SENZILLS COM A COLOMS

Rescatar l’oblidada perspectiva sapiencial

 

Les vidues son protagonistes a la 1ª lectura i a l’Evangeli; una és la de Sarepta que recollia llenya i es trova amb Elies (1Reg 7, 10-16) i l’altre és la del gazofilaci que es trova amb Jesús després de dir en public en el temple: “Guardeu-vos dels escribes, que els agrada passejar amb vestits luxosos i que els saludin a les places, i ocupar els primers seients a les sinagogues i els primers llocs als banquets; que devoren les cases de les viudes mentre fingiexen llargues oracions” (Mc 12, 38-44). Després d’aquestes paraules Jesús lloa a la viuda que li fa emocionar donant l’óbol que tenia i ho fa amb senzillesa; no actua amb pompa, amb soroll, anant amb una banda de música buscant l’aplaudiment.

Aquesta actitud de la que parla Jesús i viu la viuda és la sencillesa que surt poc a la Biblia però es explícitament anomenada quan Jesús demana als seus que siguin “senzills com a coloms” (Mt 10, 16) i resulta evident en ell mirant els seus fets i dits doncs tota la seva vida és d’una sencillesa impressionant sobretot perquè es Déu fent la redempció de la humanitat, l’obra amb els homes tan immensa com la creació. Tota la vida del Redemptor, és d’una sencillesa grandiosa, divina i actua així també mogut per donar-nos exemple i ensenyar-nos com cal actuar en aquesta vida. 

L’obra grandiosa i a la vegada senzilla de la Redempció es perpetua en el temps i l’espai per anar-se aplicant a cada generació humana, a la celebració sacramental de l’Eucaristia. Deixa bocabadat l’entendre que Déu utilitza simplement pa i vi, per aixó Joan Pau II va escriure a l’Encíclica eucarística Ecclesia de Eucharistia (EdE, 2003) que “el banquet eucarístic és veritablement un banquet “sagrat” on la sencillesa dels gestos conté l’abisme de la santedat de Déu”. 

La senzillesa evangèlica ha d’impregnar tots els aspectes i moments de la vida individual i col.lectiva, com és propi de cada virtut. S’ha de fer sovins controls perquè la senzillesa ompli la conducta diaria, la manera de parlar i de vestir, etc. i es pugui vèncer la continua temptació de caure al barroquisme, la complicació i la apariència de grandiositat.  A la Carta Mulieris dignitatem (MD, 1988) el Papa Wojtyla ho aplica a un altre àmbit dient que “en Jesucrist reconeixem les seves actituts envers les dones; és sumament senzill i extraordinari si es considera l’ambient del seu temps”. Comentant a l’Encíclica Redemptoris mater (RM, 1987) el Magnificat que Maria va pronunciar a casa de la seva parenta Elisabet, després de la salutació al arribar, escrivia: “en aquestes sublimes paraules, senzilles i totalment inspirades pels textos sagrats del poble d’Israel, s’entreveu la experiència personal de Maria, l’éxtasi del seu cor”. 

En aquest any dedicat a sant Josep com a Patró de l’Església universal, que conclourà el proper 8 de decembre, ve el record del que diu per escrit el Papa polonès a la Exhortació Redemptoris custos (RC, 1989) citant al Papa Montini: “Sant Josep –deia Pau VI- és el model dels humils (…) és la proba de que per ser bons i autèntics seguidors de Crist no es necessiten “grans coses”, sinó que es requereixen només les virtuts comuns, humanes, senzilles, però veritables i autèntiques” (Pau VI, Alocució 19-III-1969). 

La senzillesa es practica amb el cap i el cor, a l’intel.ligència i a la voluntat i en aquestes setmanes últimes del any litúrgic (en queden tres), l’Església fa reflexionar sobre les veritats últimes de la vida personal i col.lectiva, la mort de cada èsser humà i l’anomenada fi del món, o sigui l’Escatologia que diuen els teòlegs. El suggeriment anual que l’Església demana als seus fidels ve motivada per la commemoració de tots els fidels difunts i per aixó, per exemple, Francesc ha recordat que “la mort és com un furat negre que s’obre a la vida de les famílies i al qual no sabem donar cap explicació” (Audiencia general 17-VI-2015). 

