, UUS, 1995) on recorda que, per arribar a la desitjada unitat entre tots els deixebles cristians, “a més de les divergències doctrinals que cal resoldre, els cristians no poden minusvalorar el pes de les incomprensions ancestrals, dels malentesos i prejudicis, l’inèrcia, l’indiferència i un insuficient coneixement recíproc”. I no amagava el punt clau de la unitat pel que afirmava que “la conversió de Pere i del seus successors recolça en l’oració mateixa del Redemptor (…) demano encaridament que participin d’aquesta oració els fidels de l’Església catòlica i tots els cristians. Amb mi, preguin tots per aquesta conversió”. Es clar que la conversió no es canviar el calçat, deixar de viure als palaus vaticans o portar cotxe d’estàndard mitjà. Francesc ha comentat que d'aixó se fet poc.

I afegia el Papa Wojtyla que “l’Església catòlica reconeix i confessa les debilitats dels seus fills, conscient de que els seus pecats constitueixen altres traïcions i obstacles a la realització del designi del Salvador. L’Església està cridada a alliberar-se de tot suport purament humà per a viure en profunditat la llei evangàlica de les Benaurances”.  Pau deia als primers cristians i als d’avui: “Esforceu-vos per mantenir l'unitat de l’Esperit, amb el víncle de la pau (…) Tots els membres del cos, tot i sent molts, són un sol cos (…) Un sol baptisme” (Eph 4,1-4), un sol pà i un sol calze.

Joan Pau II deixa escrit a Ut unum sint que “en el mateix esperit del Sermó de la montanya, els cristians ja no es consideren enemics o estranjers, sinó germans i germanes. Fins i tot es substitueix l’ús de la expressió “germans separats” per tèrmes més adequats; es parla d’«altres cristians», «altres batejats», de «cristians d’altres comunitats» (...) Aquesta ampliació de la terminologia tradueix una notable evolució de la mentalitat (…) Com anunciar l’Evangeli de la reconciliació sense comprometre’s alhora a l’obra de la reconciliació dels cristians?  (…) Pau VI escrivia al Patriarca ecumènic Atenàgores I: «Pugui l’Esperit Sant guiar-nos pel camí de la reconciliació perquè l'unitat de les nostres Esglesies arribi a ser un signe sempre més lluminós d’esperança i de consol per a tota la humanitat»”.