EM BUSQUEU PERQUÈ HEU MENJAT PA FINS A ATIPAR

 La temptació de fer útil a Déu és eterna

Jesús diu a la multitud que li busca: “em busqueu, no perquè heu vist signes, sinó perquè heu menjat pa fins a atipar” (Jn 6, 26) la qual cosa és una crida divina per examinar la rectitud d’intenció de tot home de qualsevol raça, de qualsevol religió, de qualsevol època de la Història. 

Aquells israelites amb els que va conviure Jesús estaven bojos d’alegria i de “fe” en ell, arribant a voler fer-li Rei perquè dona de menjar gratis, cura sense despeses en medicines, ni cues ni llarges esperes en urgències, etc. Benet XVI, comentant pasatges dels evangelis o “detalls” de la vida de Jesús, en el llibre de tres toms “Jesús de Natzaret”, recordava que “la tentació de fer útil a Déu és eterna” doncs hi ha testimonis en l’Antic i en el Nou Testament. Quexar-se, menysprear, fins i tot insultar a Déu es pot fer per qui pensa que és un gran creient i inigualable practicant però no ha aprovat un examen, no pot ser que estigui malalt, aturat, i, afagueix Ratzinger, fins i tot arriven a insultar també a l’Església, ja que no serveixen de res. De tots dos s’espera que ens treguin les castanyes del foc. Si est fill de Déu, fes que aquestes pedres es converteixin en pans. tentava Satàn a Jesús al desert.

La vida de l’home sobre la Terra te el dret a estar san, prou alimentat i cobertes les necessitats també materials però sense olvidar que amb la Redempció, Déu al encarnar-se, no ve a impedir absolutament totes i cadascuna de les deficiencies, errors i maldats humanes o de la Natura. A la Litúrgia de la Paraula de Déu d’avui s’escolta que “La comunitat dels israelites va protestar contra Moisès i Aarón en el desert, dien: «¡Tan de bo haguèsim mort a mans del Senyor a Egipt, quan ens assèiem vora les olles de carn i mengàvem pa fins atipar-nos!” (Ex 16, 3). Però el Senyor Déu acudeix a proveir-los pel matí, al crepúscle, al capvespre i els proporciona aigua, manná, guatlles, blat celeste, pa d’àngels diu el salm (cf. Ex 16, 4-21). 

I el pasatge de l’Evangeli d’avui confirma en boca de Jesús aquesta acció de la divina providència amb els homes aprofitant l’ocasió que li brinden al dir-li que “els nostres pares menjaren el manná al desert, com està escrit: «Els donà per menjar pa del cel». Jesús els responguè: «Us asseguro que no va ser Moisès qui us va donar pa del cel, sinó que és el meu Pare». (Jn 6, 32). 

Pau, en la 2a Lectura demana als cristians de la seva època i de tots els temps que “no aneu ja com els gentils, que caminen en la buidor dels seus criteris. Vosaltres, en canvi, no és així com heu aprés de Crist (…) renoveu-vos en la ment i en l’esperit” (Eph 4, 17. 20-24) que ajuda a no queixar-se, a no perdre la paciència, a no caure en l’intolerància, etc. Els cristians, a l’igual que els musulmans o els de qualsevol altre religió, tenen la temptació d’abusar de Déu, d’exigir la seva utilitat com feien els faraons egipcis o els emperadors romans o els cristians des de Constantí. Els de l’Islam també són humans i per aixó estan sotmesos a la temptació de, en nom de Al.lá, propagar la “guerra santa” des de que Mahoma els va fundar en el siglo VII. Brandar l'espasa ja era “el normal” en alguns jueus de temps de Jesús i en el Cenacle va haver 2 espases, que no estaven penjades en la paret com adorns. 

