SEMBRAR EL REGNE DE DÉU

 Una feina ingent

L’Evangeli d’aquest diumenge 13-VI-2021, l’XI del TO (cicle B) diu que Jesús explica què és el Regne de Déu posant paràboles com la del home que sembra i creix la llavor sense saber cóm (Mc 4, 26-34) ja que és Déu qui, amb la seva Providència, ho inicia i ho desenvolupa però sempre respectant la col.laboració lliure i responsable dels homes malgrat que surt perdent en els seus plans tot i que ho sap de sobres i per endevant. 

A la 1ª lectura, el profeta Ezequiel diu que Yahveh es qui sembra un ram que donará fruit i es fará un magnífic cedre” (Ez 17, 22-24). El Papa actual recorda que “llegint les Escriptures queda clar que la proposta de l’Evangeli (…) és el Regne de Déu (cf. Lc 4,43); es tracta d’estimar Déu que regna en el món (…) àmbit de fraternitat, de justícia, de pau, de dignitat per a tots” (Evangelii gaudium, 180). 

Els cristians tenen l’encarreg de Jesús d’instaurar el Regne de Déu en tota la Terra i és necessari de tant en tant fer examen o control de calitat per veure si es fa como ell vol. Donant una mirada de fe als fets del pasat no sempre el diagnòstic es positiu. El Regne de Déu és cosa minúscula com el gra de mostassa i creix poc a poc fins arribar a donar capiguda a tota mena de aus. El mateix Jesús va dir que el Regne seu, el de Déu, el que tenent encarregat els crsitians d’instaurar “no és pas d’aquest món” (Jn 18, 36) i la Història demostra que es fa lo contrari per la constant temptació d’identificar Església i Estat, religió i política. Una vegada van acabar les persecucions de l’Imperi romá al segle IV amb Galerio i el seu successor Constantí, es va caure en la temptació de construïr un regne d’aquest món amb el rei francés Carlemagne, i més endavant instaurant el Sacre Imperi romá germànic.

El benedictí bisbe de Magùncia, Bonifaci (†755 amb 75 anys), fou qui, com llegat del Papa, havia consagrat a l’Emperador Pipí fent servir el ritual hispà-mossàrab de Toledo que es venia utilitzant feia dos segles, a la vegada que consagrava un monestir en un bosc de Baviera que Pipí va donar a l’irlandès monjo solitari Altón (†760). Julian (†690 amb 70 anys) va ser un bisbe de Toledo que va presidir 4 dels 18 concilis toledans i al XII, a l’any de ser prelat, se li va concedir el privilegi de consagrar a tots els bisbes de tota la península i de la Narbonensis nomenats pel rei. També els eclesiàstics toledans van deposar al rei Wamba i van nombrar rei visigot a Ervicio, alhora que decretaven la persecució dels jueus manant confiscar els seus bens i que es guardessin les actes de la seva abjuració quan fos el cas. 

Menas (†552) fou nomenat Patriarca de Constantinoble per l’Emperador Justinià al deposar al Patriarca Antimo per monofisita. Mort el Papa Agapito, l’Emperador va aprovar la convocatòria d’un sínode antimonofisita i va demanar que també el Papa ho signes. El nou Papa Vigilio, va estar allà i es va negar a comunicar amb Menas que va treure el nom del Papa dels díptics. Després hi va haver reconciliació. Niceci (†561) de Limoges, va ser abat i bisbe de Treveris desterrat per Clotari, rei dels francs. 

Nicéfor (†829 amb 71 anys), va ser nomenat per l’Emperador bisbe de Constantinoble com a successor de sant Tarasi. Havia estat Secretari de l’Emperador i d’Eudoxia. L’iconoclasta Emperador Lleó V “l’armeni” el va desterrar a proposta d’altres bisbes afins al poder polític. Gauzlino o Gozelino (†962) fou bisbe de Toul durant 40 anys, nomenat pel rei de Françaa Carles III “el simple”. Aimardo (†963 amb 63 anys) va ser el tercer abat de Cluny que per estar cec i feble, va convocar als bisbes i als senyors importants per, en virtut de la santa obediència, obligar Máyolo acceptar ser el seu successor.

Heribert (†1021 con 51 anys), sent sacerdot va ser nomenat Canceller del Emperador Otó III per Itàlia i Alemanya i no va renunciar sent bisbe de Colònia fins tres anys després. Avito (†1063), monjo gallec, parent de sant Rosendo, fou nomenat bisbe de Lleó pel rei Ferran I. El llistat -tret del santoral romà- pot fer-se interminable i par a mostra basta un botó. 

El Concili Vaticá II recorda que “Crist, doncs, en cumpliment de la voluntat del Pare, va inaugurar a la Terra el regne del cel (…) L’Església, o regne de Crist, present ja en el misteri, creix visiblement en el món pel poder de Déu (LG, )”. Crist, al seu nou poble, l’Església, «ho va fer Regne de sacerdots per Déu, el seu Pare» (cf Ap 1, 6; 5, 10), no un regne terrenal d’aquest món, per moltes coses molt bones (i molt dolentes) que tinguin els regnes terrenals. 

Francesc ha recordat que “la identificació amb Crist ens impliqui en la construcció, amb ell, del seu regne d’amor, de justicia y de pau per a tots. El mateix Crist vol fer-lo amb tu” (GEx, 25). Per aixó els cristians, tenen sobre sí una feina ingente que han de cumplir en la Terra, units a tots els que estimen i practiquen la justícia, tasca de la qual hauran de respondre davant Aquell que jutjarà a tots l’últim dia. No tots els que diuen: "¡Senyor, Senyor!", entraràn en el Regne del cel, sinó aquells que fan la voluntat del Pare i posen mans a l’obra. 

El Regne de Déu serà instaurat definitivament només un cop passi la Parusía però no ara en aquesta etapa temporal i caduca de la vida humana encara que alguns “experts”, per un mal digerit ensenyament escriturístic i per una impaciencia emergida per falta de humiltat, no soporten que ja ara, aquí, no estigui fet el Regne lligat i ben lligat.

Francesc ajuda a donar una mirada de fe al escriure que «Feliços els mans, perquè heretaran la Terra». És una realitat que en aquest món, des de l’inici, és un lloc d’enemistats, on es baralla per tot arreu, on per tots els costats hi ha odi, on constantment clasifiquem als demés per les seves ideas, per les seves costums, per la seva manera de parlar o de vestir. En definitiva, és el regne de l’orgull i de la vanitat, on cada un es creu amb el dret d’alçar-se per damun dels altres (cf. GEx, 71). 

Joan XXIII va dir que “Ella mateixa [l’Església] no s’identifica amb cap cultura, ni tan sols amb la cultura occidental, tot i trovan-se tan lligada amb aquesta en la seva història. Perquè (…) renovada a l’alé de l’Esperit, segueix disposta a reconèixer sempre, a acollir i fins i tot a sumar tot el que sigui honor de la intel.ligència i del cor humà en qualsevol terra del món [tota mena d’aus], diferents de les mediterrànies que van ser el bressol providencial del cristianisme”. 

“No us conformeu a aquest segle” amonesta Pau als primers cristians i el mateix Crist resava en veu alta: No demano que els treguis del món, sin que éls preservis del mal. Ells no són del món com jo no soc del món. Està clar que una cosa és estar al món, al qual els cristians són enviats per comunicar la Bona Nova, i una altra cosa és ser mundans, lo qual denuncia repetides vegades l’actual Papa argentí com ha feet en gener, febrer o maig de 2020.