ELS PUBLICANS I LES PROSTITUTES US PRECEDIRAN

Ni tan sols després d’haver vist, us heu arrepentit.

  

Pau, que se escolta en la 2ª lectura de la Litúrgia de la Paraula d’aquest diumenge XXVI (cicle A) del TO, diu als cristians macedonis de Filips el que als de avui: “No feu res per esperit de rivalitat ni presumpció; més aviat, per humilitat, cadacú consideri als demés com superiors a sí mateix i no busqui el seu pròpi interès, sinó el del proïsme” (Philip 2, 1-11).

Aquest buscar l’interès del proïsme porta a celebrar anualment en l’últim diumenge de setembre (avui dia 27 en 2020), la Jornada mundial de Refugiats i Migrants, decretat per Francesc en gener de 2018. El lema de la Jornada de aquest 2020 es “Com Jesucrist, obligats a fugir” per considerar el drama dels desplaçats interns, un drama sovint invisible i a tots els que han experimentat i segueixen encara avui vivint situacions de precarietat, de marginació i de rebuig social també ara a causa del COVID-19.

Del Evangeli d’avui se sent que Jesús va dir als summes sacerdots i als ancians del poble: "¿Què opineu de aixó? (…) us asseguro que els publicans i les prostitutes se us han adelantat en el camí al Regne de Déu. Perquè va venir a vosaltres Joan, va predicar el camí de la justícia i no el vau creure; en canvi, els publicans i les prostitutes, sí el van creure; vosaltres, ni tan sols després de haver vist, us heu arrepentit ni heu cregut en ell" (Mt 21, 28-32). És interessant atrevir-se a opinar sobre el “què opineu d’aixó?; sobre el no fer res per rivalitat ni presumpció, el no buscar el pròpi interès, etc. 

Jesús els digué: Així està escrit: que el Crist té que patir i ressuscitar d’entre els morts al tercer dia, i que es prediqui en nom seu la conversió per perdó dels pecats a totes les gents, començant des de Jerusalem (Lc 24, 46-47). L’autocrítica per les preguntes que se escolten avui, porta a reconèixer “detalls” oblidats o de millora i amb sinceritat buscar la conversión i el perdó dels pecats comesos o omitits. 

Per preparar el Gran Jubileu de l’any 2000, Joan Pau II proposava fer real la realitat dels jubileus escribint que “és just que (…) l’Església assumeixi una conciència més viva del pecat del seus fills recordant totes les circumstàncies en que, al llarg de l’història, s’han allunyat de l’esperit de Crist i del seu Evangeli, oferint al món, en comptes del testimoni d’una vida inspirada en els valors de la fe, l’espectacle de maneres de pensar i actuar que eran veritables formes de antitestimoni i d’escàndol”. (TMA, 33).

 

“Amb mirada més pura –seguia demanant el Papa polac-, no només cada un individualment, també tota l’Església ha volgut recordar les infidelitats amb les quals tants fills seus, al llarg de l’historia, han enfosquit el seu rostre. Examen de conciencia, conscients de que l’Església és santa i alhora té necessitat de purificació (LG 8). Aquesta purificació de la memòria ha reforçat els nostres passos en el camí cap al futur, fent-nos més humils i atents a la nostra adhesió a l’Evangeli” (cf NMI, 6). 

Aquest cridar l’atenció per ajudar a reconeixer el que se fa malament o requetemalament, o s’omet no havent de fer-ho per justícia o caritat, és la tasca dels profetes, tant els d’abans de Crist com els de l’era cristiana. 

Malaquies va ser un profeta a Israel que va viure quan ja s’havia reconstruït el temple de Jerusalem (acabat en el 515 aC) però havia aparegut l’apatia en el culte i en el cumpliment de les lleis i en la fidelitat matrimonial. Denunciava la mesquinesa del poble amat del Senyor. 

Miquees era altre profeta, contemporani d’Isaïes encara que menys implicat en els assumptes de govern. Nascut a 35 km al sud-oest de Jerusalem, a la Sefelá, regió costanera, predicava el sentit del pecat que havia perdut el poble de Déu i denunciava el fals sentit de seguretat de les gents i dels governants que compatibilitzavan una vida de pecat amb actes externs de culte a Déu.

Ezequiel fou profeta en el 597 que, de part de Déu, denunciava la abominació i el desencaminament idolatric del poble jueu que per culpa del seus pecats era llavors desterrat a Babilònia i el temple de Jerusalem, el de Salomó, destruït; tots es queixaven però cap reconeixia la seva culpa. 

Als primers cristians, l’Església, amb la seva missió profètica, els recordava: Per tant, també nosaltres (…) esbratem-nos tot llast i el pecat que ens assetja i continuem corrent amb perseverància la cursa empresa (Hb 12, 1-2). 

A la Exh postsinodal “Reconciliació i penitència” de 1984, Joan Pau II va escriure que “parlar de reconciliació i penitència és, per els homes i dones del nostre temps, una invitació a tornar a les mateixes paraules amb que nostre Salvador i Mestre Jesucrist va voler inaugurar la seva predicació: "Convertiu-vos i creieu en l’Evangeli" (Mc 1, 15) (RP, 1). 

(…) Insidiats per la pèrdua del “sentit del pecat”, de vegades temptats per alguna il.lusió poc cristiana de impecabilitat, els homes d’avui tenen necessitat de tornar a escoltar l’advertència de sant Joan: «Si diguèssim que no tenim pecat, ens enganyaríem a nosaltres mateixos i la veritat no estaria en nosaltres» (1Jn 1,8). No obstant aixó els homes d’avui poden sentir-se alleujats per la promesa divina que els obre a l’esperança de la plena reconciliació. «Sí, el Senyor és ric en misericòrdia»; «El Senyor és misericórdia»". 

A la Carta preparatòria del Gran Jubileu (Tertio millennio adveniente, TMA, 1994) anotava: ”un altre capítol dolorós sobre el qual els fills de l’Església han de tornar amb ànim obert al penediment està constituït por l’aquiescència manifestada, especialment en alguns segles, amb mètodes d’intolerància e inclus de violència en el servei a la veritat (…) molts van poder creure de bona fe que un autèntic testimoni de la veritat comportava l’extinció d’altres opinions o al menys la seva marginació (…) la consideració de les circunstàncies atenuants no dispensa a l’Església del deure de lamentar profundament les debilitats de tants fills seus, que han desfigurat el seu rostre, impedint-li reflectir plenament l’imatge del seu Senyor crucificat” (TMA, 35). 

Joan recordava als cristians de la seva època, la qual cosa val per als de qualsevol temps i lloc, el que va dir un dia Jesús: “Qui estigui lliure de pecat que tiri la 1ª piedra” (Jn 8, 7). I també va escriure que qui digui que no té pecat, és un mentider (cf 1Jn, 1, 8). Als impecables els resulta difícil escoltar a Jesús quan els diu que “us precederàn els publicans i les prostitutes” perquè van creure a Joan Baptista, el profeta que demanava conversió (Mt 21, 31). 

“Us convido a tornar amb mi els ulls a el cor de Crist, signe elocuent de la divina misericòrdia”, deia el Papa Wojtyla amb la seva mirada posada sempre en el Gran Jubileo del 2000. “Us convido al mateix temps a dirigir-vos amb mi al Cor Immaculat de Maria, Mare de Jesús, al qual he confiat repetidament la humanitat, torbada pel pecat i malmesa per tantes tensions i conflictes”.