EL BAPTISME, FONAMENT DE L’EXISTÈNCIA CRISTIANA

També la creació será alliberada

Quan Jesús tenia uns 30 anys, encara no els 50, segons li van dir alguns, va abandonar la seva “vida oculta” i el seu treball ordinari de fuster a Natzaret per iniciar la anomenada “vida pública”. Llavors va anar al Jordà a ser batejat amb aigua per Joan “el baptista” i es va produir una teofania o manifestació pública de Déu amb la seva realitat trinitaria doncs estava el Fill baptejat, es va sentir la veu del Pare que deia “aquest és el meu Fill estimat!” (Mt, 3, 17) i l’Esperit Sant es va posar sobre Ell en forma de colom. Per aquesta unció de Jesús per l’Esperit se li anomena “ungit”, “crist”, cristós en grec. Lo mateix que diu el Pare de cada batejat que també és ungit per l’Esperit i per aixó és també un altre crist, fill estimat. 

Joan Pau II va proposar en el primer any (1997) dels tres de preparació immediata (1997-99) del gran Jubileu del 2000 que “l’esforç d’actualització sacramental mencionat anteriorment podrá ajudar, a la llarg de l’any, al descobriment del Baptisme com fonament de l’existència cristiana. El Catecisme de l’Església Catòlica, per la seva part, recorda (n. 1271) que el Baptisme constitueix el fonament de la comunió entre tots els cristians, i fins i tot amb els que encara no estan en plena comunió amb l’Església catòlica” (Tertio mil.lennio adveniente, 41). A la primera Encíclica als pocs mesos de ser elegit Papa, a Redemptor hominis (RH, 1979), afirma que “tots els cristians han de descobrir alló que els uneix, fins i tot que abans de que es realitzi la seva plena comunió” (RH, 12). Es una de les aplicacions a la vida diaria de la condició de ser fills de Déu i fent que es noti l'obrar cristiá amb la llibertat gloriosa del fills de Déu. 

El fet de ser germans abarca a tota la humanitat per aixó es fa estensiu a tots, als que no són cristians com ho recordava Joan Pau II en el mateix document fent caure en el compte del “magnífic patrimoni de l‘esperit humà, que s’ha manifestat en totes les religions, com diu la Declaració del Concili Vaticà II Nostra aetate. Gràcies a ella, ens apropem igualment a totes les cultures, a totes les concepcions ideològiques, a tots els homes de bona voluntat” (RH, 12). 

I seguia reconeixent el Papa Wojtyla que cal no oblidar que també la creació sensera, els èssers irracionals inclosos, està esperant la manifestació del fills de Déu com explicava Pau als primers cristians ja que “també la mateixa creació será alliberada de l’esclavitud de la corrupció per participar de la llibertat gloriosa dels fills de Déu. Doncs sabem que la Creació gemega i pateix tota ella amb dolors de part fins el moment present” (Rom 8, 21-22). Pau ho tenia clar ja que afirmava que “per a aquesta llibertat, Crist ens ha alliberat” (Gal 5:1). Vosaltres, germans, vau ser cridats a la llibertat” (Gal 5:13). 

A Redemptor hominis segueix dient el Papa Wojtyla que “l’Església del nostre temps dona gran importància a tot el que el Concili Vaticà II ha exposat a la Declaració sobre la llibertat religiosa (…) La Declaració sobre la llibertat religiosa ens mostra de manera convincent com Crist i, després els seus apòstols, a l’anunciar (…) amb tota la força de l’esperit, conserven una profunda estima per l’home, pel seu enteniment, la seva voluntat, la seva conciència i la seva llibertat.

D’aquesta manera, la mateixa dignitat de la persona humana es fa contingut d’aquell anunci, inclús sense paraules, a través del comportament respecte d’ella (…) l’Església, en virtut de la seva missió divina, es fa custòdia d’aquesta llibertat que és condició i base de la vertadera dignitat de la persona humana”. 

