EL REGNE DE DÉU

 El meu regne no és d’aquest món

Aquesta solemnitat litúrgica de Jesucrist Rei de l’Univers es celebra anualment cada últim diumenge de l’any litúrgic, que conclou cinc diumenges abans de Nadal i en aquest 2021 és el 21 de novembre. El Regne que Crist va començar a instaurar i que tendrá la perfecció divina amb el seu retorn a la fi del món, és per tota la humanitat; no es només l’Església, no és el poble de Déu ja que només és un instrument diví per instaurar-lo en tot lloc i en tots els temps de la Història. 

La solemnitat va ser instituida per Pius XI en 1925, una vegada conclosa la “qüestió romana” amb els pactes lateranencs entre ell i Mussolini amb els quals el Papa renunciava a ser el rei de Roma. En l’anterior segle XIX, amb Pius IX es va produir la pèrdua dels estats pontificis que portaven segles de existència a Itàlia i Pius XI va recuperar un territori, constituit i reconegut com Estat-Ciutat del Vaticà, que és el més petit del planeta. 

Com aquesta solemnitat anual serveix per aprofundir, meditar i reflexionar sobre aquesta realitat “misteriós, pot ajudar el recordar alguns paràgrafs del llibre “Jesús de Natzaret” publicat en 2007 per J. Ratzinger, manifestant ell mateix que no ho escrivia com a Benet XVI. 

Quan Ratzinger considera el prendiment i condemna a mort (tom II, pp 66 – 78) diu que Jesús posa Pilat davant una situació extranya: ningú combat per aquest regnat. Si el poder, i precisament el poder militar, és característic de la reialesa i del reinat, res d’aixó no es troba en Jesús. Per aixó tampoc no hi ha una amenaça pel ordenament romà. Aquest regne no és violent. No disposa d’una legió. ¿Què ha de pensar Pilat? ¿Què hem de pensar nosaltres d’aquest concepte de regne i realesa?” 

L’Evangeli de Lluc recorda que Jesús “estava a prop de Jerusalem i ells pensaven que el Regne de Déu es manifestaria de seguida” (Lc 19, 11). Ratzinger comenta que “Pilat savia que Jesús no havia donat lloc a un moviment revolucionari (…) En Joan 18, 34s es diu clarament que Pilat, segons la informació de què disposava, no tenia res contra Jesús. 

Al capítol dedicat als deixebles (tom I, pp 72 – 76) diu que “les curacions miraculoses són per Jesús i els seus un element subordinat en el conjunt de la seva activitat, en què està en joc el més important, el «Regne de Déu». 

(…) És interesant –continua dient Ratzinger – fixar-se en la composició del grup íntim dels Dotze que és molt heterogeni. Dos procedien del partit dels “zelotes” (nacionalista i violent): Simó anomenat “el zelotes” per Lluc encara que Mateu i Marc en diuent “el cananeu”. L’altre és Judes: la paraula «Iscariot» pot significar simplement «l’home de Queriyot», encara que també pot designar-lo com “sicari”, una variant radical dels “zelotes” así anomenats per buscar amb afany i portar un punyal al cinyell pel zel per la Llei. Els “zelotes” consideraven aquesta cadena històrica de grans «celants» com una heretat vinculant, que ara s’havia d’aplicar també devant de les forces d’ocupació romanes (…) Levi-Mateu era estret col.laborador del poder dominant com recaptador d’impostos; degut a la seva posició social, se’l devia considerar com un pecador públic (…) Podem soposar que els Dotze eren jueus creients i observants, que esperaven la salvació d’Israel. Però, pel que fa a les seves posicions concretes, a la seva manera de concebre la salvació, eren summament diferents. Precisament en aquesta diversitat d’orígens, de temperaments i maneres de pensar, els Dotze representen a l’Església de tots els temps”. 

Considerant la crucifixió al Gòlgota o Calvari (tom II, pp 78 – 88), Ratzinger opina que “a l’Evangeli apareixen tres grups de gent que es burlen de Jesús (…) El tercer grup (…) ho formen els qui eren crucificats amb ell, i que Mateu i Marc caracteritzen amb la mateixa paraula “lestes” (bandit), amb que Joan descriu a Barrabàs (cf. Mt 27, 38; Mc 15, 27; Jn 18, 40). Queda clar així que se’ls qualifica com combatents de la resistència. Potser havien participat amb Barrabàs a la seva insurrecció.  Però un d’ells intueix el misteri de Jesús. Sap i veu que Jesús no era un violent. I ara s’adona que aquest home crucificat al costat fa realment visible el rostre de Déu, és el Fill de Déu. I, llavors, l’implora: «Jesús, recurdeu-vos de mi quan arribeu al vostre regne» (Lc 23, 42)”. 

Joan Pau II explicant el significat dels misteris del Rosari quan afagia els 5 de llum, diu que “cadascun d’aquests misteris revela el Regne ja presente en la persona mateixa de Jesús (…) Misteri de llum és la predicació amb la qual Jesús anuncia la arribada del Regne de Déu i convida a la conversió (cf. Mc  1, 15)”. 

Parlant de l’ascenció (tomo II, pp 102 - 113) diu que “forma part del missatge dels testimonis anunciar que Jesús vindrà de nou per jutzjar vius i morts, i per establir definitivament el Regne de Déu al món. Una gran corrent de la Teologia moderna ha sostingut que aquest anunci és el contingut principal, sino l’únic nucli del missatge (…) Als Fets dels Apòstols –segueix dient- es relata explícitament l’«ascensió» de Jesús. Aquí, a la partida de Jesús precedeix un col.loqui on els deixebles —encara aferrats a les seves velles idees— pregunten si potser ha arribat el moment d’instaurar el regne d’Israel. 

La reialesa és de Crist i de cadascun dels batejats doncs participen de la triple missió de Jesús com a Redemptor, de ser sacerdot, profeta i rei, i aixó es válid tant per als monàrquics com per als republicans. A l'àngelus de 2018, Francesc comentava que “Jesús després de ser arrestat al Getsemaní (…) va ser presentat al Procurador romà, com un que atenta contra el poder polític per convertir-se en el rei dels jueus. Pilat llavors va fer la seva petició i en un interrogatori li pregunta almenys dugues vegades si Ell era un rei (cf. vv. 33b.37). I Jesús en primer lloc respon que el seu regne «no és d’aquest món» (v. 36). Després afirma: «sí, com dius, sóc Rei» (v.37). Es evident, per tota la seva vida, que Jesús no té ambicions polítiques (…) responent a Pilat, li fa notar que els seus deixebles no han combatut per defensar-lo. Diu: «Si el meu regne fos d’aquest món, la meva gent hauria combatut perquè no fos lliurat als jueus» (v. 36)”.

Benet XVI glosant a Agustí (feb 2008) diu que “davant la caiguda de Roma, alguns pagans posaven en dubte la grandesa del Déu cristià, que semblava incapaç de defensar la ciutat. A aquesta objecció, que també tocava profondament el cor dels cristians, respon Agustí aclarint què és el que havien d’esperar de Déu i què és el que no; quina és la relació entre l’esfera política i l’esfera de la fe, de l’Església”.