AMOR I VERITAT

La manera de regnar de Déu

En una ocasió Francesc va dir que els textos de la Litúrgia de la Paraula ajuden a entendre “com Jesús ha realitzat el seu regne; com ho fa en l’esdevenir de la història i quina cosa ens demana a nosaltres avui” (Homilía de 2014). 

Pablo recorda que “serà la consumació, quan (…) Crist lliuri el seu Regne al seu Pare. Perquè Ell ha de regnar fins que el Pare posi sota els seus peus a tots els seus enemics (1Cor 15, 24-25). 

¿Tu ets rei? ès la pregunta que Pilat li fa a Jesús perquè es del que l’acusen les autoritats religioses: els fariseus i els sacerdots jueus. Jesús ho confirma però deixa clar que “el meu regne no és d’aquest món”. El seu regne no és d’aquest món però és per aquest món i la paradoxa no és fácil d’assimilar, compaginar i portar-la a la práctica ja que s’ha condemnat el món i s’ha instaurat primer un regne temporal amb Carlemany, després el Sacre Imperi Germànic Romà i ultimament un mica més modest el nacionalcatolicisme en alguns països. 

En 2016, Francesc feia considerar la realitat real de que “la seva reialesa ès paradoxal: el seu tron és la creu; la seva corona és d’espines; no té ceptre però li posen una canya a la mà; no vesteix suntuosament però és privat de la túnica; no té anells enlluernadors en els dits sinó les mans traspassades pels claus; no té un tresor però es venut per trenta monedes”. La grandesa del regne de Crist “no és el poder segons el món sinó l’amor de Déu, un amor capaç d’assolir i restaurar totes les coses”. 

Crida l’atenció que uns pagans (no jueus), savis vinguts potser de Pèrsia, al arribar a Jerusalem, quan havia nascut Jesús a Betlem, pregunten "¿on està el nascut rei dels jueus?". Quina idea tindrien de tal rei? Al Calvari, el "bon lladre" diu a Jesús: "recordat de mi quan estiguis en el teu regne". Quina idea tindria d’aquest regne, si el veu crucificat, clavat a la creu? 

L’Església té com a fi suprem sembrar el Regne de Déu però tal expressió no pot de cap manera ofendre als republicans. Interrogat Jesús pels fariseus sobre quan arribaria el Regne de Déu, Ell respón que “El Regne de Déu no vé amb espectacle; ni es podrà dir: vegeu-ho aquí o allà; perquè, mireu, el Regne de Déu esta ja enmig de vosaltres” (Lc 17, 20-21). Si està dintre de vosaltres, no és una estructura externa i per aixó Francesc en la salutació nadalenca a la Cúria vaticana en 2019 va recordar que «No estem més en la Cristiandat. No més (…) «No estem ja en un régimen de cristianisme» tal com ja havia deixat escrit Joan Pau II: “Ha pasat ja la situació d’una “societat cristiana” (NMI, 40). El Regne està destinat a tots els homes. El Regne será tota la humanitat i no pas només un continent. 

“Després de la multiplicació dels pans – comentava Benet XVI (hom 25-XI-2012)-, la gent, entusiasmada pel miracle, volia fer-lo rei, per enderrocar el poder romà i establir així un nou regne polític, que seria considerat com el Regne de Déu tan esperat. Però Jesús sap que el Regne de Déu és d’altre tipus, no es basa en les armes i en la violència”. 

“Vengui a nosaltres el vostre regne” es resa milions de vegades cada dia al “Pare nostre” però la sinceritat exigeix entendre el que es resa. L’Església, poble profétic, sacerdotal i reial, té la missió de portar a tots els homes el nou manament de l’amor. La vida cristiana no és un códi escrit, sinó «l’amor de Déu derramat en els nostres cors per virtud de l’Esperit Sant, que ens ha estat donat» (Rom 5, 5) però “potser com mai en la història, la humanitat és quotidiana i profundament atacada i desquiciada per la conflictivitat, fenomen pluriforme, que es distingeix del legítim pluralisme (…) assumeix formas de violència, de terrorisme, de guerra” (Christefideles laici, 6). “A partir de la conclusió del Concili Vaticà II, s’ha fet potser menys inquietant aquel quadre de tensions i de amenaces pròpies de la nostra època?” (Dives in misericordia, 10). 