Per la seva part, Benet XVI, poques setmanes abans de renunciar al seu ministeri petrí, a l’última festa del baptisme de Jesús al gener de 2013, comentava que “Jesús dona inici al seu ministeri públic apropant-se al riu Jordá per rebre de Joan un baptisme de penitència i conversió (…) se situa entre els pecadors per fer-se batejar (…) fent-se solidari amb ells, expresant la proximitat de Déu. Jesús es mostra solidari amb nosaltres”. 

Ja Joan Pau II també tocava aquest aspecte escrivint que “es comprén el que Jesucrist realitza sortint a l’encontre de l’home de tota època, també de la nostra època, amb les mateixes paraules: «Coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures». Aquestes paraules contenen una exigència fonamental i alhora una advertència: l’exigència d’una relació honesta amb respecte a la veritat, com a condició d’una autèntica llibertat; i l’advertència, a més, que s’eviti qualsevol llibertat aparent, qualsevol llibertat superficial i unilateral, qualsevol llibertat que no profundeixi en tota la veritat sobre l’home i sobre el món” (RH, 12). 

Gregori XVI, monjo camaldulenc, ja en la seva primera al.locució (2-II-1831) com a successor de Pere, va evidenciar la seva irresistible intransigència davant les formes del seu temps i que considerava incapaces de ser fecundades por la fe. Per aixó va comdemnar el moviment de L’Avenir que aspirava a establir diàleg i a construir pons d’integració entre l’Església i el món. El seu successor Pius IX amb el Syllabus (1864) feia com una declaració de guerra al món no catòlic, i per tant a l’home, doncs opinava que la religió catòlica ha de ser religió d’Estat amb l’exclusió d’altres cultes i comdemnava la llibertat de culte i la de pensament i impremta. Aquesta actitud extranya a l’Evangeli va ser anul.lada cent anys després amb la Declaración Dignitatis humanae (La dignidad humana) del Vaticà II. Sillabus negava també que el Papa pugués i s’hagués de reconciliar amb el progrés i amb la cultura moderna. Alguns entenien que el Papa, com va fer Gregori XVI, feia bé en comdemnar el ferrocarril, el telègraf i les escoles públiques.

El laïcisme o secularisme –que es la infermetat de la laicitat o secularitat sana- està convénçut que el món funciona absolutament per sí mateix una vegada creat per Déu, nega la providència divina en els esdeveniments de la Història humana i pretent recloure la religió a una cosa merament opcional que només es pot viure en la vida privada i millor d’amagat per no coartar -diuen- la llibertat de ningú. No admet que la dimensió religiosa és una condició consubstancial al èsser humà. Aquest indiferentisme o agnosticisme vé de lluny doncs ja Demòcrit (460-360 aC) pot considerar-se el primer d’aquesta actitud quan va donar un pas de gegant a la Ciència descubrint els àtoms. Hi ha un agnosticisme correcte que és el de Tomàs d’Aquino (agnosticisme esencialiste i no existencialiste) que defensa la manca de capacitat de l’inteligència humana per conèixer totalment l’essència de Déu, però no pas la seva existència. Amb Déu només hi cap l’analogia i l’eminència. 

Benet XVI (4-V-2009), citant a Juliana de Norwich (†1416 amb 77 anys), afirmava que “es pot dir sense por que cada 25 de març és la “festa de la llibertat (…) el relat de l’Anunciació il.lustra (…) Déu pregunta a una donzella de Natzaret, per mitjà de l’àngel, si vol ser la Mare del Redemptor i espera obtenir-ne el seu permís. El poder i la grandesa de Déu no la coaccionen, ni tampoc la manipula. Evidentment Maria podia haver-se negat fent ús de la seva llibertad. Hem de meditar –deia el Papa Ratzinger- sobre la relació de Déu amb l’home que está basada en llibertat. I que aquesta llibertat –assumpte difícil d’entendre— forma part de l’esència de Déu –com l’amor— i que l’ofereix als homes, com a do principal; és una llabor de la nostra divinitat. No tots ho entenen i alguns no volen entendre. O la negen per creure que és cosa satànica i pecaminosa o es passen a l’altre extrem del pèndul i la manipulen com a llibertinatge mondo i lirondo”.