DÉU GUIA AMB ALEGRIA, MISERICÒRDIA I JUSTÍCIA

Abandonar la mentalitat rigorista

el rigor de l'hivern

L’Evangeli d’avui, 2n diumenge d’Advent, cicle C, proclama que va venir la paraula de Déu sobre Joan Baptista i va sortir a predicar per tota la regió del Jordà (Lc 3, 1-6) que era una prèdica amb cert to tremendista i el Concili Vaticá II va demanar acabar amb aquest estil denunciador, tremendista que explica Francesc a la Bula Miser vultus (MV, 2015) que convocava l’any jubilar de la misericòrdia, afirmant que “tornen a la ment les paraules carregades de significat que sant Joan XXIII va pronunciar en l’obertura del Concili per indicar el camí a seguir: «En el nostre temps, l’Esposa de Crist prefereix fer servir la medicina de la misericòrdia i no empunyar les armes de la severitat” (MV, 4). 

A la 1ª lectura de la Litúrgia de la Paraula d’avui se sent el profeta Baruc que ja ensenyava: “Déu guiarà Israel amb alegria a la llum de la seva glòria, amb la misericòrdia i la justícia que vénen de Ell” (Baruc 5, 1-9). Déu no guia amb rigorismes que tenen a veure absolutament amb l’intolerància que va denunciar en el seu dia Lleó XIII i Pius XII però que des de llavors no solen esmentar-se. 

L’actitud rigorista la segueix denunciant amb assiduïtat Francesc perquè no es el que vol l’Esperit Sant tal com va dir a través del Concili i el Papa Bergoglio parla d’ell, por ejemplo, en el missatge als “redemptoristes” en març de 2021, que celebraven el 150 aniv de la proclamació d’Alfons Maria Ligorio, el seu fundador, com a Doctor de l’Església i hi va convidar a “descobrir Déu en cada èsser humà i a abandonar la mentalitat rigorista”. Insistia en “la necessitat d’entablar un diàleg constructiu amb totes les cultures, per buscar respostes apostòliques, morals i espirituals a favor de la fragilitat humana”. 

A la Missa de cloenda del Sinode Especial dels bisbes per a la Regió Pan-amazònica (27-X-2019), el Papa advertia que “el fariseu presumeix perquè cumpleix uns preceptes particulars de manera óptima, però oblida el més gran: estimar a Déu i al proïsme. D’aquesta manera, no li demana res al Senyor, perquè no sent que té necessitat o que deu alguna cosa, sinó que, més aviat, se’l deu a ell. És al temple de Déu però practica una altra religió, «la religió del jo». També els cristians que resen i van a Missa el diumenge estan subjectes a aquesta «religió del jo». Per aixó sembla clar, deduït de l’Evangeli, que no n’hi ha prou de cumplir unes normes ordenades en un Reglament institucional o en una Regla monàstica”. 

En 2016 ja havia parlat d’aquestes “maneres de contraposar les coses de la doctrina davant les coses de la caritat pastoral i no segueixin l’Evangeli i creen confusió (…) certs rigorismes neixen d’una falta, de voler amagar dintre d’una armadura la propia i trista insatisfacció (…) Alguns segueixen sense comprendre, o blanc o negre, encara que sigui en el flux de la vida on cal discernir. El Concili ens ha donat aixó, però els historiadors diuen que un Concili, perquè l’absorbeixi bé el cos de l’Església, necessita un segle… Estem a la meitat”. 

En 2018 havia dit: “Imitem l’estil de Jesús que s’adaptava a les persones que tenia davant Ell per acostar-los l’amor de Déu. Aprenguem a escoltar”. No és novetat que els papes s’hagin d’enfrontar amb aquesta enfermetat espiritual del rigorisme ja que és una cosa present entre els cristians des del primer moment. Ja Jesús es va haver d’enfrontar el rigorisme dels fariseus i els altres capitostos de la religió jueva del seu temps. Sotero (†175) les va haver de veure amb el fals profeta Montano que predicava la inmediata fi del món i per aixó exigia una vida perfecta amb un rigorisme malaltís en la penitència i negava que l’Església pugués perdonar els pecats greus i prohibia el matrimoni. 

