JESÚS A LA BODA DE CANÀ

L’amor de Déu com el conjugal

Isaïes diu avui, 2n diumenge, cicle C, del TO, a la 1ª lectura de la Paraula de Déu, que “l’alegria que troba el marit amb la seva esposa, la trobará el teu Déu amb tu” (Is 62, 5) i per aixó Jesús accepta encantat l’invitació a la boda a Canà i, a més, llegint entre línies el text d’Isaïes i superant el masclisme tan fosilitzat al ànima humana, no hi ha cap dubte que també és vàlid el contrari, o sigui l‘alegria d’ella amb el seu marit. 

Que gran és l’amor conjugal perquè Déu mateix ho posi a la seva revelació i que així es pugui entendre el seu amor, diví, infinit. Per aixó el Concili Vaticà II, recuperant tota la veritat vertadera ensenyada als evangelis i oblidada sense voler o a posta al llarg de molts segles, afirma que “per realitzar una obra tan gran Crist associa sempre a la seva amadíssima Esposa l’Església” (Sacrosanctum Concilium, 7). Benet XVI, en la seva primera Encíclica “Déu és amor” (Deus caritas est, DCE, 2005) recordava alhora que “els profetes Osees i Ezequiel, sobretot, han descrit aquesta passió de Déu pel seu poble amb imatges eròtiques audaçes. La relació de Déu amb Israel és il.lustrada amb la metàfora del prometatge i del matrimoni” (DCE, 9). 

casament civil

Déu és amor i l’amor humà ha sigut creat per Ell i per aixó Jesús, Déu fet també home, aprofita la seva estada al casament a Canà per donar una pista a l’intel.ligència humana perquè va entenent poc a poc, però de manera segura, les coses de Déu. Com Jesús converteig 600 litres d’aigua en vi i de molt bona qualitat, alguna cosa està dient sense parlar, amb mitjans audiovisuals. El exPapa Ratzinger comentava el seu dia que “el missatge cristià és performatiu. És a dir, l’Evangeli no és només una comunicació de realitats que es poden saber, sinó una comunicació que comporta fets i canvia la vida” (Spe salvi, 30-XI-2007, n. 2). 

També com Maria, Jesús va ser invitat a la boda a Canà (cf Ev Jn 2, 1) ja que potser el nuvi era Simó “el cananeu”, germá de Jaume “el menor”, de Judes i de Josep, els anomenats “germans” de Jesús, o sigui cosins seus, perquè afirmava Eusebi de Cesarea que Cleofás és germà de sant Josep. Així que el nuvi seria nabot de Maria i Josep. Jesús asisteix amb els 4 primers deixebles, Andreu, Joan, Pere i Jaume “el major” que els havia aplegat, ara, començant la seva “vida pública” a la vora del llac de Tiberíades, una vegada deixat el taller a Natzaret i batejat al Jordá pel seu cosí Joan “baptista”. 

casament sindhi d'uns hinduistes

No sempre ha estat considerat l’amor humà com cosa divina i s’ha mirat cap un altre part ja que des del segle IV va haver uns quans que negaven la seva bondat i fins i tot sant Gregori “magne” (†604 amb 64 anys) va arribar a dir que l’acte conjugal és intrínsecament dolent, o sigui pecat mortal. 

El papa Sirici (384-399) va ser el primer que va decretar la continència conjugal dels sacerdots casats perquè es consideraba com una porcada i havia de celebrar pur. Els “apostòlics” van ser una de les sectes cristianes extravagants i radicals, més o menys dependents dels encratites, en grec “continents”, que existien en temps apostòlics i rebutjaven el matrimoni per tenir-lo per impur. Els cita sant Epifani (†403 amb 88 anys), bisbe de Salamina. 

boda de jueus

Només sant Joan Damascé (†749), insigne teòleg bizantí, l’Aquinate d’Orient, predicava l’amor conjugal i elogiava les virtuts del matrimoni i els beneficis de la sexualitat marital que pot sorprendre per la seva claredat. Deia “que cada home gaudexi de la seva dona (…) no s’haurà de ruboritzar sinó que podrá portar-la al llit dia i nit. Que fagin l’amor, mantenint-se l’un a l’altre com home i dona” encara que el to és mascliste, pròpi d'aquell temps. També arremetia contra les que diuen estar cansades o així per negar-se a correspondre al marit. 

