ESTEM A L'ESPERA

 Déu i els altres també ens esperen

 

Aquest diumenge 29-XI-2020 és el 1r d’Advent, quatre abans de Nadal i comença un nou any litúrgic (cicle B). Es llegeix en el Catecisme de l’Església (CEC) que “Al celebrar anualment la litúrgia d’Advent, l’Església actualitza aquesta espera del Messies: participant en la llarga preparació de la primera vinguda del Salvador, els fidels renoven l’ardent desig de la seva segona vinguda” (CEC, 524). 

El profeta Isaïes ajuda a meditar el sentit de l’Advent quan diu: “Senyor, tu ets el nostre pare i redemptor (…) tan de bo rasgues el cel i baixis (…) Mai es va sentir dir, ni ningú va veure mai que altre Déu, fora de tu, fes aquestes coses en favor dels que esperan en Ell (…) et éram sempre rebels, impurs, la nostra justícia un drap brut (…) ningú que invoqui el teu nom” (Is 63,16- 64,8). Aixó és un acte de fe que incita a l’esperança ja que Déu no defrauda mai pel seu amor a l’home que és incondicional i tot i no merèixer-ho. Rebelds, impurs, un drap brut…, així no es pot rebre a Déu ni a ningú, així que Advent és temp propici d’arreclar-se, de conversió, de renovació, d’anar preparant l’encontre amb Déu que ningú sap el dia ni l’hora. Ja ho deia Jesús als seus deixebles: "Vetlleu i esteu preparats, perquè no sabeu quan será el moment” (Mc 13, 33-37). 

Explicava Benet XVI que “l’ Evangeli no és només una comunicació de coses que es poden saber, sinó una comunicació que comporta fets i canvia la vida (…) Qui té esperança viu d’una altre manera” (Spe salvi, 2). “És el moment de preguntar-nos ara de manera explícita: la fe cristiana ¿és també per nosaltres ara una esperança que transforma i sosté la nostra vida?” (Spe salvi, 10)

Demanava Francesc en 2016 “deixar-nos sorprendre per Déu i no dependre de les nostres seguretats perquè el Senyor vé a l‘hora menys pensada”. Deixar-se sorprendre per Déu és lo lògic ja que el que cal canviar en la vida no es fruit de l’intel.ligència humana per si sola sinó sugeriment de l’Esperit Sant. Per aixó el Catecisme recorda que “L’Església (…) rellegeix y reviu tots aquets esdeveniments de l’història de la salvació en el "avui" de la seva Litúrgia (…) que (…) ajudi als fidels a obrir-se a aquesta intel.ligència "espiritual" de l’economia de la salvació” (CEC, 1095).

Joan Pau II ja va advertir que “estem tant familiaritzats amb la paraula «advent»·que a lo millor no captem tota la riquesa que amaga” (Aud Gral 28-XI-1978). Joan Duns Escoto (+1308 amb 43 anys), escocès de Duns, és un franciscà beatificat per Joan Pau II en 1993 i que fou glosat per Benet XVI (Aud Gral 10-VII-2007) destacant ser defensor de l’opinió –en contra de la majoria-  de que el Verb s’hauria encarnat encara que el home no hagués pecat. 

Un ensenyament “amagat” en la fe és el que sap que no només cada Nadal ha de ser un nou especial encontre amb Déu, en viu i en directe, ja que és a diari en el proisme, especialment en els febles, els malalts i els pobres i en els sagraris. L’idea la segueix anunciant sense parar Francesc. 

En l’última encíclica recent sobre la fraternitat i l’amistat social (Fratelli tutti, FT) recorda del Concili Vaticà II que «els goigs i les esperances, les tristeces i les angoixes dels homes del nostre temps, sobre tot dels pobres i dels que pateixen, són a la vegada goigs i esperances, tristeces i angoixes dels deixebles de Crist. No hi ha res veritablement humà que no trobi ressò en el seu cor» (GS, 1) (FT, 56).

