LA "CULTURA" DE L'EXCLUSIÓ

 No podem deixar de reaccionar

 

  Al Levític que se sent avui en la Paraula de Déu, sent el 6é diumenge (cicle B) del TO, explica que a un leprós “mentre li duri la lepra, serà impur. Viurà aïllat i tindrà el seu estatge fora del campament" (Lev 13, 46). Avui dia se sap que és una malaltia infecciosa crònica que produeix complicacions severes de deformitat, desfiguració i discapacitat. Des de fa al menys 4.000 anys, qui patia aquesta malaltia quedaba exclòs de la societat, de la família, dels amics, etc.

 

Durant l’Edat Mitjana, en aquella Cristiandat europea es pensava que els leprosos emmalaltien com a càstig diví pels seus pecats i es solia relacionar amb la luxúria i amb la promiscuïtat, de manera que s’acostumava expulsar aquets malalts de les comunitats i desposseir-los dels seus béns com feien els jueus seguint la llei de Moisès. A l’Europa medieval els leprosos portaven unes petites taules a la mà, anomenades tauletes de sant Llàtzer, les quals al colpejar entre sí avisaven a la gent al seu pas quan se’ ls permetia pidolar o realitzar algun pelegrinatge.

 

Sanatori de Fontilles

Avui dia també es manifesta la mateixa “cultura” de l’exclusió que afecta a tants milions d’éssers humans i que es denunciada sense embuts pel Papa Francesc també quan no es degut a tenir lepra. Encara en 1909, a Espanya, per demanda de la Societat de Patologies Exòtiques―, es va decretar «l’exclusió sistemàtica dels leprosos» i el seu «reagrupament» en leproseries com a mesura essencial de profilaxi. L’última leprosería a Europa Occidental és el Sanatori de Fontilles, a la Vall de Laguar, a la comarca de la Marina alta, al sud de la Safor, al nord de la provincia d’Alacant.

 

Marianne Code de Molokai (†1918 amb 80 anys), canonitzada en 2012, fou Superiora General de la Tercera Ordre Regular de sant Francesc, a Siracusa, New York i va ser cridada a Honolulú pel rei de les illes Sandwich per tenir cura dels leprosos del seu regne. Va assistir a sant Damià de Molokai en els últims mesos de la seva vida terrenal i va seguir el seu treball asistencial.

 

Damiá de Molokai

Damiá de Molokai (†1899 amb 59 anys) va ser un religiós belga de la Congregació dels Sagrats Cors de Jesús i Maria, apòstol dels leprosos. Per suplir a un company malalt, va ser destinat a Hawai i va demanar anar a Molokai on eran portats els leprosos i allí va estar 26 anys. Fou canonitzat per Benet XVI en 2011 qui va recordar que “es va tornar en un servidor sofrent, leprós amb els leprosos, durant els últims quatre anys de la seva vida”. 

Adolf (†1224 amb 39 anys), fill dels comtes de Westfàlia, era canonge de la catedral de Colònia i molt poc edificant però es va fer cistercenc i després fou bisbe d’Osnabrück, destacant pel seu amor als malalts i als pobres, particularment a un leprós al que visitava portant medicines i alguns regals per animar-lo una estona.

Zotico va ser un sacerdot romà del segle IV, portat a Constantinoble per Constantí i va iniciar l’orfanat i va obrir una leprosería (contra la llei) que va acabar amb la seva vida.

 

La cultura de l’exclusió no és tan sols per la lepra ja que hi ha altres “raons” per viure excluit o per excluir homes i dones de qualsevol civilització, època de la història o continent del planeta Terra. 

Germá (†1054 amb 41 anys) era un alemany que es considerava a sí mateix com l’últim dels ignorants, i va escriure en el pròleg d’una obra seva sobre l’astrolabi que va inventar: "Soc jo, Germá, el rebuig dels pobres de Crist, més lent d’enteniment que un pollí". 

Mare Laura de santa Caterina de Siena Montoya y Upegui (†1949 amb 75 anys), la 1ª santa colombiana canonitzada en 2013, va ser la fundadora de les Misioneres de l’Immaculada i de santa Caterina de Siena al servei dels més pobres, els indígenes, que vivien una situació de segregació i d’exclusió. La mayoria dels indis ignoraven els seus drets i es consideraven inferiors als animals pel que Mare Laura els va ajudar a reconèixer la seva condició de racionals i després la de ser fills de Déu.

 

A l’Encíclica ecològica, també anomenada «verda», Laudato si (LSi, 2015) Francesc escriu que “els exclosos (...) són la major part del planeta, milers de milions de persones (…) molts professionals, formadors d’opinió, mitjans de comunicació i centres de poder estan ubicats lluny d’ells (…) Viuen i reflexionen des de la comoditat (…) aixó a vegades conviu amb un discurs «verd»” (LSi, 49). 

 

A la primera Exhortació que va escriure, Evangelii gaudium (EvG, 2013), diu que “avui tenim que dir no a una Economia de l’exclusió i l’iniquitat. Aquesta Economía mata (…) Hem donat inici a la cultura del «descart» (…) Els exclosos no són «explotats» sinó deixalles, «sobrants»” (EvG, 53). 

L’Evangeli d’avui és un passatge de Marc en el qual conta que “es va acostar a Jesús un leprós i li va suplicar de genolls: «Si vols, em pots purificar». Jesús, compadit, va extendre la mà, el va tocar i li va dir: «¡Ho vull, queda net!» Inmediatament le va desaparèixer la lepra i quedà pur (Mc 1, 40-42). Aquesta actitud de Jesús la recorda ara Francesc en Evangelii gaudium (EvG, 2013) dient que “de la nostra fe en Crist fet pobre, i sempre proper als pobres i als exclosos, brolla la preocupació pel desenvolupament integral dels més abandonats de la societat” (EvG, 186). “Fer oïdes sordes a aquest clam (…) ens situa fora de la voluntat del Pare i del seu projecte” (EvG, 187). 

En l’última Encíclica Fratelli tutti (FT, 2020) sobre la fraternitat i l’amistat social, escriu que Jesús “no feia la guerra dialèctica imposant doctrines, sinó que comunicava l’amor de Déu (…) En aquell món plagat de torres de vigilància i de muralles protectores, les ciutats vivien guerras sagnants entre famílies poderoses, al mateix temps que creixien les zones miserables de les periferies excloses” (FT, 4). 

Durant l’homilia de la Missa celebrant la 105ª Jornada Mundial del Migrant en 2019, va dir que. “no podem remandre amb el cor anestesiat, davant la misèria de tantes persones innocents (…) No podem deixar de reaccionar (…) la preocupació amorosa pels menys afavorits es presenta com un tret distintiu del Déu d’Israel. Un tret que també se li requereix, com deure moral, a tots els que volen pertànyer al seu poble. És aquest el motiu pel qual hem de  prestar especial atenció als forasters, com també a les vidues, als orfes i a tots els que són descartats en els nostres dies”.