Pierre Claverie, bisbe d’Orà, Algèlia, canonitzat en 2018, dominic que amb altres 18 religiosos, entre els que 7 eren monjos trapencs, van ser assassinats per terroristes islàmics. Els grups terroristes islamistes, en nom d’Al.là, havien emprés una campanya contra els extranjers residents al país. Pierre va apendre àrab, va participar en numbrosos encontres entre cristians i musulmans, i al mateix temps també era crític amb la formalitat de les conferencies entre religions. Deia que “La religió pot desencadenar una de les pitjors formes de fanatisme (…) Totes les religions corren el perill de ser utilitzades com instrument d’opressió i alienació”. 

Hazrat Mirza Ghulam Ahmad de Qadián (+1908 amb 73 anys) líder religiós indi que es tenie por Messies o Mahdi i que havia fundat la Yama'at Musulmana Ahmadiyya, va declarar en 1902 que “Cap veritable musulmà ha cregut mai que l’Islam hagi de ser propagat amb l’espasa. Els qui, denominant-se musulmans, busquen extendre l’Islam per mitjà de l’espasa, ignoren aquestes qualitats i la seva conducta s’assembla a la de les bèsties salvatges”. 

Samir Khalil Samir (n 1938), sacerdot jesuïta, catedràtic de la Universitat de Sant Josep a Beirut i expert en temas islàmics va dir (entrev 30-9-2006) que “els texts coránics favorables a la violència són nombrosíssim” i jo personalmente al seu dia vaig comptar al menys 75 en els salms de la Biblia. 

Innocenci III va maquinar en Germania excomulgant al gibelí Stauffen Felipe de Suabia i es va alegrar del seu assassinat i de que així pujara al tron el güelfo Otón de Brunswick a qui va escriure: “¡Qui podrà resistir-nos que portem aquelles dos espases que els apòstols van mostrar al Senyor dient-li: «aquí hi ha dugues espases»; al qual el Senyor va respondre: «N’hi ha prou»” (Rop. Catedral y Cruzada, p. 246) que entenía aquest Papa como «son suficients» i no lo més correcte i conforme al carácter de Jesús ja que mai, de cap manera, va utilitzar la violència. 

Jesús els retreu les seves males disposicions i el seguir-lo per interès material. Portar l’Evangeli al dia d’avui és el que fa ara Francesc en múltiples ocasions com a l’Encíclica ecològica Laudato si (LSi, 2015) on escriu que “Molts saben que el progres actual i la simple sumatòria d’objetes o plaers no son suficients per donar-li sentit i goig al cor humà, pero no se senten capaços de renunciar al que el mercat els ofereix” (LSi, 209) perquè –dic jo- em après que a Déu se li demana salut, diners i amor, sense límits. 

I crida a “fomentar el canvi radical del comportament humà en l'Ecología global, amb l’espiritualitat ecológica. Que sapiguem reconèixer el nostre comportament irresponsable. Que cada un es penedeixi de les seves pròpies maneras de fer mal al planeta i aceptem que el món s’ha de compartir amb Déu i amb el proïsme”. 

“En el si de l’Univers (…) tot està connectat i aixó ens convida a madurar una espiritualitat de la solidaritat global que brolla del misteri de la Trinitat” (LSi, 240). Aquesta conexió universal de tot el que existeix ès el que porta a entendre que Pau recordi que “ja mengeu, ja beveu, feu-ho tot per amor” ja que el material està unit a l’espiritual com ensenya amb llum inequívoca l’Encarnación de la Paraula, del Verb, la segona Persona trinitaria, Déu fet home, no una aparença, Jesucrist. 

I el Papa Bergoglio ho explica escribint que “el Senyor, en el súmmum del misteri de l’Encarnació, va voler arribar a la nostra intimitat a través d’un tros de matèria. No des de dalt, sinó des de dins, perquè en el nostre pròpi món puguèssim trobar-lo a ell (…) tot el cosmos dona gràcies a Déu. En efecte, l’Eucaristia és de per si un acte d’amor còsmic (…) se celebra (…) sobre l’altar del món (cfr Joan Pau II). L‘Eucaristia uneix el cel i la Terra, els homes i els àngels, “abraça i penetra tota la creació” (LSi, 236). 

“María (…) Mare i Reina de tot el creat, ajudans a mirar aquest mon amb ulls més savis” (LSi, 241).