SOBRE LA LLIBERTAT RELIGIOSA

Cridats a la llibertat

 

En l’Evangeli d’avui, 2n diumenge després de Nadal, es proclama l’inici del de Joan que diu que “el Verb es va fer carn, i va habitar entre nosaltres. En aquests dies nadalencs salta la pregunta sobre per qué i per a qué s’ha fet home, ha viscut entre nosaltres i per a qué està cada cristià ja que cada batejat és un altre Crist, com deia sant Pau. 

I segueix Joan dient que “Hi va haver un home enviat per Déu, que es deia Joan. Aquest va venir (...) per donar testimoni de la llum, perquè tots creguessin per ell. No era ell la llum, sinó el que havia de donar testimoni de la llum” (Jn 1, 1-18). La missió del baptista és la mateixa que la de tot batejat: ser testimonis, ja que la creació sensera, ferida pel “pecat original”, gemega i pateix com amb dolors de part, expectant la manifestació dels fills de Déu ja que també la mateixa creació serà alliberada de l’esclavitud de la corrupció per a participar de la llibertad gloriosa dels fills de Déu (cf Rom 8, 29.32). Als de Galàcia els diu Pau: “Vosaltres, germans, heu estat cridats a la llibertat” (Gal, 5, 13).

S’escolta de l’Eclesiàstic que “La saviesa fa el seu propi elogi (…) i em va dir: «Posa la teva tenda en Jacob (…) En la Tenda Santa, en la seva presència, he exercit el ministeri»” (Ecl 24, 1-2. 8-12). Exercir el ministeri, realitzar amb fidelitat la missió encomanada no és la de qui simplement afirma “ja val”. 

Reconèixer que es viu amb fidelitat la vocació cristiana porta a meditar el fet que aquests dies vénen a la ment i al cor al contemplar un pessebre i caure en el compte de que, com va escriure Joan Pau II a l’Encíclica Redemptor hominis (RH, 1979), “Jesucrist surt a l’encontre de l’home de tota època, també de la nostra, amb les mateixes paraules: «Coneixereu la veritat i la veritat os farà lliures». Aquestes paraules recollen una exigència fundamental i al mateix temps una advertència: la exigència d’una relació honesta respecte a la veritat, com a condició d’una autèntica llibertat” (RH, 12). 

 

Se segueix llegint en aquesta Encíclica que, com cada batejat és un altre Crist que ha sortit a l’encontre dels homes naixent a Betlem, “tots els cristians han de descubrir el que els uneix (…) magnífic patrimonio de l’esperit humà, que s’ha manifestat en totes les religions, com diu la Declaració del Concili Vaticà II Nostra aetate. Gràcies a ella, ens apropem igualment a totes les cultures, a totes les concepcions ideològiques, a tots els homes de bona voluntat.

 

Ens aproximem amb aquella estima, respecte i discerniment que, des d'els temps dels Apòstols, distingia l’actitud missionera i del missioner (…) L’actitud missionera comença sempre amb un sentiment de profunda estima davant el que «en l’home havia», per el que ell mateix, en l’íntim del seu esperit, ha elaborat respecte als problemes més profunds e importants; es tracta de respectar tot el que en ell ha obrat l’Esperit, que «bufa on vol». La missió no es mai una destrucció, sinó una purificació i una nova construcció per més que en la pràctica no sempre hi hagi hagut una plena correspondència amb un ideal tan elevat” (RH, 12). 

 

(…) l’Església del nostre temps dona gran importància a tot el que el Concili Vaticà II ha exposat en la Declaració sobre la llibertat religiosa (…) L’Església, per institució de Crist, és la seva custòdia i mestra, estant precisament dotada d’una singular assistència de l’Esperit Sant perque pugui custodiar-la fidelment i ensenyar-la.

 

(…) La Declaració sobre la llibertat religiosa ens mostra de manera convincent com Crist, i després els seus Apòstols, al anunciar la veritat que no prové dels homes sinó de Déu («la meva doctrina no es meva, sinó del que m’ha enviat», aixó és, del Pare), inclus actuant amb tota la força de l’Esperit, conserven una profunda estima pel home, per el seu entendiment, la seva voluntad, la seva conciència i la seva llibertat (…) condició i base de la veritable dignitat de la persona humana” (RH, 12).

 

Francesc, en l’Exhortació Gaudete et exúltate (GEx, 2018) diu que la “pobresa d’esperit està molt relacionada amb aquella «santa indiferència» que proposava sant Ignaci de Loiola, en la qual conseguim una bonica llibertat interior” (GEx 69). 

 

En l’Exhortació Evangelii gaudium (EvG, 2013) diu que “evangelitzem també quan tractem d’afrontar els diversos reptes (…) A vegades (…) veritables atacs a la llibertat religiosa o en noves situacions de persecució als cristians” (EvG, 61). “El kerigma és trinitari. És el foc de l’Esperit (…) sempre el primer anunci: «Jesucrist t’estima» (EvG, 164). La centralitat del kerigma demana (…) que expressi l’amor salvífic de Déu previ a l’obligació moral i religiosa, que no imposi la veritat i que apel.li a la llibertat” (EvG, 165).

 

En la Constitució Veritatis gaudium (VG, 2017) recorda que “la catolicitat és ferment d’unitat en la diversitat i de comunió en la llibertat” (VG, 4d).

 

A la Encíclica Fratelli tuti (FT, 2020) escriu: “Qué signifiquen avui algunes expressions com democràcia, llibertat, justícia, unitat? Han sigut grapejades i desfigurades per utilizar-les com instrument de dominació” (FT, 14).

 

En el discurs amb ocassió de la visita que li va fer el president d’Itàlia, Giorgio Napolitano, el Papa Francesc va assegurar que “és un deure de tots defensar la llibertat religiosa i promoure-la per a tots (…) En el món d’avui la llibertat religiosa és més afirmada que realitzada. En efecte, aquesta llibertat (…) sovint és violada”.

 

El Concili Vaticà II, en el Document sobre la llibertat religiosa, la Declaració Dignitatis humanae (DH, XII-1965), diu que “els homes del nostre temps es fan cada vegada més conscients de la dignitat de la persona humana, i aumenta el nombre d’aquells que exigeixen que els homes en la seva actuació gaudeixin i facint servir el propi criteri i la seva llibertat responsable, guiats per la conciència del deure i no moguts per la coacció” (DH, 1).

 

“Tots els homes han de estar immunes de coacció, tant per part d’individus com de grups socials i de qualsevol potestat humana, i aixó de tal manera que, en matèria religiosa, ni s’obligui a ningú a obrar contra la seva conciència, ni se l’impedeixi que actuï conforme a ella en privat i en públic, sl o associat amb altres, dins dels límits deguts. Declara, ademés, que el dret a la llibertat religiosa està realment fundat en la dignitat mateixa de la persona humana, tal com se la coneix per la paraula revelada de Déu i per la mateixa raó natural. Aquest dret de la persona humana a la llibertat religiosa ha de ser reconegut en l’ordenament jurídic de la societat, de tal manera que arribi a convertir-se en un dret civil” (DH, 2).