ESTAVEN COM OVELLES SENSE PASTOR

Tot batejat és alhora ovella i pastor

Reunits els apòstols amb Jesús, li van explicar tot el que havien fet i ensenyat. I els va dir: “Veniu vosaltres sols a un lloc apartat i descanseu una mica” (Mc 6, 30-34). Com Jesús estava amb ells per formar-los en la seva nova missió i els preparava amb paciència divina ja que els primers dotze no sembla que fossin molt àgils mentals, és obvi preguntar-se ¿de qué parlarien? Mil temes pero de ovelles i pastors segur. 

Avui se sent el profeta Jeremies que sis segles abans de Crist ja deia: ¡Ay dels pastors que deixen perdre i escampar-se les ovelles de les meves pastures! (Jer 23, 1-6) i cal recordar que pastors a l’Església no són només els clergues sinó tot batejat que és fet alhora ovella i pastor. Només la mentalitat dialèctica enfronta els contraris i busca rebutjar l’altre. En canvi la mentalitat cristiana, la mateixa de Crist, és integradora dels contraris, els harmonitza i sap conjugar la seva complementarietat.

El Papa Francesc ve dient que “necessitem sentir el crit dels profetes que aixequin la seva veu i ens despertin”. També Bernat de Claraval (+1153), en el seu tiemps deia que “ahir parlàvem de què bisbes ens agradaria tenir (…) però no de quins tenim en realitat (…) s’indignen contra mi i em manen tancar la boca dient que un monjo no té por què jutzjar als bisbes. Tan de bo que em tanquessin també els ulls perquè no veiés el que em prohibeixen impugnar”. Aquells eran temps de clericalisme malsà on els laics o seglars no comptaven més que un 0 a l’esquerra i avui, lluitant per aniquilar el cancerigen clericalisme, com ho qualifica Francesc, hi ha que demanar-los el mateix.

Per la seva banda Antoni de Padua (+1231) predicava que “el Senyor va dir pastura les meves ovelles, no va dir muny o esquila” i Catarina de Siena (+1380) seguía repetin la crida profètica dient que “no tan sols no donen als pobres el que estan obligats a repartir-los sinó que l’hi treuen per simonia i ànsia de diners… estimen als seus súbdits tant com els poden saquejar i no més”. 

Cayetà de Thien (+1547) el fundador de los Teatinos, afirmava que l’Església, «en si mateixa és sense taca ni arruga però està prostituïda en els seus ministres» i el Papa Francesc a Bolivia insistia, com va fen amb frecuència, amb ocassió o sense, dient pels de allà i als de qualsevol altre lloc que “la seva identitat l’han convertit en superioritat; ja no són pastors, són capatassos. Veuen però no miren; senten però no escolten”. 

Joan Pau II ja clamava dient que “Desitjo (…) expressar el meu amor per la singular herència deixada a l’Església pels pontífexs Joan XXIII i Pau VI que constituixen una etapa com llindar (…) Aquesta herència està arrelada vigorosament en la conciència de l’Església d’una manera totalment nova, mai coneguda anteriorment, gràcies al Concili Vaticà II” (Redemptor hominis, 2). 

Per la seva banda Pau VI en Ecclesiam suam ja deia que “Brolla un espontani desig de comparar l’imatge ideal de l’Església —tal com Crist la veia, la volia i l’estimava— i la cara real que avui l’Església presenta (…) consciència, a manera d’examen interior devant el mirall del model que Crist ens va deixar de si”. Frase que cita textual Francesc en Evangelii gaudium, 26. 

Voler a l’Església suposa voler-la amb els seus defectes com passa en el matrimoni i l’amor a l’Església no impedeix a Crist dir a Pere: ¡apàrtat de mi, Satanas! (Mt 16, 23). Altres retrets més apareixen en els evangelis i no s’ha de perdre de vista que tots som Pere, es a dir que el que se li diu a ell, és per a tots i no només per ell. 