La commemoració dels difunts és el día 2 i el1 és la celebració de «Tots sants» però on és festiu i no laboral, la gent aprofita per anar als cementiris aquest dia i l’immensa majoria fundamentalment van per arreclar la tomba o el ninxol i pintar, posar flors, etc., creient que hi ha els pares, o el marit, o algun fill o altre familiar quan la fe evangélica ensenya que allá dins no hi ha cap persona enterrada; el cos mort es descompon i només queda la part mineral dels ossos, però… 

Sobre la mort, el judici, l’infern i la glòria, les veritats últimes, s’han dit i es seguiran dient moltes interpretacions i el Concili Vaticà II ensenya que “com que no sabem ni el dia ni l’hora, és necessari, segons el consell del Senyor, estar continuament en vetlla. Així, acabada l’única carrera que és la nostra vida a la Terra (cf. Hb 9, 27), mereixerem entrar amb ell a les noces i ser comptats entre els sants i no ens manaràn anar, com a servents dolents i mandrosos, al foc etern, a les tenebres exteriors, on «haurà plor i grinyolar de dents» (Mt 22, 13 y 25, 30)” (Lumen gentium, 48). 

Benet XVI, com abans Joan Pau II, va veure necessari recordar la fe evangèlica en aquests temes i en la seva Encíclica Spe salvi (SS, 2007) deixa escrit que “la fe en el Judici final és en primer lloc i sobretot esperança (...) El Judici de Déu és esperança, tant perquè és justícia, com perquè és gràcia. Si només fos gràcia (…) converteix en irrelevant tot el que és terrenal”. 

Com cal rectificar coses sobre l’Escatologia, cal també mirar les interpretacions per exemple de la Història de la humanitat. L’interpretació de sant Bonaventura (+1274 amb 53 anys) va fascinar Ratzinger (n. 1927) i es va refirir a ell en dues catequesi de març de 2010 on va explicar que quan va ser el Ministre General de l’Ordre franciscana, va haver d’enfrontar-se a un grup del Frares Menors que sostenia que amb sant Francesc d’Assís s’havia inaugurat una fase totalment nova de la Història, i afirmaven que l’Església havia esgotat ja el seu paper històric, i que el seu lloc l’ocupava una comunitat carismàtica d’homes lliures guiats interiorment per l’Esperit, es a dir, els “Franciscans espirituals”. A la base de les idees d’aquest grup hi havia els escrits d’un abat cistercenc, Joaquim de Fiore, mort en 1202. 

Bonaventura proposa no eliminar el progrés a la Història ja que, com explicava Benet XVI, amb Crist la Història no s’acava, sinó que comença un nou periode i Bonaventura reconeix als Sants Pares de l’Església (SSPP) com a mestres per sempre, però la riquesa de la Paraula de Déu és inagotable i que també a les nueves generacions poden apareixer noves llums. El famos filósof Hegel (+1831 amb 61 anys) va dir que amb ell s’havia acabat la Història. La Història és viva i no un fòssil. La Tradició camina a la Història i amb ella s’enriqueix. Déu és Déu de vius, no de morts, es Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob perquè s’ha anat manifestant al llarg de la Història, tan col.lectiva com personal. 

Es tracta de recuperar el sentit correcte de la Història que va impulsar Lleó XIII (+1903 amb 93 anys) i el Concili Vaticà II (1963-65) en Lumen gentium, rescatant l’oblidada perspectiva sapiencial dels SSPP. També cal reconeixer que una Escatologia mal digerida vol anticipar ara a la Història el que no n’és encara però ho serà a la vida eterna. Amb Gregori VII va haver una mutació teòrica decisiva i es va imposar el domini del món en el nom de Déu. Abans era fugí del món, anar al desert i van surgir els ascetes, els anacoretes, els monjos en els monestirs al desert, ben lluny de les ciutats. A una Escatologia d’esperança es va construir una Escatologia realitzada per una dinàmica promoguda per clergues que creien ser els amos del món i aquest clericalisme ha donat molts mals fruits. Francesc ho denuncia amb força i continuament, anomenant-lo càncer que cal extirpar perquè porta a la corrupció.