¿PER QUÈ TENIU POR?

Vida amb sabor a Evangeli

Pau recorda que “la caritat de Crist ens urgeix” (2Cor 5,14). La caritat és l’únic mandat de Jesús als seus deixebles ja que la unitat és l’únic que preocupa al Senyor per aixó és l’essència del cristianisme que no és una religió amb un llistat de preceptes a cumplir. Jesús es va ensopegar amb la religió dels del seu poble jueu que contenia més de 1000 preceptes imposats pels fariseus al llarg dels segles. 

Joan Pau II va dir que “la comunió és l’essència mateixa del misteri de l’Església”, dedicant el cap 4 de la Carta Novo Millennio Ineunte i la sinodalitat que fomenta Francesc no és altra cosa que fer-la realitat pràctica a la vida individual i col.lectiva dels cristians. La caritat de Crist urgeix practicar-la en tots els àmbits i moments de la vida. En el món dels cristians, buscar la unitat perduda es diu ecumenisme que promou i desenvolupa l’Esperit Sant amb la col.laboració lliure i responsable dels batejats. I fora de l’àmbit cristià es fomenta el diàleg inter-religiós per viure units en la pràctica de les bones obres, buscant l’harmoniosa col.laboració entre les diverses religions que hi ha al planeta Terra.

Per aixó Francesc va viatjar a Bòsnia en juny de 2015 per fomentar la pau i la unitat entre les 3 religions-cultures que hi conviuen. Més tard va ser a Ginebra el 21-VI-2018 en el 70 aniv del «Consell Mundial de les Esglésias» pel compromis de buscar la unitat dels cristians. “La realitat de la divisió es produeix com a consecuència de la fragilitat humana” va recordar Joan Pau II (Novo Millennio Ineunte, 48) i al 400 aniv de Luter, es va repensar sobre aquesta fragilitat humana del frare Agustí alemany i dels del Vaticà.

El Papa Wojtyla seguia dient que “L’oració de Crist “ut unum sint” és (…) imperatiu que ens obliga (…) i saludable retret per la nostra desidia i estretor de cor” (NMI 48). Amb la claredat que se’ns comunica la Paraula de Déu als homes, no hi ha cap dubta que és un desig buscar també la unitat de tots els humans i de tots els estaments socials existents i per existir. No deixa de ser significatiu i lamentable que el Cardenal Cordes (diumenge 5 de juny de 2011 en l’Observatori Romà) volgués escriure que Joan Pau II no volia “protestantitzar” l’Església, ni en la Litúrgia ni en la nova evangelització amb els laics i comentava en aquest article de premsa la declaració del Patriarcat rus al Sínode tingut a sant Petersburg. 

A Redemptor hominis el Papa polac deixava escrit a l’inici del seu ministeri petrí que “hem, per tant, de buscar la unió sense desanimar-nos, d’una altra manera no serem fidels a la paraula de Crist, no cumplirem el seu testament. ¿És lícit còrrer aquest risc?

        Hi ha persones que haurien preferit fer-se enrera. Alguns, fins i tot, expressen l’opinió de que aquests esforços son perjudicials per la causa de l’Evangeli, conduixen a una ulterior ruptura de l’Església, provoquen confusió d’idees (...) A tots aquells que per qualsevol motiu volguessin dissuadir a l’Església de la recerca de la unitat universal dels cristians cal dir-los una vegada més: ¿Ens és lícit no fer-ho? (RH, 6). 

També Francesc segueix en la mateixa línia pastoral i diu que “alè a totes les comunitats a una sempre vigilant capacitat d’estudiar els signes dels temps. Es tracta d’una responsabilitat greu (…) Cal aclarir allò que pugui ser un fruit del Regne i també allò que atempta contra el projecte de Déu” (EvG, 51). 