Però les desgràcies mai venen soles i no existeix la generació espontànea. La violència d’uns avui dia és efecte de la reacció per fets anteriors dels altres. La Il.lustració va ser un moviment filosòfic que volia millorar les coses i cambiar el que fes falta o el que semblava obvi, evidente, necesari. En un principi, tot va començar amb una Il.lustració catòlica doncs pastoralment parlant alguns eclesiàstics llegien els signes dels temps, entre ells l’invent de la imprenta. Era un temps nou on cada creient podría tenir a la mà un llibre; la cultura estava ja l’abast de tots. Els bons pastors de l’Església catòlica es van adonar que calia il.lustrar les ments dels creients.

Però aquest esdevenir va ser ràpidament impedit i sufocat per la Cúria vaticana deixant el món en mans de l’Il.lustració laïcista que amb la Ciència a Anglaterra i amb la raó a França, pretenia canviar la societat tradicional anglesa i la societat cristiana, la Cristiandat, a França.

 

Mentrestant en aquells moments que semblavaa que el papat estava caient en un profund oblit, es descobreix una excepció amb el Papa Benet XIV (1740-58), “animal rurale” segons Malaquies. Prósper Lambertini era erudit, el millor canonista del seu segle i historiador, que va ser en alguns aspectes un preludi del Concili Vaticá II i de Joan XXIII ja que també fou una "alenada d’apertura" de portes endins però no sembla masa lúcid en la política exterior, o sigui en lo de la evangelització, ja que confonia l’unitat amb l’uniformitat i va portar pel carrer de l’amargor al P. Ricci, missioner a la Xina.

 

Com Arquebisbe de Bolonya, sent Cardenal, vivia el que el va caracteritzar el seu pontificat: Va iniciar el diàleg amb el món i va promoure la dona en l’ambit civil aconseguint que dues dones regentaren càtedres universitaries, ¡cosa insólita en aquell temps! Va voler col.locar l’Església a la vanguardia de la cultura i com comprenia les noves formes de vida, va adaptar el missatge evangélic als nous temps com fará el Vaticà II dos segles després. Va obrir nous camins jurídics pel matrimoni (bestreta del Papa Francesc) als països de minoría catòlica. Va coneixe l’enfrentament del pensament catòlico amb el protestant que l’atacava per intransigent.

 

Per facilitar el diàleg, va insistir en les diferències entre les opinions d’escola i el Magisteri per no tancar-se en l’opinable. Va suprimir la condena de Galileu i va dictar normes per la llibertat de pensament. Se li ratllava de condescendent y claudicant a la moda per part dels immovilistes de la Santa Seu. La seva mort fou sincerament lamentada per tots els pobles protestants per ser gran cescador de camins d’enteniment entre l’Església i el món. Les seves directrius, una vegada mort, van quedar truncades. 

El Papa polonés Wojtyla va escriure que “Tots els membres de l’Església (…) junts, podem oferir  (…) nous signes d’esperança, treballant per que augmentin la justícia i la solidaritat i es consolidi una nova cultura per l’edificació d’una autèntica civilització de la veritat i de l’amor” (Evangelium vitae, 6) ja que el Regne de Déu és de santedat, de justícia, d’amor i de pau. 

Benet XVI va dir que “Ell és Amor i Veritat, i tan l’amor com la veritat no s’imposen mai: trucan a la porta del cor i de la ment i, allà on poden entrar, ofereixen pau i alegria. Aquesta és la manera de regnar Déu” (ángelus 26-XI-2006). 

“L’Església està ordenada al Regne de Déu, del qual es germen, signe e instrument” (Redemptoris missio, 18). “És veritat que la realitat incipient del Regne pot trovar-se també fora dels confins de l’Església, en la humanitat sensera, sempre que (…) estigui oberta a l’acció de l’Esperit que bifa on i com volt (cfr Jn 3, 8)” (Redemptoris missio, 20). 

La reialesa de Crist, Crist rei, no és un concepte polític encara que els jueus i els deixebles del seu temps així ho confonian. Abans del Sant Sopar, al lavatori dels peus, Jesús va ensenyar definitivament que la seva reialesa consisteix en servir, no en manar; quan el cristià hagi de manar també ho a de fer com a servei. 

Vingui a nosaltres el teu regne. ¿Què entendria Maria amb aquesta frase del Pare nostre ja que savia des de l’anunciació que el seu fill era rei i el seu regne no tindrà fi? Sant Josep era un bon jueu que esperava al Messïes promés; Quina idea tindria de aixó?.