SENZILLESA, HUMILITAT, SENSE PRESUMIR

 Res prodigiós, res extraordinari

Ja prop de Nadal doncs avui, 20 de decembre, es el quart diumenge d’Advent, s’escolta l’àngel que diu "No tinguis por, Maria (…)  concebràs i donaràs a llum un fill (…) serà gran i serà anomemat Fill de l’Altissim (…) regnarà sobre el poble de Jacob pels segles i el seu regnat no tindrà fi” (Lc 1, 26-38). El mateix que va dir Déu a Natan: “Jo seré per ell un pare i ell serà per a mi un fill. La teva casa i el teu regne remandran per sempre davant meu, i el teu tron serà estable eternament" (2Sam 7, 14.16).

Francesc va ensenyar a considerar que “Podia haver vingut espectacularment (…) com un emperador (…) es va formar en un poblet remot de les afores de l’Imperi Romà. No a Roma, que era la capital de l’Imperi, no en una gran ciutat, però a un barri gairebé invisible, de fet, prou cutre (…) des de la perifèria del gran Imperi, va  iniciar la més sagrada història” (Aud Gral 17-XII-2014). 

Benet XVI en 2006 considerava que “res prodigiós, res extraordinari, res espectacular (…) El senyal de Déu es la senzillesa. Aquest és la seva manera de regnar. Ell no ve amb poder i grandiositat externes. No vol aclaparar amb la força. Ens evita el temor davant la seva grandesa. Demana el nostre amor: per aixó es fa nen”. 

Maria té a Déu fet home en els seus braços i ens ho deixa per amanyagar-lo quan l’hi demanem. En els nostres braços tenim a Jesús que també és l’Església. Francesc deia que “l’Església és mare i se fa mare només quan s’obre a la novetat de Déu, a la força de l’Esperit (…) avui és un dia per pregar per la nostra mare Església, per tantes esterilitats en el poble de Déu. Esterilitat d’egoismes, de poder (…) quan l’Església creu poder tot, apoderar-se de les conciències de la gent, anar pel camí dels fariseus, dels saduceus, sobre el camí de l’hipocresia” (homilia 19-XII-2014). 

Senzillesa, humilitat, sense presumir amb lo diví és el marc de les primeres coses que va proposar Joan Pau I, el Papa Albino Luciani, declarant que prefería el qualificatiu de Pastor Espiritual abans que el de Summe Pontífex. Les aspiracions de Luciani molt aviat van quedar clares intentant retornar l’Església als seus orígens: la simplicitat, la honestitat, els ideals, i les aspiracions de Jesucrist. però aixafades per la realitat eclesiástica, van morir aquestes il.lusions de fidelitat a l’Evangeli. 

El 28 d’agost d'aquell 1979 es va produir l’anunci de que la "revolució" empresa per Luciani havia començat i no hauria coronació, tampoc utilitzaría la cadira gestatoria ni la tiara amb les seves incrustacions de maragdes, rubins, zafirs i diamants. No flamearien les plumes de paò real etíop, ni hauria ceremònia de 6 hores de durada; tot aixó per abolir la gran pompa i el ritualisme de l’esplendor de l’antic poder temporal. Explica el seu secretari particular que Luciani va dir en aquells primers dies: “¡Qué bonic haguès estat que el Papa haguera renunciat espontàniament al poder temporal! Ho hauria d’haver-lo fet abans. Donem grècies al Senyor que així ho ha volgut i ho ha fet”. Al capdavant de les reformes i canvis prioritaris figurava la necessitat d’alterar radicalment la relació del Vaticà amb el capitalisme i el desig d’alleujar els grands sofriments que vivía part de la humanitat. 

