TING ALTRES OVELLES QUE NO SÓN D’AQUESTA CLEDA

Cor humil i cordial en el diàleg amb els altres

L’Evangeli d’avui, 4t diumenge de Pasqua, cicle B, ens diu que Jesús va dir que “Ting altres ovelles que no són d’aquesta cleda, a aquestes també cal que les porti, i escoltaran la meva veu i formaran un sol ramat, amb un sol pastor” (Jn 10, 11-18). Jesús ensenya a no menysprear a ningú però, com recorda Francesc en Evangelii gaudium (EvG, 2013), desgraciadament “hem donat inici a la cultura del «descart» (…) Els exclosos no són «explotats» sinó deixalles, «sobrants»” (EvG, 53). I aixó passa en tots els àmbits de la vida, en l’econòmic, en el cultural, en el polític, en l'esportiu, en el religiós, etc. 

Ja que avui IV diumenge de Pasqua es celebra la Jornada mundial d’oració per les vocacions, fem una mirada a la exclusió religiosa en aquesta dimensió. La Jornada va ser instituida per Pau VI en 1964 per recordar la realitat evangèlica de la crida universal a la santedat, actualitzada pel Concili Vaticà II ja que durant molts segles s’havia desvirtualitzat la realitat de cada baptejat i la vocació era considerada excluient i només pels religiosos. Fins i tot el sacerdot que es plantejava ser sant deixava de ser diocesà per ingresar en una Ordre o Congregació religiosa com els dominics, els franciscans, els jesuïtes, etc. Els laics no s’ho podien plantejar i menys els casats que, pobrets, en tot cas pot ser que es puguin salvar. Era la praxis a l'Església concluint el segon mil.lenni. 

L’Exhortació Fratelli tutti (FT, 2020) dedica uns quants punts (18-28) al descart mundial dient que “parts de la humanitat semblen sacrificables en benefici d’una selecció que afavoreix a un sector humà digne de viure sense límits” (FT, 18). “Aquest descart se expressa de múltiples maneres, com en l’obsessió per reduir els costos laborals (…) el racisme” (FT, 20). “Reapareix la tentación de fer una cultura de murs, de aixecar murs, murs en el cor, murs en la Terra per evitar aquesta trobada amb altres cultures, amb altres persones” (FT, 27). 

El que hi ha ovelles d’altre cleda s’aplica directament a les diverses civilitzacions i religions no cristianes, per aixó el Concili Vaticà II va haver de recordar que l’Església no rebutja res del que en elles hi ha de veritable i sant, citant als musulmans, als jueus, als hinduistes, als budistes i als d’altres religions. 

Amb Joan Pau II es va posar de moda l’expressió “la nova evangelització” doncs pel tercer mil.lenni l’Esperit Sant, a través del Concili Vaticà II (1963-65), va proposar una decidida conversió, una més de les propostes al llarg dels segles, per ajudar a l’Església a ser fidel a la seva condició i a la seva missió. Tracta d’intentar fer real el desig de Déu que vol que tots els homes se salvin, no uns quants perquè reben els sagraments malgrat la possible hipòcrita actitud de cuidar unes formes externes però sense tenir en compte el fons. 

                             

A l’Exhortació post sinodal sobre l’Església a Àfrica (EinAf, 1995), Joan Pau II recorda que “Déu crida a tots els homes a un únic i mateix destí, que és diví. L’amor redemptor de Déu abraça la humanitat sensera, a tota raça, tribu o nació (…) La Providència divina va voler que Àfrica estigués present durant la passió de Crist en la persona de Simó de Cirene, obligat pels soldats romans a ajudar al Senyor portant la creu” (EinAf, 27). “Els primers segles del cristianisme van veure l’evangelització d’Egipte i d’Àfrica del nord” (EinAf, 30). “La Sagrada Família (…) (cf Mt 2, 14-15), va viure cert temps a Àfrica” (EinAf, 81). 

