EL REGNE DELS CELS ÉS DELS POBRES

 Una opció preferencial per ells

Cada any el diumenge XXXIII del TO és la Jornada mundial dels pobres, instituïda en 2016 per ser com la preparació més adequada per viure la solemnitat de Jesucrist, Rei de l’Univers, qui s’ha identificat amb els petits i els pobres, i ens jutjarà a partir de les obres de misericòrdia. Pel 2020 (15 novembre) el Missatge per la Jornada mundial, la IV, es “tendèix la teva mà al pobre” (Sirácida o Eclesiàstic, 7, 32), que són paraulas d’un savi d’uns 200 anys abans de Crist. 

Es el mateix Jesús que va dir “Feliços els pobres d’esperit, perquè d’ells és el Regne dels cels” (Mt 5, 3). I quan Joan, que a la presó havia tingut notícia de les obres de Crist, va enviar a preguntar-li per mitjà dels seus deixebles: ¿ets tu el que ha de vindre, o n’hem d’esperar a un altre?, Jesús els va respondre: Aneu i anuncieu a Joan el que esteu veient i sentint: els cecs veuen i els coixos caminen, els leprosos quedan sans i els sords hi senten, els morts ressusciten i als pobres s’anuncia l’Evangeli (Mt 11, 2-5). No s’anuncia només a ells peró també, sens dubte, a ells que no són només als pobres materials sinó als pobres d’esperit, tenguin o no res.

Jesús explica la paràbola del què se’n va de viatge lluny i confia els seus bens als seus servidors segons les seves capacitats. A un li dona 5 talents, a un altre 2 i a un tercer 1. Els que van rebre 5 i 2 talents són lloats per negociar bé (cf Mt 25, 14-30). A l’elogiar als administradors d’uns béns pot semblar que canonitza el capitalisme y en la Jornada mundial de los pobres, es pot donar un xoc a algun. En una primera impressió, la pobresa i el capitalisme no semblen parella de fet.

Després que el jove ric se’m va anar trist, Jesús va dir als seus deixebles: En veritat us dic: difícilment entrarà un ric en el Regne dels Cels. És més, us dic que és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla, que un ric entri al Regne de Déu (Mt 19, 23-24). El ric al que es refereix Jesús ha de ser ric de esperit, com el pobre, i es pot ser ric de esperit tenint molt o no res perquè es tracta de no estar aferrat i un captaire pot estar-ho a la moxilla. 

Des de l’inici del seu ministeri petrí Joan Pau II a Redemptor hominis (RH, 1979) ja manifestava la seva intenció d’ajudar a tots els membres de l’Església, pastors i laics, a estar pendents dels pobres materials del món com exigencia de la pobresa d’esperit. I deixava escrit que “es ben conegut el quadro de la civilització consumística, que consisteix en un cert excés de béns necessaris a l’home, a les societats (…) riques i molt desemvolupades— mentre les altres, al menys amplis estrats de les mateixes, pateixen fam, i moltes persones moren a diari per inedia i desnutrició” (RH, 16). 

Més tard insistia en Novo millennio ineunte (NMI, 2001) dient que “Si veritablement hem partit de la contemplació de Crist, tenim que saber-ho descobrir sobre tot en el rostre d’aquells amb els que ell mateix ha volgut identificar-se: «He tingut fam i em donarau de menjar; he tingut sed i em donàrau beure; era foraster i m’heu allotjat; nu i m’heu vestit, malalt i m’heu visitat, empresonat i heu vingut a veure» (Mt 25, 35-36) (NMI, 49). 

I segueix dient en aquest paràgraf que “atenent-nos a les indiscutibles paraulas de l’Evangeli, en la persona dels pobres hi ha una presència especial seva, que imposa a l’Església una opció preferencial per ells. Mitjançant aquesta opció, es testimonia l’estil de l’amor de Déu, la seva providència, la seva misericòrdia i, d’alguna manera, se sembren encara en la història aquelles llavors del Regne de Déu que Jesús mateix va deixar en la seva vida terrenal atenent a quants recurrien a Ell per tota classe de necessitats espirituals i materials” (NMI, 49). El Papa Bergoglio no inventa res, només repeteix l’Evangeli encara que amb el seu estil argentí. 

“En efecte –segueix dient Wojtyla-, son moltes en el nostre temps les necessitats que interpel.len la sensibilitat cristiana. El nostre món (…) ofereix a pocs afortunats grans possibilitats, deixant no només a milions i milions de persones al marge del progrés, sinó a viure en condicions de vida olt per sota del mínim requerit per la dignitat humana (…) El panorama de la pobresa pot extendre indefinidament, si a les antigues afegim les noves pobreses, que afectan sovint a ambients i grups no mancats de recursos econòmics, peró exposats a la desesperació del sense sentit, a la insídia de la droga, a l’abandonament en la edat avançada o en la malaltia, a la marginació o a la discriminació social”. 

 

(…) Es tracta de continuar una tradició de caridad que ja ha tingut moltíssimes manifestacions en els dos mil.lennis pasats, peró que avui potser requereix més creativitat. Es l’hora d’una nova «imaginació de la caritat», que promogui no tant i no només l’eficàcia de les ajudes prestades, sinó la capacitat de fer-se propers i solidaris amb qui pateix, per que el gest d’ajuda sigui sentit no com almoina humillant, sinó com un compartir fratern. Ja es veu que Francesc no fa altre cosa que insistir en lo mateix encara que amb altres paraules com “Església en sortida” o alló d’Església “hospital de campanya”.

 

El Papa polonès Wojtyla seguía dient a la Carta que “Per aixó hem d’actuar de tal manera que els pobres, en cada comunitat cristiana, se sentin com «a casa seva». ¿No seria aquest estil la més gran i eficaç presentació de la bona nova del Regne? Sense aquesta forma d’evangelització, duta a terma mitjançant la caritat i el testimoniatge de la pobresa cristiana, l’anunci de l’Evangeli, tot i ser la primera caritat, corre el risc de ser incomprés o d’ofegar-se en el mar de paraules a que l’actual societat de la comunicació ens sotmet cada dia” (NMI, 50). 

Cada any l’últim diumenge de septembre se celebra la Jornada mundial de Refugiats i Migrants, decretat per Francesc en gener de 2018 a petició de diverses Conferències episcopals. El lema de la 106ª Jornada de 2020 era “Com Jesucrist, obligats a fugir. Acollir, protegir, promoure i integrar als desplaçats interns”, dedicat al drama dels desplaçats interns, un drama sovint invisible i a tots els que han experimentat i segueixen encara avui vivint situacions de precarietat, d’abandonament, de marginació i de rebuig pel COVID-19.

Immigrants així com gitanos, minusválits, miners, malalts, ancians, protestants, musulmans i moltíssims joves, sumen més d’un milió de persones de totes les classes socials que peregrinen cada any al santuari marià belga de Ntra Sra de Banneux que significa «terra dels que no tenen res» i està en un pobre caseriu a 25 km de Lieja. María es va presentar com la Verge dels pobres que, segons Joan Pau II, ens invita a plantejar-nos el misteri del sufriment i al 75º aniversari, maig de 2008, Benet XVI va enviar una carta en què demanava que Maria, “que sobresurt entre els humils i pobres del Senyor, que d’Ell esperen amb confiança la salvación (Lumen gentium 55), ens exhorti a una vida espiritual renovada”.