JESÚS A L’ENCONTRE DELS SEUS

 S’involucren, acompanyen i festegen

En aquest diumenge 3r de Pasqua (cicle B) es proclama que Jesús ressuscitat s’apareix en el cenacle una vegada han tornat el dos deixebles d’Emaús i estan contant el que els havia ocurregut. Jesús havia sortit al seu encontre quan es tornaven a Emaús carregats de tritesa i depres perquè els seus somnis s’havien ensorrat amb la crucifixió. Pensaven que Jesús instauraría el regne d’Israel, projecte religiós – polític del fals mesianisme. Sant Jeroni diu que d’Emaús era Cleofás i l’historiador palestí Egesipo diu que era germá de sant Josep, o sigui cunyat de Maria de Natzaret. Sant Gregori “el gran”, com sant Epifani, creia que l’altre deixeble d’Emaús, era sant Lluc l’evangeliste; opinió que va contra la de la majoria d’experts. 

Jesús s’apareix a tots els que són al cenacle i els diu que “cal que es cumpleixi tot el que està escrit sobre mi. Llavors els va obrir l’enteniment perquè comprenguessin les Escriptures. I els va dir: Així està escrit: que el Crist té que patir i ressuscitar d’entre els morts al tercer dia” (Lc 24, 35-48). 

Crida l’atenció que Déu digui que és “necessari que es cumpleixi tot el que està escrit” y que havia de patir i ressuscitar ja que Déu és Amor i tot ho fa per amor i no per necessitat. La seva obra redemptora podia haver sigut feta només amb un acte de la seva voluntat, com l’obra creadora feta amb un simple “vull”, “feu-vos”. Així ho recorda Francesc en l’Encíclica ecològica Laudato si (LS) dient que ”la creació és de l’ordre de l’amor. L’amor de Déu és el mòbil fonamental de tot el creat” (LS, 77). 

Ningú es pot quedar indiferent al veure que Déu necessiti també una mare per realitzar la redempció universal fent-se home i que, una vegada ascendit al cel, necessit als seus, a l’Església,…, ¿o serà que no es ell qui ho necessita sinó els homes? 

Lluc conta en els Fets dels apòstols que Pere, després de haver curat al coix de naixement en el pòrtic de Salomó diu a la gent allí present i admirada pel que ha passat: “vosaltres vau negar al Sant i al Just (…) vau matar a l’autor de la vida, a qui Déu ha ressuscitar d’entre els morts” (Act 3, 14-15). Vau negar al Sant, vau matar a l’autor de la vida però la reacció divina és la que va tenir Jesús amb els d’Emaús o amb els tancats en el cenacle i va ser la d’obrir-los l’enteniment, no obrir-los el cap. 

L’home és un èsser racional, el que vol dir que cal utilitzar el cap situat sobre les espalles tot i que la racionalitat abasta l’inteligència i la voluntat, o sigui, simplificant, el cap i el cor, per aixó Jesús diu als dos d’Emaús “insensats i durs de cor”. L’èsser racional està fet així perquè pensant, raonant, arribi al coneixement de la veritat però sense prescindir de la simultànea ajuda de Déu amb la seva gràcia i els seus dons. A la Constitució L’alegria de la veritat (Veritatis gaudium, VG, 2017), Francesc recorda que “L’alegria de la veritat manifesta el desig vehement que deixa inquiet el cor de l’home fins que trobi, habiti i comparteixi amb tots la Llum de Déu” (VG, 1). 

No es tracta de buscar la veritat i la perfecció només a força de colzes que genera un paranoic rigorisme com ensenya la Història, segle rere segle. Per aixó Francesc, en Gaudete et exultate (GEx, 2018, cap 2), adverteix del perill també actual de l’anomenat pelagianisme que ja va aparèixer en els primers moments del cristianisme, en els que reconeixien que “no és el coneixement el que ens fa millors sinó la vida que portem” (GEx, 47). Atribuïen el poder “a la voluntat humana, a l’esforç personal. Així van sorgir els pelagians i els semipelagians” (GEx 48). Segueix dient que «en el fons només confien en les pròpies forces i se senten superiors als altres per cumplir determinades normes o per ser inquebrantablement fidels a cert estil catòlic» (Evangelii gaudium, 94), solen transmetre l’idea de que tot es pot amb la voluntat humana” (GEx, 49). 

