MISSIÓ CONFIADA ALS BATEJATS

Fer propostes superadores i aplicables

La Paraula de Déu que s’escolta avui, 5é diumenge de Pasqua, cicle B, conta que Saule “quan va arribar a Jerusalem intentava unir-se als deixebles però tots li tenien por, no creient que fos deixeble. No obstant aixó, Bernabé el prenguè, el va portar als apòstols, va contar lo ocorregut a Damasc, parlava als helenistes i el van treure doncs el volien matar (cf Act 9, 26-29) i, malgrat tot aixó, afegeix el text, que havia pau a Judea, Samaria i Galilea (cf Act 9, 31). Sempre el normal és que hi hagi llums i ombres i no és cert que tot sigui llum o tot ombra. 

El passatge també diu que els dispersats desprès del martiri d’Esteva, van arribar a Fenícia, Xipre i Antioquia predicant només als jueus. Entre ells alguns començaren a Antioquia a predicar també als grecs que eran de Xipre i de Cirene (cf Act, 11, 20). Francesc, comentant aquest passatge en una homilia (28-IV-2015) digué que inquietava a molts aquesta apertura més enllà dels jueus ja que començaren a evangelitzar també als helenistes i també va fer una broma sobre l’inici de la CDF (Congregació de la Doctrina de la Fe) amb la visita de Bernabé que fou enviat a Antioquia des de Jerusalem per “controlar”. 

El passatge li donava peu per aprofundir fen una pregunta: ¿Com va arribar la fe a aquets hel.lenistes, gent del món grec, i tot seguit al món romà i més tard, pas a pas, al món senser? Francesc recorda el nucli del Concili Vaticà II que actualitza la realitat evangèlica oblidada o distorsionada durant segles ja que la tasca evangelitzadora dels primers cristians era dels batejats, tots ells laics. "Aquets cristians -cristians des de feia poc temps- tenien la força, el coratge d’anunciar a Jesús. L’anunciaven amb les paraules, però també amb la seva vida. Suscitaven curiositat: "Però... ¿qui són aquets?". 

I va recordar el que va ocòrrer al Japó en els primers decenis del segle XVII, quan els misioners catòlics van ser expulsats del país i les comunitats van remandre més de dos segles sense sacerdots. Ho feia recordant els màrtirs japonesos a Nagasaki, Pau Miki i els altres 25, martiritzats en 1597 que va suposar l’aparent extermini del cristianisme a la terra del sol naixent. Quan van poguer tornar, els misioners van trobar una comunitat viva en la que tots estaven batejats, catequitzats, casats en l’Església i quants havien mort, havien rebut sepultura cristiana. “Però –va afegir el Papa argentí- no havia sacerdots ¿Qui va fer aixó? ¡Els batejats! Heus aquí la gran responsabilitat dels batejats. 

El Papa a Gaudete et exúltate explica que “es discerneix (…) per reconèixer com podem cumplir millor la missió que se’ns ha confiat en el Baptisme” (GEx, 174) i recorda que Déu ens necessita però, de vegades, tenim la temptació de relegar el compromis a un lloc secundari, como si fossin «distraccions» (cf GEx, 27). 

Francesc fa considerar que “convé recordar breument quin és el context en el qual ens toca viure i actuar. Avui sol parlar-se d’un «exces de diagnòstic» que no sempre està acompanyat de propostes superadores i realment aplicables” (EvG 50). I el Senyor promet molt de fruit al sarment si està unit al cep. No passent desapercebuts alguns diagnòstics dels antics que no deixaven de lamentar-se. 

“Aquesta juventut està malmesa fins el fons del cor. Els joves són malfactors i ociosos. Mai seran com la juventut d’abants”, es llegeix en un got d’argila de les ruïnes de Babilònia del 4000 aC.

“El nostre món ha arribat al seu punt crític. Els fills ja no escolten als seus pares. La fi del món no pot estar molt lluny”, deia un sacerdot persa del 2000 aC.

“Ja no tinc cap esperança en el futur del nostre país si la juventut d’avui pren demà el poder perquè és insuportable i irrefrenada”, sentenciava Hesíode (+720 aC).