Pau deia als cristians de Filipos: “deixeu-vos guiar per la humilitat i considereu sempre superiors als altres (…) Ell, malgrat la seva condició divina, no va utilitzar la seva categoria de Déu; al contrari, es va despullar del seu rang … pasant per un de tants (…) actuant com un home qualsevol”. Als de Coloses els diu: “Que ningú us tregui el premi per presumir de humilitat (…) inflat en va per la seva intel.ligència carnal” (Col 2, 18). Y als d’Éfes:”us prego jo, el presoner pel Senyor, que visqueu una vida digna de la vocació a la que heu estat cridats, amb tota humilitat i mansuetud”. (Ef 4, 1-2)

Joan Pau II, acabat el Gran Jubile i la Jornada del perdó, deixava escrit que l’examen, la purificació de la memòria i demanar perdó ens fa més humils (cf NMI, 6). També Francesc segueix recordant-lo a l’Exhortació Evangelii gaudium (EvG, 2013) escrivint que “El Concili Vaticà II va presentar la conversió eclesial com l’obertura a una permanent reforma de si per fidelitat a Jesucrist” (EvG, 26). “La pastoral en clau de missió pretén abandonar el còmode criteri pastoral del «sempre s’ha fet així». Convido a tots a ser audaços i creatius en aquesta tasca de repensar els objetius, les estructures, l’estil i els métodes evangelitzadors” (EvG, 33). “A vegades (…) els fidels reben (…) una cosa que no respon al verdader Evangeli de Jesucrist (…) en algunes ocasions els donem un fals déu o un ideal humà que no és veritablement cristià” (EvG, 41). 

I segueix dient: “espero que ens mogui la por a tancar-nos en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les normes que ens tornen jutges implacables, en els costums on ens sentim tranquils, mentre fora hi ha una multitud famolenca i Jesús ens repeteix sense cansar-se: «¡Doneu-los vosaltres de menjar!» (Mc 6, 37)” (EvG, 49.). En l’Exhortació Gaudete et exúltate (GEx, 2018) recorda que “La humilitat (…) no és caminar amb el cap baix, parlar poc o escapar de la societat” (GEx, 119).

Jesucrist redimeix amb la humilitat que manifesta el seu abaixamen al fer-se home, a l’encarnar-se en les entranyes de Maria. I es detecta la seva humilitat en cada detall de la seva vida terrenal, sent qui és, omnipotent i totpoderós. Ho recordava Joan Pau II a la Carta preparatòria del Gran Jubileu, Tertio millennio adveniente (TMA, 1994) on escrivia que “aquest fer-se un dels nostres del Fill de Déu va esdevenir en la major humilitat” (TMA, 5).

Moltes filosofies d’Occident creuen que la humilitat és detestable, és un vici, és debilitat; així Sòcrates, Plató, Aristòtil, etc. És una baixesa pel super-home de Nietzsche. En canvi per als orientals té gran valor ja que la necessita el bon deixeble, per a ser receptiu, per aprendre del mestre, etc. Tant allunyar a Déu per la seva grandesa ha donat peu a l’agnosticisme i a l’ateisme. Ja els jueus de l’Antic Testament no s’atrevían a dir a Déu Pare ni fer representacions seves. No creien en la seva encarnació fen-se home.

D’aquest 8-XII-2020 al 8-XII-2021 Francesc a instituit un «Any de sant Josep», al que li té molta devoció, hi ha escrit la Carta Patris corde que acaba demanant implorar a sant Josep la gràcia de les gràcies: la nostra conversió. Afirmava Kart Barth que era favorable al desenvolupament de la Josefologia “perqué al meu entendre Josep va fer amb Crist la mateixa tasca que hauria d’exercir l’Església, doncs l’Església és incapaç de donar a llum al Redemptor però pot i te que servir-lo amb humilitat i modèstia”. 

Bernat de Claravall resava: “Verge (…) Mira que l’àngel espera la teva resposta (…) També nosaltres (…) esperem, Senyora”. Com que l’Església es Maria, el món espera aquestes mateixes paraules seves i les de cadascun dels seus membres. I segueix resant Bernat: “Mira que el desitjat de tots els pobles està trucant a la teva porta (…) Que la teva humilitat es revesteixi d’audàcia, i la  teva modèstia de confiança (…, Verge prudent, no tinguis por a la presunció; perquè, encara que es bona la modèstia en el silenci, més necessaria és ara la pietat en les paraules”.