¡SEGUEIX-ME!

 Tots cridats a donar testimoni

 

El profeta Samuel diu que “El Senyor Iahveh va cridar a Samuel i ell va respondre: «Aquí estic»” (1Sam 3, 4). En el salm responsorial l’orante resa: Aquí estic, Senyor, per fer la teva voluntat (Salm 39). De l’Evangeli de Joan s’escolta el pasatge dels primers encontres amb Jesús dels joves Joan i Andreu, al Jordá quan van ser avisats per Joan (el baptista) de la seva presència allà, pasant prop d’ells, i el primer encontre amb Pere, portat a Jesús pel seu germà Andreu (Jn 1, 35-42). El següent versicle diu que “a l’endemà va determinar encaminar-se cap Galilea i va trobar a Felip. I li va dir Jesús: Segueix-me. Felip era de Betsaida, ciutat d’Andreu i de Pere” (Jn, 1, 43-44).

La crida de Déu, aquet segueix-me, es diu vocació que, en primer lloc, ès una realitat universal per tothom, homes i dones, ja que tots i cada un es cridat per Déu a la vida caduca terrenal i després a la vida eterna celestial. El Papa polac Wojtyla, per exemple, en la Jornada mundial d’oració per les vocacions, en el 2000, va dir que “considerar la vida com vocació afavoreix la llibertat interior”. La vocació és universal, per a tot èsser humà i ja Isaïes ho demostra amb un acudit: “així va parlar el Senyor a Cir, el seu ungit (…) et vaig cridar pel teu nom” (Is, 45). Cir era el rei persa, era pagà i no pertanyia al poble de Déu. 

La vocació no es cosa per uns pocs sinó per tothom ja que també el matrimoni és vocació divina i camí de santedat. La vocació o crida és una realitat evangélica que durant uns quants segles venia sent tergiversada per un reduccionisme insostenible i per aixó, per obra de l’Esperit Sant, va ser una de les propostes bàsiques de la reforma de la vida catòlica fetes pel Concili Vaticà II.

Lógicament ha sigut obstinació dels papes post-conciliars el fet d’ajudar a fer aquesta reforma i en aquet sentit Joan XXIII deia que “la vocació consisteix en el seguiment d’aquesta veu que crida” i Joan Pau, II ja a la seva primera Encíclica Redemptor hominis (RH, 1979), exposava la seva intenció d’ajudar a recol.locar la condició del cristià que no és res social sinó que ha de ser la resposta a la crida de Crist a seguir-lo. El cristià no ho és perquè ha elegit a Crist en comptes de Mahoma, o de Buda, a qualsevol iniciador d’una religió, i es creu que ho és per haver nascut a Occidente, en territori de la antiga Cristiandat medieval hiperclerical. D’haver nascut a Àsia seria budista o musulmà, d’haver nascut a Àfrica seria animista.

“L’Església, com societat humana – va escriure el Papa Wojtyla-, sens dubte pot ser examinada segons les categories de les que es sirveixen les ciencies socials, encara que aquestes categories són insuficients perqué no es tracta només d’una “pertinença social” sinó que és per a cada un i per a tots, una concreta “vocació”, una crida particular. Sobre todo hem de veure a Crist que diu a cada membre: “¡Segueix-me!”; aquesta és la comunitat dels deixebles (…) Es tracta d’una autèntica renovació de l’Església que suposa un adequat coneixement de la vocació i de la responsabilitat per aquesta gràcia singular, única e irrepetible de la crida. En base a aixó han de construir les seves vides els esposos, els pares, les dones i els homes de condició i professió diverses, començant pels que ocupen en la societat els llocs més alts” (RH, 21). 

Benet XVI escrivia en la seva primera Encíclica Déu és amor (Deus caritas est, DCE, 2005) que “No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per l’encontre con un esdeveniment, amb una Persona, que dona un nou horitzó a la vida i, amb ell, una orientació decisiva” (DCE, 1). 

Francesc ho segueix recordant perquè no s’oblidi i es vagi fent realitat viva a l’Església i, entre altres moments, ha escrit la Exhortació Gaudete et exúltate (GEx) datada en la solemnitat de sant Josep (19 març) de 2018 on es llegeix que “el Senyor fa a cadascun de nosaltres, aquesta crida que et dirigeix també a tu (…) El Concili Vaticà II ho va destacar amb força: «Tots els fidels cristians de qualsevol condició i estat (…) són cridats pel Senyor, cadascun pel seu camí» (LG, 11)” (GEx, 10). “Tots estem cridats a ser testimonis” (GEx, 11) encara que -diu Francesc- “a vegades tenim la temptación de relegar (…) el compromis al món a un lloc secundari, com si fos una «distracció»” (GEx, 27). 

El Compendi del Catecisme de l’Església diu que “l’home, per naturalesa i vocació, és un èsser essencialment religiós, capaç d’entrar en comunió amb Déu” (Compendi, 2). Als primers cristians els deia Pere, el primer Papa: “germans, posue major empenyorament en enfortir la vostra vocació i elecció” (1Pt 1, 10) i Judes escriu “als que han rebut la crida divina, estimats de Déu Pare i guardats per Jesucrist: misericòrdia, pau i amor en abundància per a vosaltres” (Judes 1, 1-2). 

Joan Pau II deia en l’Exhortació “Fidels laics” (Christifideles laici, ChL, 1988) que “La formació dels fidels laics té com objectiu fonamental el descubriment cada vegada més clar de la pròpia vocació i la disponibilitat sempre major per vivir-la en el cumpliment de la pròpia missió. Déu em crida i m’envia (...) cridant-nos a cada un pel nostre nom, com el Bon Pastor que «a les seves ovelles les crida a cada una pel seu nom» (Jn 10, 3)” (ChL, 58). “És urgent, avui més que mai, que tots els cristians tornin a remprendre el camí de la renovació evangèlica” (ChL, 16). 

Aquesta renovació correcta pot centrar-se aquests dies, des de demà dilluns 18 fins al dilluns 25, en la pròpia conducta ecuménica ja que del 18 al 25 se celebra l’Octavari d’oració per l’unitat dels cristians. Renovació en consonància amb el Concili Vaticá II que per obra de l’Esperit Sant va proposar unes reformes en aquest ámbit i que Joan Pau II va actualitzar amb l’Encíclica ecumènica Ut unum sint de 1995. En ella deia que Crist crida a tots els seus deixebles a l’unitat. Me mou el desitg de renovar aquesta invitació i proposar-la de nou amb determinació. 

A més de les divergències doctrinals que hi ha que resoldre, els cristians no poden menysvalorar el pes de les incomprensions ancestrals, dels malentesos i prejudicis, l’inèrcia, l’indiferència i un insuficient coneiximent recíproc. 

L’unitat donada per l’Esperit Sant no consisteix simplement en trobar-se juntes unes persones que se sumen unes a les altres (…) L’expresió de la veritat pot ser multiforme i la renovació de les formes d’expresió se fa necessària per transmetre el missatge evangélic. I és no només renovació de la manera d’expresar la fe, sinó de la mateixa vida de fe (…) Se substitueix inclus l’us de la expresió “germans separats” per térmes més adequats; es diu “altres cristians”, “altres batejats”, “cristians d’altres comunitates” ... Aquesta ampliació de la terminologia tradueix una notable evolució de la mentalitat. Cal recordar que ja Pius X (†1914) va decretar deixar de dir-los “protestants”. 

Es faria massa llarg portar cites de l’ecumenisme de Benet XVI i de Francesc, no tant pels escrits sinó pels fets ecumènics viscuts en el seu ministerio petrí.