LES CRIATURES DEL MÓN SÓN SALUDABLES

La pobresa está en el centre de l’Evangeli

Pau diu als cristians que “així com abundeu en tot (…) abundeu també en aquesta gràcia (…) de nostre Senyor Jesucrist, que, essen ric, es va fer pobre per vosaltres (…) no es tracta de que per a altres hagi alleujament i per vosaltres destrets, sinó de que, segons les normes de l’igualtat, la vostra abundància posi remei ara la seva necesitat” (2Cor 8, 7.9, 13-15). 

La pobresa és el correcte ús dels béns que un tingui i, en si mateixos, no són dolents, lo dolent és l’abús i ho confirma el llibre de la Saviesa que ensenya que “no va ser Déu qui va fer la mort ni es recrea en la destrucció dels vivents (…) les criatures del món són saludables” (Sab 1, 13-15; 2, 23-24). 

La opció preferèncial pels pobres, per la pobresa, no és una frase feta, ni una utopia o una llegenda de les que hi ha moltes al santoral romà. Per exemple de sant Marcial hi ha dues biografies, una del s. VIII i un altra del XI que són un oceà de fantasia. Es diu que era cosí de sant Pere i un dels nens que Jesús va abraçar un dia. Altres diuen que és el noi dels cinc pans i els dos peixos i que Pere es va dur a Roma i el va enviar a Limoges on va ser bisbe. 

L’Evangeli tracta el fet de Jairo, un dels caps (no era l’únic) de la sinagoga que va anar a vere a Jesús demanant per la seva filla moribunda amb 12 anys. Jesús va anar a la seva casa i li va dir a la nena morta Talita qum i un cop ressuscitada els hi va dir als pares de la nena que li donessin menjar (cf. Mc 5, 21-24. 35-43) ja que la pobressa, l’ús dels bens creats, no és falta de sentit comú sinó tenir cura del que és material, d’alló corporal i no només de l’espiritual. La voluntat de Déu no és la de crear-nos per menjar però vol que mengem perquè és necesssari per viure en aquest món. 

El santoral romà té un llistat de sants que no obstant aixó han entés que per ells la pobresa és mancar o desprener-se de tot absolutament. Així va fer el poverello, sant Francesco d’Asis, o l’anacoreta rus sant Basili el benaurat (+1552 amb 88 anys), un dels sants més estimats a Moscou i les restes del qual descansen a la Plaça Roja, a l’església a ell dedicada sota la protecció de la Mare de Déu. Era sabater i el va deijar per viure pels carrers sense roba ni calçat i es va atrevir acusar de cruel al zar Ivan el terrible. Joan el baptista vivia al desert, vestia pell de camell i un cinturó (cf. Mt 3, 4) però, per l’immensa majoria dels homes, aquests casos no són el model que proposa Jesús que vestia normal com qualsevol altre ciutadà. 

Francesc ha recordat que “predicar la pobresa no és comunisme. Està al centre de l’Evangeli. Sempre en la Història hem tingut la debilitat de tractar d’eliminar aquesta predicació sobre la pobresa creient que és una qüestió social i política. ¡No! És pur Evangeli” (Homilia 24-V-2018). 

Glossant la carta de sant Jaume, Francesc també exhortava a “prendre distància de les riqueses, perquè Déu les va oferir per donar-les als altres” i el mateix Jaume ja va advertir sobre les riqueses “podrides” dels rics (St 5, 1-2). El propio Jesús va exclamar “¡Ai de vosaltres, rics!” però si aquestes paraules les digués aviu un sacerdot, en el món occidental, “a l’endemà-seguia dicent el Papa argentí-  en als diaris llegiríem: ‘¡Aquest sacerdot és un comunista!’. No obstant aixó, la predicació sobre la pobresa està en el centre de la predicació de Jesús: ‘Benaurats els pobres’ és la primera de les Benaurances”. 

La pobresa “és el document ‘ identitat amb què Jesús es presenta quan retorna al seu poble, a Natzaret”. Allà, a la sinagoga, va anunciar que “l’Esperit està sobre meu, he sigut enviat per proclamar l’Evangeli, la Bona Nova, als pobres”. 