Mala herba no mor mai així que al llarg dels segles es pot detectar aquesta mentalitat indeguda.  Al segle següent hi ha diversos casos. Hipòlit, deixeble de sant Ireneu que va derivar cap al rigorisme en la disciplina penitencial, fou elegit Papa per una minoria, o sigui que va ser el primer anti-Papa. Fou desterrat amb el Papa Poncià a Serdenya i allà es va reconciliar amb l’Església i va morir màrtir en 236. Corneli va ser un Papa, màrtir en 253, que va haver d’enfrontar-se al sacerdot rigorista i purità Novaciano que negava que l’Església tingués poder per perdonar els “lapsi”, els que per debilitat s’havien apartat de l’Església en la persecució i altres pecats greus. 

Ciprià, bisbe de Cartago, màrtir en 258 amb 58 anys, va recolçar a Corneli doncs se’l titllava de llibertí per perdonar els “lapsi” encara que anteriorment havia sigut rigorista davant el Papa Esteva perquè el Pontífex considerava vàlids els baptismes administrats per heretges. Marcel I, màrtir en 309, va afrontar també el problema espinós dels "lapsi" i també Eusebi fou un Papa desterrat (†310) que va defensar el rigor de la penitència prèvia a la readmisió dels “lapsi”, contra l’opinió més mitigada d’Honori. Inocenci I, monjo Telèmac, després Papa i màrtir en 417, va atenuar la disciplina rigorista que des de la hispana Elvira i la gala Arlés es vivia a l’oest europeu por influx dels del nord d’Àfrica i va donar normes per la reconciliació de baptejats lliurats als plaers de la carn als que se’ls negava l’absolució fins i tot en el moment de la mort. 

Quan Dàmaso I (†384 amb 79 anys), anomenat “l’espanyol” per ser fill de pares espanyols, Roma era un vesper de sectes voltant l’anti Papa Ursino dels quals va patir desterrament i procés de difamació. Eren temps en què s’ignorava la tolerància i els seus partidaris van matar a 160 ursinians i al bisbe d’Àvila, Priscilià, declarat sospitós pel concili de Saragossa i se’l va fer callar amb la decapitació, juntament altres 4 més, executió ordenada per l’Emperador, malgrat la mediació i protesta de sant Martí de Tours. 

També hi ha bisbes, abats i institucions religioses de monjos, monjes, frares o de laics que donan un llistat llarg però com a botó de mostra cab recordar a Atalo (†626), un borgonyés, monjo a Lérins però volent més rigorisme, va passar al de sant Columbà que el va deixar com abat de Bobbio al ser desterrat. Severí (†482) fou un monjo agustí que predicava en to tremendista i apocalíptic pensant que eren les maneres adecuades per cristianitzar les ribes del Danubi, sacsejades pels Huns. Coleta (†1447 amb 66 anys), en un mismo any, va pendre 3 hàbits diferents en 3 monestirs. Tal com va entrar va sortir de les beguines d’Amiens, de les benedictines de Corbie i de les clarises "suaus" o mitigades en el seu rigor primitiu per la bula de Urbà IV (†1264) i per aixó eren anomenades "urbanistes"; tots els monestirs li semblaven massa còmodes i relaxats. 

Francesc en l’Exhortació sobre la crida universal a la santedat, «Alegreu-vos i gaudiu-vos» (Gaudete et exultate, GEx, 2018) corregeix als que creuen que el poder ser millors o sants, està en la voluntat humana, una voluntat sense humilitat, i diu que “encara hi ha cristians que s’entesten a (…) l’obsessió per la llei, la fascinació per mostrar conquestes socials i polítiques, l’ostentació en la cura de la Litúrgia, de la doctrina i del prestigi de l’Església” (Evangelii gaudium, 95). I afegeix “¡Que el Senyor alliberi l’Església de les noves formes de gnosticisme i de pelagianisme que la compliquen i l’aturen en el camí cap a la santedat! (…) exhorto cadascú a preguntar-se i a discernir davant Déu de quina manera poden estar manifestant-se en la seva vida” (GEx, 62). És l’actitud del discerniment que ja demanava Pau als primers cristians com recorda la 2a lectura d’avui (cf Phil, 1, 8-11), actitud necessària per preparar el camí del Senyor, redreçar alló tort, etc., però amb caritat, amb misericòrdia, amb tolerància… doncs l’home és imatge i semblança de Déu. “El suprem manament de l’amor (…) hauria de marcar el nostre estil de vida” (GEx, 55).