Com deia Pau VI i després Joan Pau II, ara Francesc insisteix en la conversió de la manera de exercir-se el papat deixant escrit que “Com que estic cridat a viure el que demano als altres, també he de pensar en una conversió del papat. Em correspon, com a bisbe de Roma, estar obert a les suggeriments que s’orientin a un exercici del meu ministeri que ho torni més fidel al sentit que Jesucrist va voler donar-li (…) Joan Pau II va demanar que se l’ajudés a trobar «una forma del exercici del primat… Urgeix (EvG, 32). Aquesta conversió no és només canviar-se les sabates i l’estança on viure. 

Alguns es resisteixen ja que no veuen res que arreglar pero proféticament ja van ser denunciats pel Papa Wojtyla a Redemptor hominis (RH, 1979) on va escriure que “Hi ha persones que haurien preferit fer-se enrere. Alguns, fins i tot, expressen l’opinió que aquests esforços son perjudicials per a la causa de l’Evangeli, condueixen a una ulterior ruptura de l’Església, provocan confusió d’idees (...) A tots aquells que per qualsevol motiu volguessin dissuadir a l’Església de la recerca de la unitat universal dels cristians, cal dir-los una vegada més: ¿Ens és lícit no fer-ho?” (RH, 6). 

Francesc demana que abandonem “el còmode criteri del «sempre s’ha fet així»” i alliberats del embolic d’obsessions i procediments, siguem audaços i creatius per comunicar el missatge sense mutilar-lo o reduir-lo a aspectes secundaris”. 

Dissentir es corregir per amor. El bisbe de Munich, Joseph Ratzinger, en 1960 preguntava: “¿és en absolut signe de millors temps que els teòlegs d’avui no s’atreveixen a parlar en aquell to? ¿O és més aviat signe d’un minbat amor (…) un amor que s’ha fet rom i no s’atreveix a abraçar el sufriment per l’estimada i a causa d’ella?” 

En 1950 Pius XII proclamava que l’opinió pública és patrimoni de qualsevol societat i “on no aparegui cap manifestació d’opinió pública… s’haurà de veure en aixó un fracas, una debilitat, una malaltia social que s’aplica també a l’Església (…) si l’Església manqués d’opinió pública faltaria alguna cosa de la seva vida; i la culpa d’aquest defecte recauria tant en els pastors com sobre els fidels”; s’entèn que fidels vol dir laics o seglars perquè els clergues també han de ser fidels.

Joan Pau II ja deia en Redemptor hominis que “L’Església, com a societat humana, sens dupte pot ser examinada segons les categories de les que es fan servir les ciencies socials” (RH, 21). I en altre Document afegia que “Dèu ens demana una col.laboració real a la seva gràcia i, per tant, ens convida a utilitzar tots els recursos de la nostra intel.ligència i capacitat operativa en el nostre servei a la causa del Regne” (Novo Millennio Ineunte, 38). 

Francesc, per aixó, demana secundar l’Esperit Sant i espera que ningú es tanqui “en particularismes que provoquen la divisió o acabem imposant l’uniformitat”. 

Davant les proves, no hi ha motiu per tenir por perquè és promesa divina que Maria de Natzaret, la Mare de Déu, vencerà, com va dir Iahvé al paradis devant la serp tentadora (cf Gen 3, 15) i sabem que la Verge Maria, sota l’advocació de Verge del Carme (celebrada fa pocs diez, cada 16 de juliol), protegeix a tots els seus fills com ho fa amb els carmelites i amb els cofrares, portadors de l’escapulari. 

Amb Francesc resem a la Mare de Déu dient-li: “Maria, mare de l’Església (…) obre la nostra oïda a la Paraula, perquè reconeguem la veu de Déu i la seva crida (…) Ensenya’ns a mirar amb els ulls de Jesús, per que ell sigui llum en el nostre camí” (Lumen fidei, 60).