LAïCITAT, NO LAïCISME

Amos del futur sense fossilitzar-se   

Pau comenta als filipencs el que s’escolta avui diumenge XXV (cicle A) del TO en la 2ª lectura de la Paraula de Déu: “si el continuar vivint en aquest món em permet treballar encara amb fruit, no sabria jo què escollir” (Phil 1, 20-24.27). Potser que de seguida sorti la pregunta de “¿per què continuar vivint i treballant en aquest món?

Sobre el treball, laboral o intel.lectual, sorgeixen preguntes que l’intel.ligència necessita respondre degut a el que se escolta avui del Evangeli segons Mateu i tot alló de l’empresari que contrata homes al matí, migdia i a la tarde, encara que a lo millor amb la meitat tendría prou per la seva vinya. I alló dels treballadors de la 1ª i la 2ª hora que s’enfaden per que reben com els de l’última (cf Mt 20, 1-16).

A la 1ª lectura se sent a Isaïes que de parte de Déu demana “que el malvat abandoni el seu camí i el criminal els seus plans; que torni al Senyor” (Is 55, 6-9). Oseas ho concreta en un aspecte de la vida ordinària: “Tornem al Senyor (…) van trencar l’aliança, es van rebel.lar contra mi (…) obren amb falsetat, entran com lladres en les cases i com bandits assalten pels camins” (Os 6, 1 - 7, 2).

Els homes som sempre amos del futur (sense oblidar la Providència divina) i sempre es pot rectificar o millorar, negant-se a ser esclaus del pecat passat i no fossilitzar-se ni gloriar-se del pasat, com ja feien els sums sacerdots i els ancians del poble jueu. 

Superar el passat volt dir avui dia, entre altres moltes coses, superar l’antiga cristiandat i l’antigua evangelització per donar pas a la “nova evangelització”, de la qual tantíssimes vegades va parlar Joan Pau II i els següents. La “nova evangelització” inclou la fidel imitació de Crist de qui recordava Pau als primers cristians: “deixeu-vos guiar per la humilitat (personal i col.lectiva) i considereu sempre superiors als altres (…) Ell, malgrat la seva condició divina, no es volguè guardar gelosament (…) passant per un de tants (…) actuant com un home qualsevol”. 

Perquè Déu va crear el món secular i l’Església secular, l’actitud de Crist és la de passar per un de tants; aixó és la laïcitat o secularitat que nega rotundament el clericalisme. Però en aquesta hora de la laïcitat o secularitat, la sana, ronda el perill del laïcisme o secularisme, ambes dues malaltisses. El clericalisme ho vé denunciant asiduament el Papa Francesc amb una claritat meridiana perquè el considera un càncer. 

 És d’universal coneixement que és el residu de la cristiandat medieval en la qual el sacerdot veia al laic només com una ànima que salvar i una peça del poder temporal. L’acció política era llavors el mitjà per evangelitzar i l’evangelització era l’instrument d’acció temporal. Es tracta de tornar al seglar el que és seu que se li va sostreure per considerar-lo immadur, un menor d’edat i que no sabia llegir la qual cosa era monopoli dels monjos i algun que altre clergue. El laic només xoca amb el mur sacramental i està capacitat per fer totes les tasques que comporten treure andavant la missió encomenada per Crist. El sacerdot clerical té als laics marginats i rebutjats ja que monopolitza la missió que Crist va donar a l’Església, a tots els seus deixebles, a tot el poble de Déu. 

El problema que tenen els clergues per descontaminar-se del poder temporal és el mateix que el dels cristians laics que no saben viure tot i sent cristians. Pau VI considerava que no es tracta de que els clergues siguin retirats al desert ja que no són monjos enclaustrats a la sagristia però la història ensenya que avui dia es segueix intentant assimilar-los als monjos como va fer Agustí (†430 amb 76 anys), bisbe de Hipona. Frigidiano (†588 amb 68 anys), bisbe de Lucca a la Toscana. Crodegando (†766 amb 54 anys), bisbe de Metz. Altman (†1091 amb 76 anys), bisbe de Passau que va potenciar la vida comunitaria dels clergues fomentant els canònigs regulars. Així els clergues eran millor controlats pels bisbes. 