La unitat és conseqüència de la caritat de Crist que urgeix i és, com la gravetat, una qualitat universal, tant a l’Església com al món i per aixó Francesc diu que «Fratelli tutti» proposa “una forma de vida amb sabor a Evangeli (…) declara feliç a qui estima a l’altra tant al seu germà quan està lluny d’ell com quan està junt a ell (…) l’essencial d’una fraternitat oberta, que permet reconèixer, valorar i estimar a cada persona més enllà de la proximitat física, més enllá del lloc de l’univers on hagi nascut o on habiti” (FT, 1). 

Fer realitat també la cura de la unitadt de tot l’univers ho demana una espiritualitat verdaderament humana i per tant verdaderament cristiana que estima el creat per Déu i per aixó incluo la cura del planeta Terra que “clama pel dany que li provoquem a causa de l’ús irresponsable i de l’abús dels bens que Déu ha posat en ella. Hem crescut pensant que érem els seus propietaris i dominadors, autoritzats a expoliar-la”, lamenta Francesc a l’Encíclica ecològica Laudato si (LSi, 2). 

No té sentit estimar el planeta Terra i no fer-ho abans i millor amb els terrícoles. El cristià ho té clar i per aixó valora en la seva justa mesura l’afirmació de Jesús als seus: “en aixó coneixeran que sou deixebles meus”, en que ens estimem els uns als altres, no pas en vestimentes, ornamentacions, tatuatges, etc. La caritat de Crist que urgeix era el signe distintiu dels primers critians i els mateixos pagans, veient-los amb tantes persecucións, tant circ, tanta sang i tantes feres que atacaven a homes, dones, joves i ancians, i nens cristians, exclamaven: ¡mireu com s’estiman! I en un parell de segles el crstianisme es va estendre per tot l’Imperi romà i més enllá de les seves fronteres. 

Les coses ben fetes costen i s’ensopega amb tempestes, amb dificultats com els pescadors en la navegació d’avui. La 1ª lectura de diu que “Yahveh va respondre a Job des del si de la tempesta (…) «¡aquí es trencarà l’orgull de les teves onades!»” (Job 38,1-11). I el text evangèlic compta el moment en que, comiat la gentada, a la tarda, van creuar amb barca a l’altra riba i es va aixecar una gran tempesta de vent i les onades es tiraven a sobre de la barca, i malgrat aixó, Jesús dormia a popa recolçat en un capçal, cosa curiosa ja que ell no està acostumat a navegar; viu en terra seca, és profesionalment fuster, artesà, i no pas pescador com els que l’acompanyen (Mc 4, 35-40).

Per qué teniu por? Els va dir Jesús ¿encara no teniu fe? Jesús els dona una lliçó de fe i confiança ja que és el Creador, l’amo i senyor del mar i del vent, de tot el visible i invisible, com Iahvé li diu a Job també enmig d’una tempesta (Job 38, 8-11).

En aquest passatge evangèlic cap preguntar-se si van fer bé en despertar el Senyor o havien de quedar-se callats esperant esdeveniments, a veure quà passa. Si els que són a la barca tinguesin molta fe, aixó no seria motiu per no despertar-lo ja que la fe no dispensa als creients de sotsobres, proves, adversitats, persecucions, tribulacions, etc. 

Gedeó, jutge d’Israel al segle XIII aC, davant l’invasió dels beduïns (amalequites i madianites), li va dir a l’àngel: “Si el Senyor és amb nosaltres, ¿per què ens ha caigut a sobre tot aixó?” (Jutges 6,13). Pau confessa que “vam tenir valor per predicaros l’Evangeli de Déu enmig de forta oposició” (1Tes 2, 1-8). Déu ho pot tot i no ha mort però sembla que dorm mentre els homes ens debatim amb les adversitats.

Per no caure en la temptació del agnosticisme o ateisme, pot ajudar el que deia Benet XVI que es preguntava ¿Por qué, llavors, no s’apareix ara amb tota la seva glòria? I donava com resposta seva que així actua Déu perquè el seu Regne “no es d’aquest món” (Jn 18, 36), encara que està en el món i per el món s’instala. “Els cristians segueixen creient, malgrat totes les incomprensions i confusions del món que els envolta (…) encara que el seu silenci continuï essent incomprensible per a nosaltres” (Deus caritas est, 38).