Sant Hormisdas (514-23) va ser un Papa casat i sant, i el seu fill també va ser Papa casat i sant, sant Silveri (536-37). Joan Pau II va aprovar el Canon 375 de l’Església Catòlica Oriental que honra al sacerdot casat i Benet XVI, al Ordinariat pels anglicans convertits, creat per ell, va concedir donar entrada als preveres i bisbes ex-anglicans casats. 

Francesc diu a “L’alegria de l’amor” (Amoris laetitia, AL, 2016) que “tenim que ser humils i realistes, per reconèixer que a vegades la nostra manera de presentar les conviccions cristianes (…) ha ajudat a provocar el que avui lamentem, per la qual cosa ens correspon una saludable reacció d’autocrítica” (AL, 36). Segueix dient que “molts no senten que el missatge de l’Església sobre el matrimoni i la família hagi sigut un reflex clar de la predicació i de les actituds de Jesús” (AL, 38). 

boda musulmana

Benet XVI va manifestar l’opinió de que “el terme «amor» s’ha convertit avui en una de les paraules més utilitzades i també de les que més s’abusa, a la qual donem accepcions totalment diferents  (…) no podem fer cas omís del significat que té aquest vocable a les diversas cultures i al llenguatge actual” (DCE, 2). I seguia dient que “el cristianisme, segons Friedrich Nietzsche, hauria donat de beure al eros un verí (…) va expressar així una apreciació molt difosa: l’Església, amb els seus preceptes i prohibicions (…) no posa potser cartells de prohibició precisament allà on l’alegria, predisposada en nosaltres pel Creador, ens ofereix una felicitat que ens fa pregustar una cosa del que és diví?” (DCE, 3). 

Maria Azelie Guérin (†1877 amb 46 anys), mare de Teresita del Nen Jesús, esposa de Louis Martin, volia ser monja però la va dissuadir una superiora i recent casada va decidir amb el seu marit viure un matrimoni josefí o blanc però un sacerdot (amb sentit comú) els va disuadir perquè normalitzaren la seva vida conjugal. La continència s'ha vingut presentant com una praxi tradicional rebuda de l’Antic Testament (AT) com a praxi levítica de no fer ùs del matrimoni per estar “nets” al oferir el sacrifici. També l’Emperador romà Claudi II (†270 amb 56 anys) va prohibir els casaments dels ciutadans joves doncs els volia solters i militars per la guerra. Es preten tractar santament les coses santes (cf Lev 15, 1-33) i la guerra es considerava santa. No es pot negar el valor i el significat de l’Encarnació de Crist i continuar ancorats a l’AT. 

A l’ambient eclesiàstic anava quallant que la vida matrimonial és pecaminosa i per aixó s’ha tingut per cert que el matrimoni no és pas camí de santedat fins que Joan Pau II, donant impuls al canvi de mentalitat demanat per l’Esperit Sant al Vaticà II, va afirmar que “serà treball de la Seu Apostòlica, amb vista a l’Any 2000, actualitzar els martirologis de l’Església universal (...) s’haurà de treballar pel reconeixement de la heroïcitat de les virtuts dels homes i les dones que han realitzat la seva vocació cristiana al matrimoni: convençuts com estem que no falten fruits de santedat en aquest estat” (Tertio millenio adveniente, 37). 

Dilluns pasat, dia 10, va iniciar la seva “aventura” la nova rectora de la Universitat de Navarra amb l’acte de presa de possessió i el que va dir es cosa que, si és veritat, no és patrimoni universitari sinó de tot èsser humà. Va dir que la seva gestió es centrarà en promoure «identitat i dinamisme», i recordava que aquests paràmetres, amb paraules del fundador de la Universitat, són bàsics ja que “esperona la passivitat i desperta forces que dormisquen”; i implica “qüestionar els paradigmes imperants i proposar-ne de nous”. Va afegir que “l’identitat sense dinamisme és esclerosi, i acaba per no ser identitat; el dinamisme sense identitat és dispersió i acaba per esgotar-se i ser estèril”.

Avui, dissabte, Francesc ha rebut els membres del Capítol general dels "teatins" i, entre altres coses, els hi ha dit que “sota qualsevol rigidesa hi ha podridura, sempre. La rigidesa és una perversió que ve precisament del clericalisme”, com ve dient a totes les institucions religioses que reb com ara ha fet amb els "teatins".