El Consell Pontifici de la Cultura celebrava la seva Assemblea plenaria en 2008 per analitzar el fenomen de la secularització. «Aquest secularisme, aclareix el Consell, no sols nega explícitament la presència de Déu, sinó que es manifiesta també en una mentalitat en la qual Déu està absent, total o parcialment, de la vida i de la conciència humana». Aquesta valoració és el típic reduccionisme que solen viure els clericals ja que cultivan una visió reduïda de la realitat i, com sempre, l’apliquen només al món civil sense voler mirar –ni de reüll- a l’ámbit eclesial. Sempre la culpa i la malicia és del món.

 

Evidentment no tota la culpa del clericalisme és del clergat ja que, com diu Francesc, “molts laics senten por de que algú els convidi a realitzar alguna tasca apostòlica, i tracten d’escapar” (EvG 81). Joan Pau II ya va explicar per escrit que “obviament tot aixó –la missió de l’Església, la nova evangelització- ha de realitzar-se amb un estil específicament cristià: han de ser sobre tot els laics, en virtut de la seva pròpia vocació, els que se facin presents en aquestes tasques (Novo millennio ineunte, 52). 

S’entén que són les tasques tant en els assumtes temporals del món civil com en els assumtes eclesials que no han de ser monopoli dels eclesiàstics. Llibertat, democràcia, subsidiarietat, etc. no són valors només per el món civil i convé recordar el que deixava escrit el Papa polac Wojtyla en la seva primera Encíclica programàtica “El Redemptor de l’home” (RH, 1979): “l’Església, com societat humana, pot sens dubte ser examinada segons les categories de les que es sirveixen les ciències socials” (RH, 20) i que no sigui només lletra impresa i emmagatzemada en biblioteques. 

A l’última Encíclica sobre l’Eucaristia (Ecclesia de Eucharistia, EE, 2003) va escriure que “una conseqüència significativa de la tensió escatològica pròpia de l’Eucaristia és que dóna impuls al nostre camí històric, posant una llavor d’esperança en la dedicació quotidiana de cadascú a les seves pròpies tasques (…) de transformar el món segons l’Evangeli” (EE, 20). 

Insisteix el Papa Francesc en recordar que l’Església són tots els batejats i “els laics són simplement la inmensa majoria del Poble de Déu. Al seu servei està la minoria dels ministres ordenats” (EvG 102). El repte és fer-lo realitat a tots els nivells: Vaticà, diocesà, parroquial i en cada institució de l’Església.

Francesc, al febrer de 2020 escrivia al Congrés sobre Laics, Poble de Déu en sortida, celebrat a Madrid, i enumerava algunes tentacions que solen patir els laics, com són el clericalisme, la rigidesa i la negativitat que asfixien l’específic de la seva vocació cristiana. 

En la Carta “Al Poble de Déu” amb motiu de la pederàstia (20-VIII-2018) escrivia que “El clericalisme, afavorit sigui per els pròpis sacerdots com per els laics (…) ajuda a perpetuar molts dels mals que avui denunciem”.

En una Carta al cardenal Ouellet, també recordava que “els laics són part del sant Poble fidel de Déu i per tant, els protagonistes de l’Església i del món; als que nosaltres (el clergat) estem cridats a servir i no dels quals hem de servir-nos”. E insisteix prou, sobre tot per l’experiència llatinamericana, que es tracta d’aumentar les tasques dels laics i no mantenir el clericalisme ordenant sacerdots a viri probati. La proposta de voler fer sacerdotesses no té res que veure, en principi, amb el cancerigen clericalisme.