“¡Ai de tu! No ho dic jo, sinó Jesús, va exclamar el bisbe de Roma: Ai de vosaltres que exploteu a la gent, que exploteu el treball, que pagueu en negre, que no pagueu la contribució per les jubilacions, que no doneu vacacions (…) Fer ‘descomptes’, fer estafes sobre alló que s’ha de pagar, sobre el salari, és un pecat”. 

L’Església, després del Concili Vaticà II que va actualitzar la praxi correcta de la pobresa, ve recordant amb els papes postconciliars, Juan Pau II i Benet XVI, que la riquesa d’uns pocs és cada dia major i el nombre de pobres al món es cada dia major, així que “la necessitat de resoldre les causes estructurals de la pobresa no pot esperar” (EvG, 202), ha demanat Francesc. Avui dia els 26 homes més rics de la Terra tenen tants diners com 3 mil milions 500 mil humans aprox. També ha dit que “qualsevol comunitat de l’Església, en la mesura que pretengui subsistir tranquil.la sense ocupar-se creativament i cooperar amb eficiència perquè els pobres visquin amb dignitat i per incloure a tots, també correrà el risc de la dissolució, encara que parle de temes socials o critiqui als governants. Fàcilment acabarà sumida en la mundanitat espiritual, disimulada amb pràctiques religioses, amb reunions infecundes o amb discursos buits” (EvG, 207). 

Benet XVI dedica a aquest tema el capítol 3é (nn 34 a 42) de Caritas in veritate (CinV), i afirma que “malgrat alguns aspectes estructurals innegables, però que no s’han d’absolutitzar, la globalizació no és, a priori, ni bona ni dolenta (…) Hem de ser els seus protagonistes, no les víctimes (…) però, si es gestiona malament, pot incrementar la pobresa i la desigualtat” (CinV, 42). 

En Porta fidei (PF, 2011) el Papa Ratzinger afirmava que “per la fe, molts cristians han promogut accions a favor de la justícia, per fer concreta la paraula del Senyor, que ha vingut a proclamar l’alliberament dels oprimits” (PF, 13). I Joan Pau II, a l’Encíclica social Laborens exercens (LEx, 1981) deixa escrit que “hi ha un entramat de condicionaments a la política (…) ocasió per diverses formes d’explotació o d’injustícia (…) La distancia entre els països rics i els països més pobres aumenta cada vegada més”. I a l’Exh Catequesi Tradendae (CT, 1979) recordava que “La vida sensera de Crist fou un continu ensenyanment: el seu silenci, els seus miracles (…) la seva predilecció pels petits i els pobres”. 

Joan Pau II a l’Encíclica ecuménica Ut unum sint (UUS, 1995) explica que “cada vegada més adopten conjuntament posicions, en nom de Crist, sobre problemes importants que afecten a la vocació humana, la llibertat, la justícia, la pau i el futur del món, elements constitutius de la missió cristiana. Nombrosos cristians participen junts en projectes audaços que pretenen canviar el món perquè trionfi el respecte als drets i necessitats de tots, especialment dels pobres, els marginats i els indefensos”. 

Com la pobresa és una virtut, abarca el material i l’espiritual, és a dir atén també a la pobresa mental que sol tenir-se en els mandrosos però, com va afirmar el Papa Wojtyla en la dimensió ecumènica, “se substitueix fins i tot l’ús de la expressió “germans separats” per termes més adecuats; es parla de “altres cristians”, “altres batejats”, de “cristians d’altres comunitats” (...) Aquesta ampliació de la terminologia tradueix una notable evolució de la mentalitat. Ho he pogut constatar personalment moltes vegades”. 

La pobresa no es menyspreu ni prescindir del que és necessari sense crear-se necessitats innecessaries i és no queixar-se quan falti. No és prescindir d’abric al hivern ni deixar de fer ús de l’intel.ligencia i de la voluntat per encertar i actuar a imatge i semblança de Déu.