A l’Exhortació post sinodal sobre la’Església a Amèrica (EinAm, 1999), el Papa polac recorda que “l’encontre amb Jesús viu, mou a la conversió, al canvi de mentalitat, a la revisió de la pròpia manera d’actuar a la llum dels criteris evangèlics (…) el mateix Jesús afirmava que «no tothom que em diu: “Senyor, Senyor”, entrarà en el Regne del cel» (Mt 7, 21)”. Està clar que la conversió no és autèntica si falta la coherència o unitat de vida i al respecte deia Pius XII a meitat del segle XX, poc avans del Concili, que aixó era el càncer actual en l’Església i en la humanitat. Per aixó mateix, temps abans, Bartolomeu de les Cases va carregar contra Ginés de Sepúlveda i es va aixecar contra la metodologia de la evangelització feta des del poder temporal titllant-la de no cristiana sino islàmica i li va oposar la seva frase cèlebre: val més un indi pagà i viu, que cristià i mort. 

                 

                           Frai Bartolomeu de les Cases amb natius americans

I afegia que “cal que l’Església a Amèrica il.lumini (…) animant als ciutadans, tant als catòlics com als altres homes de bona voluntat, a crear organitzacions per promoure la família i la vida. L’amor pels pobres ha de ser preferèncial, però no excloent. Cal evangelitzar als dirigents, homes i dones, amb renovat ardor i nous mètodes” (…) “L’Església a Amèrica vol caminar en l’esperança, es disposa a traspasar el llindar del tercer mil.lenni sense prejudicis ni pusilanimitat, sense egoisme, sense por ni dubtes, responent amb gratitud a l’amor de Jesús”. 

El mateix va afirmar sobre Àsia (EinAs, 1999), el més gran continent de la Terra, dient que “va ser a Àsia on Déu, des del principi, va revelar i realitzar el seu projecte de salvació. Va guiar als patriarques (cf. Gn 12) i va cridar a Moisès (cf. Ex 3, 10) … A la «plenitut dels temps» (Ga 4, 4), va enviar al seu Fill unigènit, Jesucrist, el Salvador, que es va encarnar com asiàtic” (EinAs, 1). 

Temple hinduiste a Nova Delhi

“Els pobles d’Àsia se senten orgullosos dels seus valors religiosos i culturals típics (…) una intuició espiritual innata i una saviesa moral típica de l’ànima asiàtica (…) Àsia és també el bressol de les grans religions del món, com el judaisme, el cristianisme, l’islamisme i el hinduisme. És el lloc del naiximent de moltes altres tradicions espirituals, com el budisme, el taoísme, el confucianisme, el zoroastrisme, el jainisme, el sikhisme i el sintoísme. A més, milions de persones segueixen altres religions tradicionals o tribals, amb diversos graus de ritus, estructures i ensenyaments religiosos formals. L’Esglèsia sent un respecte mol profund cap aquestes tradicions, i tracta d’entaular un diàleg sincer amb els seus seguidors. Els valors religiosos que aquestes tradicions ensenyen esperen el seu cumpliment en Jesucrist” (EinAs, 6). 

Francesc, a la Exhortació Gaudete et exúltate (GEx, 20) comenta l’idea que actualitza el Concili Vaticà II de que “fins i tot fora de l’Església catòlica i en àmbits molt diferents, l’Esperit suscita «signes de la seva presència, que ajuden als mateixos deixebles de Crist»” (GEx, 9). 

A l’Encíclica Redemptoris missio (RM, 1990) el Papa Wojtyla recordava que “el Concili Vaticà II ha volgut renovar la vida i l’activitat de l’Església (…) ha subratllat la seva «índole missionera», basant-la dinàmicament en la mateixa missió trinitària” (RM, 1). I afegia que en “les trobades de Jesús amb els pagans es veu amb claredat que l’entrada en el Regne esdevé mitjançant la fe i la conversió (cfr Mc 1, 15) no per la mera pertinènça ètnica. El Regne està destinat a tots els homes, tractant-los com a iguals i amics (cfr Lc 7, 34), fent-los sentir-se estimats per Déu” (RM, 13). Les ovelles dels altres pletes escoltaran la meva veu i serán portades per formar un sol ramat, diu Jesús. 

“¡Pobles tots, obriu les portes a Crist! El seu Evangeli no resta res a la llibertat humana, al degut respecte de les cultures, a quant hi ha de bo en cada religió” (RM, 3).

Maria sap reconèixer les petjades de l’Esperit de Déu en els grands esdeveniments i també en aquells que semblen imperceptibles. És contemplativa del misteri de Déu en el món, en la història i en la vida quotidiana de cadascú i de tots (EG, 288). Maria és “la que ens ensenya el camí de la santedat i ens acompanya” (GEx, 176).