“L’afirmació de que tots els èssers humans som germans i germanes, si no és només una abstracció, sinó que pren carn i es torna concreta, ens planteja una sèrie de reptes que ens descol.loquen, ens obliguen a assumir noves perspectives i a desemvolupar noves reaccions” (FT, 128). I segueix dient Bergoglio que “Reconèixer a cada èsser humà como un germà o una germana i buscar una amistat social que integri a tots no són meres utopies. Exigeixen la decisió i la capacitat de trobar els camins eficasos que les facin realment possibles” (FT, 180). 

Advent és temps d’espera, d’espera de l’adveniment, de la vinguda de Déu. Estem a l’espera i fomentar l’esperança vol dir tenir cura tant de la virtut sobrenatural com de l’esperança humana i aixó ho recordava el Papa Ratzinger en la seva Encíclica sobre l’esperança (Spe salvi facti sumus, SS, 2007) ja que la gràcia no destrueix l’humá en l’ordre natural sinó que el sana i l’eleva. “És necessària una autocrítica de l’edat moderna en diàleg amb el cristianisme i amb la seva concepció de l’esperança. En aquest diàleg, els cristians (...) tenen també que aprendre de nou en qué consisteix realment la seva esperança, qué tenen que oferir al món i qué és, pel contrari, el que no poden oferir-li” (SS, 22). 

Deixava dit el savi Khalil Gibran (+1931 amb 48 anys), libanès que “per molt llarga que sigui la tempesta, el sol sempre torna a brillar entre els núvols”. Martin Luther King (+1968 assassinat amb 39 anys) va dir que “si sapigués que el món s’acaba demà, jo, avui encara plantaria un arbre”. I Aristòtil (+322 aC) havia afirmat que “l’esperança és el somni de l’home despert”.

Un savi professor contemporani opinava que l’esperança “és de les virtuts que deixen més profunda petjada en l’ánim humà. ¡Quantes filosofíes, quantes actituts, quants estats anímics dels homes del nostre temps aprofundeixen les seves arrels en ànimes sense esperança, que es debaten entre l’angoixa i la por, una angoixa que res pot deslligar, una por que res pot allunyar!” (Salvador Canals, +1975 amb 55 anys). Rabindranath Tagore (+1941 amb 80 anys), famós filòsof i escriptor indi, afirmava que “cada criatura, al nèixer, ens porta el missatge de que Déu encara no perd l’esperança en els homes”.

Déu i també els homes estan esperant als cristians, cosa que recordava Joan Pau II al escriure que “¿no està aquest món dels viatges còsmics, de l’energia atòmica, de les conquestes científiques “gimegant i patint” com en els dolors del part i estan esperant la manifestació dels fills de Déu? (Rom 8, 19.22)” (Redemptor hominis, 8). 

Francesc escriu que “un evangelitzador no deuria tenir permanentment cara de funeral. I tant de bo el món actual —que busca de vegades amb angoixa, a vegades amb esperança— pugui així rebre la Bona Nova, no a través d’evangelitzadors tristos i desalentats, impacients o ansiosos” (EvG, 10). “Una predicació positiva sempre dona esperança, orienta cap al futur, no ens deixa tancats a la negativitat” (EvG, 159).

“¡Caminem amb esperança! (…) tenir el mateix entusiasme dels cristians dels primers temps va demanar el Papa Wojtyla recordant que “per aixó podem comptar amb la força del mateix Esperit que fou enviat a la Pentecosta i que ens empeny avui a sortir animats per l’esperança «que no defrauda» (Rm 5, 5)” (Nou mil.lenni inaugurat, 58). 

Ajuda sens cap dubte –com va fer sant Josep- aprendre de Maria per com reaccionava davant el vist i sentit en la vida de Jesús. 

Va obrir els ulls el Nen i en altres ulls es va veure.

Al veures tan petit, el Nen va somriure.

Es que la mare, la Verge, ho mirava amb amor

Y en els seus brillants pupil.les va ser on el Nen es va veure.