SENSE ACCEPCIÓ DE PERSONES

Que ningú quedi exclòs del nostre amor

Marc compte la curació que Jesús fa a un sord i a un cec (cf Mc 7, 31-37) i així es cumpleix l’anunciat pel profeta Isaïes que afirma que quan vingui Crist, el Messies, Jesús de Nazatret, “llavors es desclouran els ulls dels cecs, i les orelles dels sords s’obriran. Llavors saltarà el coix com un cèrvol, i la llengua del mut cridarà de goig” (Isaïes 35, 4-7 a). 

Cal enténdre que la ceguesa no és una referència exclusiva dels ulls de la cara ni la mudesa apunta únicament a la llengua. El problema dels humans no és pas que alguns no poden veure la llum solar ni els colors, sinó que hi ha cecs de l’ànima, cecs de cor i de cap. No és menyspreable el porcentatge d’aquests que es troben generació rere generació, i com són molt nocius, se’ls anima a demanar a Déu la seva curació. 

Un tema de vital importància per a la societat civil i a l'eclesial, i referent a la ceguesa, és el voler mirar als pobres que sempre els tenim entre nosaltres. La Paraula de Déu d’avui, diumenge XXIII del TO, cicle B, porta un tros de la carta de l’apòstol Jaume, el parent de Jesús i el primer bisbe de la comunitat cristiana a Jerusalem, qui, sense pèls a la llengua, diu: “Germans meus, no intenteu conciliar la fe en nostre Senyor Jesucrist gloriós amb l’acepció de persones. Suposem que entra en la vostra assamblea un home amb anell d’or i vestit esplèndit, i entra també un pobre mal vestit. I que, fixant-se en el que porta el vestit esplèndid, li digues: Tú, seu aquí, en bon lloc; i, en canvi, al pobre li diu: Tú, queda’t aquí de peu o seu a terra als meus peus. No feu llavors distincions entre vosaltres, i jutgeu amb criteris perversos? (Jaume 2, 1-5). 

Joan Pau II ha deixat escrit a la Carta preparatòria del Gran Jubileu del 2000, Tertio mil.lennio adveniente (TMA, 1994): “recordant que Jesús va vindre a «evangelitzar als pobres» (Mt 11, 5; Lc 7, 22), com no subratllar més decididament l’opció preferèncial de l’Església pels pobres i els marginats? (…) en l’esperit del Llibre del Levític (25, 8-28), els cristians hauran de fer-se veu de tots els pobres del món, proposant (…) una notable reducció, si no en una total condonació, del deute internacional, que grava sobre el destí de moltes nacions" (TMA, 51). 

Acabat el Jubileu del 2000, escrivia la Carta Novo mil.lennio ineunte (NMI, 2001) on el Papa polonés demana “que ningú quedi exclós del nostre amor, atenent els qui recurrien a ell per tota classe de necessitats espirituals i materials. Les noves pobreses afecten sovint a ambients i grups no mancats de recursos econòmics però exposats a la manca de sentit, a l’insidia de la droga, a l’abandonament, a la marginació o a la discriminació social. Es tracta de continuar una tradició de caritat que ja ha tingut moltíssimes manifestacions als dos mil.lennis pasats. Es l’hora d’una nova “imaginació de la caritat” no com almoina humiliant. Tenim que actuar de tal manera que els pobres se sentin com «a casa seva»”. El seu successor, Francesc, no fa més que recordar-ho i ajudar a posar mans a l’obra. 

A la Exhortació sobre la formació catequètica (Catechesi tradendae, 1979) el Papa Wojtyla recorda que “la vida sensera de Crist va ser una continua ensenyança: el seu silenci, el seus miracles, els seus gestos, la seva oració, el seu amor a l’home, la seva predilecció pels petits i els pobres”. 

Benet XVI deixa escrit en la seva 3ª Encíclica sobre l’amor, Caritas in veritate (CinV, 2009), que “como ja va assenyalar Joan Pau II, la linea de demarcació entre països rics i pobres ara no és tan neta com en temps de la Populorum progressio. La riquesa mundial creix en termes absoluts, però augmenten també les desigualtats. Al països rics, noves categories socials s’empobreixen i naixen noves pobreses. A les zones més pobres, alguns grups gaudeixen d’un tipus de superdesenvolupament malgastador i consumista, que contrasta de manera inaceptable amb situacions persistents de misèria deshumanitzadora. Es segueix produint «l’escàndol de les disparitats feridores». Lamentablement, hi ha corrupció i il.legalitat tant al comportament de subjectes econòmics i polítics dels països rics, nous i antics, com als països pobres. La falta de respecte dels drets humans dels treballadors és provocada a vegades per grans empreses multinacionals i també per grups de producció local. Les ajudes internacionals s’han desviat ben sovint de la seva finalitat per irresponsabilitats tant en els donants com en els beneficiaris” (CinV, 22). Quina cara deu posar l’apòstol Jaume cada vegada que es comenta el seu texte?

 

Ja en la seva 1ª Encíclica Deus caritas est (DCE, 2005), el Papa Ratzinger ajudava a meditar el fet de que “des d'el segle XIX s’ha plantejat una objecció contra l’activitat caritativa de l’Església, desenvolupada després amb insistència sobretot pel pensament marxista. Els pobres, es diu, no necessiten obres de caritat, sinó de justícia. Les obres de caritat —l’almoina— serien en realitat una manera perquè els rics eludeixin l’instauració de la justícia i facin callar la seva conciència, conservant la seva pròpia posició social i desposseint els pobres dels seus drets (…) S’ha de reconèixer que en aquesta argumentació hi ha una mica de veritat però també bastants errors” (DCE, 26). I afageix que “s’ha d’admetre que els representants de l’Església van percebre només lentament que el problema de l’estructura justa de la societat es plantejava d’una manera nova” (DCE, 27), no perqué fosin cecs dels ulls de la cara.

 

Deia Joan Pau II que “Maria (…) la dona dòcil a la veu de l’Esperit, dona del silenci i de l’escolta, dona d’esperança (…) ha portat a la seva plena expressió l’anhel dels pobres de Yhaveh, i resplandeix com a model” (TMA, 48).