JO ESPERAVA QUE DONÉS RAÏMS BONES

El Regne de Déu se li donará a un poble que doni els seus fruits 

Avui, 4 d’octubre, dia de sant Francesc d’Asís, el poverelo, acava el anomenat “temps de la creació” que es va iniciar l’1 de setembre, i és així perquè és el sant ecològic per excel.lència i de qui el Papa Francesc va agafar el nom i el posa de protagonista de la encíclica ecológica sobrenomenada “verd” Lloat siguis, Laudato si, LSi, 2015) on escriu que “«Lloat sigeu, Senyor meu», cantava sant Francesc d’Asís. En aquest bell càntic ens recordava que la nostra casa comuna és també com una germana, amb la qual compartim l’existència, i com una mare bella que ens acull entre els seus braços” (LSi, 1).

  

“Francesc és l’exemple per excel.léncia de la cura del que és feble i d’una ecologia integral, viscuda amb alegria i autenticitat (...) Ell va manifestar una atenció particular cap a la creació de Déu i cap als més pobres i abandonats” (LSi, 10).

 

“Espero que aquesta Carta Enciclica, que s’agrega al Magisteri social de l’Església, ens ajudi a reconèixer la grandesa, l’urgència i la bellesa del repte que se’ns presenta (…) Així podrem proposar una ecologia que, entre les seves diferentes dimensions, incorpori el lloc peculiar de l’ésser humà en aquest món i les seves relacions amb la realitat que l’envolta” (LSi, 15).

Tan dels homes és el món com l’Església ja que ambdues institucions divines les ha posat a les seves mans però crida l’atenció l’insistència de Déu per advertir als humans que li fem malvé les seves coses: el planeta, la flora, la fauna y la mateixa humanitat. Ja Isaïes deia de part seva: ¿Per què quan jo esperava que donés raïms bones, va donar agraces? (…) la vinya del Senyor és la casa d’Israel (Is 5, 1-7).

Pau als cristians filipencs els va haver de recordar que "Déu (…) guardarà els vostres cors i pensaments en Crist Jesús" (Phil 4, 6-9) i així és posible que en la vinya del Senyor es recullin raïms bones, riques, sabroses, desitjables.

Mateu relata que Jesús digué als summes sacerdots i als ancians del poble aquesta paràbola: "Havia una vegada un propietari que va plantar una vinya (…) la va llogar a uns vinyaters (…) Arribat el temps de la collita, va enviar els seus criats per demanar la seva part dels fruits (…) us dic que us treurà el Regne de Déu i será donat  a un poble que el faci fructificar" (Mt 21, 33-43). 

Cap reconèixer el desencís continu i habitual que li donem a Déu per fer malament les coses però no és fàcil reconèixer-ho doncs, com en la paràbola, els vinyaters, creient que fan bé, maten o apedreguen als criats que van a demanar els fruits que en justícia mereix recollir l’amo de la vinya. És de rabiosa actualitat el que deia Francesc de Sales: Me dona alegria veure que comenceu cada dia: no hi ha millor mitjà per acabar bé la vida que el de tornar a començar sempre i no pensar mai que ja hem fet prou. I segles abans Joan Crisòstom li deia a Teodor: El que és greu no és que un que lluita caigui, sinó que remangui en la caiguda. Aquesta actitud de remandre en l’error és lo pròpi dels immobilistae que, com el julivert, te’ls trobes en totes les salses, en tots els llocs i en tots els temps.

Ja des de l’Antic Testament Iahvé va dient als homes de cada generació lo mateix que va dir a través del profeta Malaquies: “Des de els dies dels vostres pares us veniu apartant dels meus preceptes i no els observeu (…) Dieu: ¿En què hem de tornar? ¿En què t’hem defraudat?” (Malq 3, 7-8). També Moisés repetía lo mateix amb altres paraules dient “ets un poble de dur bescoll (…) des del dia que vas sortir d’Egipte (…) heu sigut rebels a Iahvé (…) Al Horeb veu causar irritació a Iahvé (…) I a Taberá, i a Massá, i a Quibrot Hattaavá (…) I a Cadés Barnea (…) Heu sigut rebels a Yahveh des del dia en què us va conèixer” (Deut 9, 6-24). 

Per estar sempre donant fruits bons cal estar vigilants i en tensió per saber encertar en les contínues reformes que la dinámica de la vida exigeix ja que ningú es perfecte des de què neix. Cal anar millorant cada èsser humà, la Ciència, la societat y també l’Església en les seves persones, en les seves estructures i en la doctrina o manera d’interpretar l’Evangeli ja que no es tracta només de fer reformes arquitectòniques pera anar canviant el romànic pel gòtic, amagar tot lo anterior amb l’escaiola i els daurats del barroc, rehabilitar edificis en ruïnes, allargar campanaris perquè resaltin més que res i coses així.