“La nostra juventut agrada del luxe i és mal educada. No fa cas a les autoritats i no tenen el menor respecte pels majors. No es posen de peu quan una persona entra. Responen als seus pares”, afirmava Sòcrates (+399 aC amb 39 anys). 

“Estem lluny del anomenat «fi de la Història»” (EvG 59) ha recordat Francesc porque la tentación mil.lenarista es excitant i porta a l’error de l’extremisme. Ell va arribar a Roma des de la fi del món, geográficament parlant, però no per ser la fi del món en el temps que tant de moda es va posar mal interpretant las profecies de Malaquies. Per ajudar a evitar l’error milenarista, el Papa Bergoglio recorda que “cal discernir si és el vi nou que ve de Déu o és una novetat enganyosa de l’esperit del món o de l’esperit del diable (…) perquè les forces del mal ens indueixen a no canviar, a deixar les coses com estan, a optar pel immovilisme o la rigidesa. Llavors impedim que actuï el buf de l’Esperit” (GEx, 168). 

Per aixó cal gravar a foc en l’ànima el que Jesús ens diu per l’Evangeli d’avui de que “a tot sarment que dona fruit el meu Pare l’esporga perquè doni més fruit” (Jn 15, 1-8) doncs no hi ha que adormir-se en els llorers, creure que ja no es pot fer res més ni res millor. En la citada homilia (28-IV-2015), Francesc assenyalava que “cal tenir «valentia apostòlica» per no fer de la vida cristiana un museu de records (…) fer les coses com s’han fet sempre és una alternativa «de mort»”. 

Recordava Benet XVI a l’Encíclica Déu és amor (Deus caritas est, DCE, 2005) que “el deure immediat d’actuar en favor d’un ordre just en la societat és més aviat pròpi dels fidels laics. Com a ciutadans de l’Estat (…) no poden eximir-se de la «multiforme i variada acció econòmica, social, legislativa, administrativa i cultural (…) respectant la seva legítima autonomia i cooperant amb els altres ciutadans segons les respectives competèncias i sota la seva pròpia responsabilitat” (DCE, 29). 

I a l’Exhortació post sinodal Sacramentum caritatis (SC, 2007) insistia que “els laics cristians, en virtut del Baptisme i de la Confirmació, i enfortits per l’Eucaristia, estàn cridats a viure la novetat radical portada per Crist precisament en les condicions comuns de la vida (…) testimonis visibles en el seu pròpi ambient de treball i en tota la societat” (SC, 79). 

També Joan Pau II insistia moltes vegades com va fer a la Carta Novo mil.lennio ineunte (NMI, 2001) en la qual escriu que “per l’eficacia del testimoni cristià (…) tot aixó ha de realizar-se òbviament amb un estil específicament cristià: han de ser sobretot els laics, en virtut de la seva pròpia vocació, els qui es facint presents en aquestes tasques (…) En particular, la relació amb la societat civil haurà de configurar-se de tal manera que respecti l’autonomia i les competencies d’aquesta última” (NMI, 51-52). 

Mirant ara a dintre de l’Església, a l’igual que al món, Francesc insisteix en el paper diví que tenen els laics i, sense anar més lluny, ahir en Audiencia als participants a la 17è Asamblea de la Acció Católica italiana recordava que als laics s’els té que escoltar per convicció, no per concesió. 

Afirma el mateix Crist amb la paràbola del cep i els sarments que “si esteu amb mi (…) demaneu el que volgueu i ho tindreu (Jn 15, 1-8). Diu el Papa argentí que “necessitem aturar-nos en oració per demanar-li a Ell que torni a captivar-nos” (EG 264). Algú va dir que "no li diguis a Déu quan grans són els teus problemes; millor digues-li als teus problemes quan gran és el teu Déu".

Verge i Mare Maria (…) consegueix-nos ara un nou ardor de ressuscitats (…) Dona’ns la santa audàcia de buscar nous camins per que arribi a tots el do de la bellesa que no se apaga (…) Estrella de la nova evangelització, ajuda’ns (…) perqué l’alegria de l’Evangeli arribi fins als confins de la Terra.