Tertul.lià

Benet XVI advertía d’un perill semblant parlant de Tertul.lià (AudGral 30-05-2007) que fou un literat, filòsof, teòleg i apologista (160-225 = 65 anys) , nascut a Cartago (actual Tunísia) i va dir d’ell que és un dels mestres de la fe i testimoni de la perenne actualitat del cristianisme, PERÒ, “però una recerca massa individual de la veritat junt amb l’intransigència del seu caràcter, el van portar a poc a poc a (…) unir-se a la secta del montanisme (...) Es veu que a la fi li falta la senzillesa, la humilitat (…) per acceptar les seves debilitats”. Els montanistes ensenyaven des del any 170 un ascetisme intens, dejuni, puresa personal i un desig ardent de sofrir el martiri, per creure en l’inminent retorn de Crist i la fi del món. 

Diu Francesc que Jesús ressuscitat, “sempre pot, amb la seva novetat, renovar la nostra vida (…) trencar els esquemes avorrits (…) i ens sorprèn amb la seva constant creativitat divina” (Evangeli gaudium, 11) com fa amb els dos que tornen a Emaús, amb els set que estan pescant a Tiberíades, etc. Es tracta de tindre amplitud mental per no tancar-se amb obsessió en unes poques idees, i tenir flexibilitat per poder modificar o completar les pròpies opinions (cf Amoris laeticia, 139). Als que estavan tancats en el cenacle per por als jueus, Jesús ressuscitat els va obrir l’enteniment i va afirmar que quan vinguera l’Esperit Sant ho entendrien tot i així, de passada, deixava clar l’error dels agnòstics que diuen que la veritat, sobretot la divina, no pot ser coneguda.

Per viure l’escolta i la docilitat a l’Esperit Sant, Francesc ensenya que és sa prestar atenció a la realitat concreta, perquè «les exigències i trucades de l’Esperit Sant ressonen també en els esdeveniments mateixos de la Història», a travès dels quals «l’Església pot ser guiada a una comprensió més profunda de l’inesgotable misteri» (Amoris laeticia, 31). A més “La veritable saviesa, producte de la reflexió, del diàleg i de l’encontre generós entre les persones, no s’aconsegueix amb una simple acumulació de dades que acaba saturant, en una mena de contaminació mental” (LS, 47). 

Francesc, a la Carta sobre l’amor a la Sagrada Escriptura, escrita amb ocasió del XVI centenari de la mort de sant Jeroni, afirma que “les págines bíbliques no sempre són accesibles d’immediat. Com es diu en Isaïes (29, 11), inclus per aquells que saben “llegir” (…) el llibre sagrat apareix “segellat”, tancat hermèticament a l’interpretació (…) «¿Creus entendre el que estàs llegint?», pregunta Felip; i l’eunuc respon: «¿Com vaig a entendre si ningú m’ho explica?» (Hch 8, 30-31)”. 

Jesús ressuscitat està varies hores acompanyant als que fan camí a Emaús, regresant depres i els volia recuperar; així l’Església en sortida ha de ser la comunitat de deixebles missioners que surten a la trovada, com fa Jesús amn Cleofàs i el seu company d’Emaús, “que s’involucren, que acompanyen, que fructifiquen i festeigen (…) es fica amb obres i amb gestos en la vida quotidiana dels altres, redueix distàncies” (EG, 24). Ell ens permet aixecar el cap i tornar a començar (…) No fuguim de la resurrecció de Jesús, mai ens declarem morts, passi el que passi (EG, 3). 

Afegeix Francesc que “és competència de tots com tasca quotidiana (…) portar l’Evangeli a les persones que cada un trata, tant als més propers com als desconeguts (…) al carrer, a la plaça, al treball, en un camí” (EG, 127) sortint al seu encontre com va fer Jesús amb els d’Emaús. “La missió (…) abraça totes les dimensions de l’existència, totes les persones, tots els ambients (…) tots els pobles. Res del que és humà li pot resultar extrany” (EG, 181).