El Papa Francesc ja des de l’inici del seu servei o ministeri petrí recorda per escrit en “L’alegria de l’Evangeli” (Evangelii gaudium, EG, 2013) que “El Concili Vaticà II va presentar la conversió eclesial com l’obertura a una permanent reforma de sí per fidelitat a Jesucrist” (EG 26). Al llarg dels segles no han faltat mai reformes, tan de l’Església com institució quan de les institucions que hi ha a l’Església.

Carloman (†754 amb 39 anys), oncle de Carlomagne, va abdicar a favor del seu germà menor el rei Pepino “el breu” que fou ungit pel Papa Zacaries i es va fer monjo a Montecassino, on va fer la reforma eclesiàstica que impulsava sant Bonifaci, el seu protector.

Juan Gualberto (†1073 amb 80 anys), degut a tanta corrupció i simonía, va voler reformar els de Cluny (monjos negres), fundant a Itàlia el monestir de Vallumbrosa i altres, instaurant l’habit blanc.

Gregorio VII (†1085 amb 65 anys) va ser un Papa que va fer una reforma interna de l’Església per eliminar la simonía i l’intromissió del poder civil en els nomenaments eclesiàstics. Ademés va escriure al seu amic sant Hugo, abat de Cluny: “Em envolten un immens dolor i una tristesa universal perquè l’Església oriental s’allunya de la fe; i si miro cap a Occident (…) gairabé no trobo bisbes legítims per l’elecció o per la seva vida (…) doncs governen el poble cristià (…) per ambició mundana”.

Geraldo (†1095 amb 70 anys) va ser un benedictí, abat de Laón però va abandonar el monestir perquè els seus monjos no van acceptar la reforma que proposava i va fundar un de nou del que van sortir uns priorats filials.

Esteve Harding (†1134 amb 84 nys) era altre benedictí que, amb Rupert, en 1098 van fundar el Císter en Citeaux (en llatí Cistercium) per la reforma de Cluny que impulsava el Papa Lleó IX (+1054). En 1125 va començar la branca femenina de la nova Ordre.

Ubaldo (†1160 amb 76 anys) va ser un bisbe de Gubbio a la Umbría que va reformar als Canónigs Regulars ja que no assistien a les hores canòniques i freqüentaven casas de bona reputació culinària.

Caterina de Siena (†1380 amb 33 anys) va ser una terciària dominica que va viatjar molt per sol.licitar la reforma interior de l’Església.

Àlvar de Córdoba (†1430 amb 70 anys) era un dominic en el moment de les tres tiares a Avignó i de la corrupció dels costums, de manera que va voler reformar i, amb permís del Papa Martí V, la va fer en sis convents de la seva Ordre.

         Ambrosi Traversari (†1439 amb 63 anys) va ser General dels monjos “camaldulenses” a qui el Papa Eugeni IV li va encarregar reformar la seva Ordre fundada per Romualdo (†1027 amb 77 anys).

Pere Regalat (†1456 amb 66 anys), el “Francesc d’Asís de Castella”, va iniciar la reforma franciscana en el seu convent, reforma que el cardenal Cisneros va generalitzar per totes les órdres religioses de la península ibérica, exigint amb la llei a la mà el que iniciès Teresa de Jesús amb el Carmel. Llavors 900 franciscans andalusos es van anar al nort d’Àfrica per continuar vivint amb la seva parella.

Coleta (†1447 amb 66 anys) va ser una terciària franciscana que va fundar les clarises pobres, les descalces, per reformar l’Ordre franciscana.

Llorens Giustiniani (†1456 amb 75 anys) fou el primer Patriarca de Venècia on va adelantar la reforma de l’Església que proposaria el Concili de Trento un segle més tard.

Andreu Avellino (†1608 amb 80 anys) era un monjo “teatí” que va aconseguir a Itàlia la reforma de convents i de molts cristians corrents, pecadors sumits en tot tipus d’abusos.

Joan Baptista de la Concepció (†1618 amb 57 anys) va reformar els monjos trinitaris amb 8 nous convents.

María de l’Encarnació Avrillot (†1618 amb 52 anys) va ser la reformadora del Carmel a França amb l’aprovació del Papa Clement VII.

Joan Josep de la Creu (†1734 amb 80 anys) era un frare que durant 30 anys va difondre a Itàlia la reforma que sant Pere d’Alcàntara había establert a Espanya.

Joan Leonardi (†1609 amb 68 anys) era un sacerdot fundador dels “Clergues Regulars de la Mare de Déu” i d’altres institucions i de qui Benet XVI va parlar (Aud Gral 7-X-2009) recordant que va escriure a Pau V, acabat d’elegir, recomanant-li que “la reforma universal de l’Església havia de ser tan pels caps com per els empleats, havia de començar pels que governen per extendre-la després als súbdits”.

Francesc va rebre (X-2018) als 30 participants en el Congrés General dels “rosminians” i els va dir que "La santedat és el camí de la veritable reforma de l’Església posant al centre el primat de la virtud de la caritat". Els va recordar que la santedat és per a tots i que l’exercici de les virtuts no está reservat per uns pocs.